Cine – 2014 | M.A.Confidential

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2014 – Del 10 a l’1

Posted by Martí on 30 de Desembre de 2014

Posted in: Cine - 2014, General. Tagged: 2014, Gone Girl, Guardians of the Galaxy, Her, Interstellar, millors pel·lícules, Nebraska, The Congress, The Wind Rises, The Wolf of Wall Street, What We Do in the Shadows. 2 comentaris

Després de presentar les deu darreres de la llista, arriba el Top10 final per a confirmar l’altíssim nivell cinematogràfic de 2014. Els números parlen: cap pel·lícula baixa del 8,5 de nota al blog, i les quatre primeres comparteixen un 9. En realitat, el més just seria dir que hi ha un empat tècnic entre aquestes quatre, però com sempre han estat petits detalls completament subjectius el que han decidit l’ordre final. Tinc bones expectatives de cara al 2015, però ho tindrà difícil per a igualar el nivell d’aquest any. Aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2014 a M.A.Confidential:

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2014 – Del 20 a l’11

Posted by Martí on 29 de Desembre de 2014

Posted in: Cine - 2014, General. Tagged: 2014, Blue Ruin, Dawn of the Planet of the Apes, Enemy, Ida, In Order of Disappearance, La Isla Mínima, millors pel·lícules, Mommy, Nymphomaniac, The Guest, The Lego Movie, top. Deixa un comentari

Per molt preceptiu que sigui, arribar a finals d’any i fer la llista de les millors pel·lícules vistes durant aquests dotze mesos sempre fa una especial il·lusió. No només per la diversió (no exempta de dubtes i dilemes) que suposa la confecció de l’ordre d’aparició de cada títol, sinó pel plaer de recordar tot el cinema vist durant aquest temps i comprovar quina és l’empremta que realment m’han deixat. I he de dir que el balanç de 2014 és sens dubte un dels més complaents dels últims anys. En primer lloc, ha estat un any fantàstic per al ‘blockbuster’, que sembla haver trobat l’essència que necessitava per connectar amb el públic; paral·lelament, hem pogut gaudir de diverses joies a mans de grans directors en un magnífic estat de forma.

En realitat, el notable augment de nivell que hem tingut aquest any ha deixat curta la desena de títols que fins ara destacava, així que la llista es mereixia una ampliació per agrupar les 20 millors pel·lícules de 2014 a M.A.Confidential. I per posar-hi més salsa, millor oferir-les en dues entregues, així que, aquestes són les primeres deu de la llista:

WHAT WE DO IN THE SHADOWS

Posted by Martí on 26 de Desembre de 2014

Posted in: Cine - 2014, Cine - No estrenada, Sitges 2014. Tagged: comèdia, Cori Gonzalez-Macuer, fals documental, Jemaine Clement, Jonathan Brugh, Sitges 2014, Stuart Rutherford, Taika Waititi, terror, vampirs, What We Do in the Shadows. Deixa un comentari

What We Do in the Shadows

Directors: Jemaine Clement i Taika Waititi

Intèrprets: Taika Waititi, Jemaine Clement, Jonathan Brugh, Cori Gonzalez-Macuer, Stuart Rutherford, Ben Fransham, Jackie van Beek

Gènere: Comèdia, terror, fals documental. Nova Zelanda, 2014. 90 min.

Viago, Deacon, Vladislav i Petyr són quatre vampirs que comparteixen pis en un suburbi de Wellington, a Nova Zelanda. Com és habitual, la diferència de personalitat entre ells provoca més d’una disputa en la seva convivència, però junts afronten amb un gran sentit del companyerisme totes les dificultats que el dia a dia els va presentant. A tot això, cal afegir-hi les seves limitacions vampíriques, que, òbviament, no els permeten sortir al carrer quan és de nit, i també els generen una set de sang que necessiten saciar.

El gènere del “mockumentary”, o fals documental, sempre ha estat una font molt fructífera de rialles gràcies a les evidents possibilitats de transgressió que proposa. Títols com This is Spinal Tap, Zelig, Borat o la sèrie The Office són alguns dels més destacats que han funcionat gràcies a capgirar en clau d’humor un format eminentment realista com és el documental. I és aquesta fórmula la que ara posa en pràctica What We Do in the Shadows, una creació dels neozelandesos Taika Waititi i Jemaine Clement -coneguts per ser dos dels responsables de la sèrie Flight of the Conchords– on es trasllada de forma brillant aquest gènere a l’univers dels vampirs. Gràcies a la total banalització d’aquestes criatures mítiques i al talent amb què s’equiparen les seves vides a les nostres -sumant-hi totes les particularitats de la seva naturalesa-, la pel·lícula es converteix en un autèntic festival d’humor negre, absurd i surrealista.

The Hobbit: The Battle of Five Armies

Director: Peter Jackson

Intèrprets: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, Luke Evans, Evangeline Lilly, Orlando Bloom, James Nesbitt, Aidan Turner, Cate Blanchett, Lee Pace, Hugo Weaving, Billy Connolly, Christopher Lee, Benedict Cumberbatch, Ian Holm

Gènere: Aventures, fantàstic, acció. USA, 2014. 140 min.

Després que Bilbo provoqui la seva ira, el drac Smaug surt a arrasar la Ciutat del Llac, cosa que aprofiten els nans per recuperar la Muntanya Solitària. Un cop allà, però, les tones d’or i la desmesurada cobdícia comencen a ennuvolar la ment del rei Thorin, que no sembla disposat a complir la seva promesa de repartir les riqueses a qui els pertoca. Poc a poc, tots els exèrcits que reclamen la muntanya i l’or que hi ha dins es concentraran a l’entrada d’aquesta, disposats a emportar-se el que és seu.

L’allargament de la preproducció, els malentesos entre els implicats, la renúncia de Guillermo del Toro, la posterior acceptació per part de Peter Jackson com a director –més fruit de la pressió que no pas la convicció–, l’ampliació de dues a tres pel·lícules… La cadena de moviments incerts durant aquest període previ ja van ser un presagi del destí que seguiria l’adaptació cinematogràfica d’El Hobbit. Després de dues primeres parts desencoratjadores que no aconseguien superar la mera condició d’entretingudes, la pretesa apoteosi final que havia de regalar-nos El Hobbit: La Batalla de los Cinco Ejércitos ho ha acabat de confirmar: El Hobbit ha estat un projecte fallit, concebut sense ànima i amb un seriós problema estructural. I és aquesta tercera part la que probablement acusa més tots aquests perjudicis, ja que la fredor que transmet a l’espectador és a les antípodes del seu objectiu.

MOMMY

Posted by Martí on 18 de Desembre de 2014

Posted in: Cine - 2014. Tagged: Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, drama, Mommy, psicològic, Suzanne Clément, Xavier Dolan. Deixa un comentari

Mommy

Director: Xavier Dolan

Intèrprets: Anne Dorval, Antoine-Olivier Pilon, Suzanne Clément, Alexandre Goyette, Patrick Huard.

Gènere: Drama. Canadà, 2013. 135 min.

Al Canadà, s’acaba d’aprovar una llei que permet als pares de nens problemàtics cedir-los a institucions públiques perquè siguin tractats allà. No obstant, Diane decideix encarregar-se ella del seu fill Steve, que pateix TDH, quan aquest és posat en llibertat després d’haver estat retingut per haver cremat una cafeteria. Tot i la violència amb què Steve tracta la seva mare degut al seu trastorn psíquic, els dos tiren endavant com poden tot i no tenir massa recursos per a subsistir.

El nen prodigi del cinema independent el fill mimat de Cannes, el cineasta més visionari dels últims anys, el nou ‘enfant terrible’ del setè art, un jove pretensiós que es creu el rei del món, l’hereu de Polanski, de Wong Kar-wai, de Gus van Sant… L’espectre de qualificatius que he llegit en referència a Xavier Dolan no pot ser més ampli i variat, però deixa una cosa clara: la indiferència no té cabuda en el seu cinema. Observant les xifres que l’envolten, ja ens en podem fer una idea: amb només 25 anys, ja ha dirigit cinc pel·lícules (la primera, amb 19) i acumula quasi una quarantena de premis, sis d’ells al Festival de Cannes. Personalment, no en puc fer una valoració massa documentada, ja que Mommy és la primera pel·lícula que veig de Dolan, però després de veure aquest extenuant drama familiar és evident que aquest canadenc busca una visió especialment crua de la realitat i que mostra una forta personalitat darrere la càmera.

MAGIA A LA LUZ DE LA LUNA

Posted by Martí on 11 de Desembre de 2014

Posted in: Cine - 2014. Tagged: anys 20, colin firth, comèdia, Eileen Atkins, Emma Stone, Hamish Linklater, Jacki Weaver, Magic in the Moonlight, Marcia Gay Harden, romàntic, Simon McBurney, woody allen. Deixa un comentari

Magic in the Moonlight

Director: Woody Allen

Intèrprets: Emma Stone, Colin Firth, Marcia Gay Harden, Jacki Weaver, Eileen Atkins, Simon McBurney, Hamish Linklater, Erica Leerhsen

Gènere: Comèdia romàntica. USA, 2014. 95 min.

A l’Europa dels anys 20, Stanley, un popular mag anglès, és cridat per un vell amic seu perquè vagi a França a observar les arts d’una suposada mèdium anomenada Sophie i intentar desemmascarar la seva farsa. Un cop arriba a la Costa Blava francesa, i convençut que pràctiques com aquestes són del tot impossibles, Stanley comença a analitzar les sessions d’espiritualisme de Sophie i s’adona que no li resultarà fàcil trobar els trucs que la jove utilitza per a convèncer la gent que es pot comunicar amb els morts.

Potser podria dedicar una mica més de temps a treballar els seus guions, a rebuscar de nou en els racons més corrosius del seu humor o a arriscar-se a explorar nous terrenys, però, amb 79 anys acabats de fer, sembla força improbable que Woody Allen trenqui la seva dinàmica creativa. I aviam qui és el valent que el convenç del contrari. Així doncs, hem tornat a rebre la seva particular ració anual, i en el cas de Magia a la Luz de la Luna ens tornem a trobar amb un d’aquells títols que passaran a engreixar el prestatge de pel·lícules d’un sol ús; simpàtiques, entranyables i fàcilment digeribles, però massa rutinàries i reiteratives per a resultar rellevants. Tots sabem que Allen no s’ha caracteritzat mai per l’amplitud de mires pel que fa als temes tractats a les seves pel·lícules, però a la vegada és cert que els tracta de forma única. Qui hi connecti i en tingui ganes, tornarà a passar una bona estona; qui no, té tot el dret, i amb raó, de lamentar una evident monotonia.

LA SAL DE LA TIERRA

Posted by Martí on 27 de Novembre de 2014

Posted in: Cine - 2014, documental. Tagged: documental, fotografia, Juliano Ribeiro Salgado, Sebastião Salgado, The Salt of the Earth, Wim Wenders. Deixa un comentari

The Salt of the Earth

Directors: Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado

Intèrprets: Sebastião Salgado, Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, Lélia Wanick Salgado

Gènere: Documental. França, 2014. 110 min.

Des de fa més de 40 anys, el fotògraf brasiler Sebastião Salgado viatja arreu del món per captar amb la seva càmera algunes de les imatges més impactants del nostre planeta. Les guerres a Àfrica, la població exiliada, els treballadors més sacrificats o les poblacions més recòndites del món han estat objecte de la seva mirada i la seva anàlisi. El seu darrer projecte, “Génesis”, és el primer en què la naturalesa pren el protagonisme, però sempre amb una gran influència de tot el que ha après dels humans al llarg de la seva vida.

Vaig conèixer l’obra de Sebastião Salgado per casualitat, quan la gira de la seva exposició “Èxodes” va arribar a la ciutat de Cork coincidint amb la meva estada a Irlanda l’any 2005. Aquell projecte retratava les fugides de la població civil de diferents territoris assolats per conflictes bèl·lics, i poques fotografies van fer falta per comprovar que la humanitat i cruesa que desprenia l’òptica del fotògraf brasiler s’escapaven del que havia vist fins llavors. En aquell moment, vaig recuperar el seu projecte anterior “Trabalhadores”, on repassava alguns dels oficis més durs que es poden trobar arreu del planeta, i aquesta percepció es confirmava: la mirada de Salgado sobre la realitat que ens envolta és única. Aquest concepte és precisament l’epicentre de La Sal de la Tierra, un documental biogràfic que ens acosta de forma íntima a la figura de Sebastião Salgado i deixa que ell mateix faci una petita antologia de tota la seva obra.

THE GUEST

Posted by Martí on 22 de Novembre de 2014

Posted in: Cine - 2014, Sitges 2014. Tagged: Adam Wingard, Dan Stevens, drama, intriga, Lance Reddick, Leland Orser, Maika Monroe, The Guest, thriller. Deixa un comentari

The Guest

Director: Adam Wingard

Intèrprets: Dan Stevens, Maika Monroe, Leland Orser, Lance Reddick, Sheila Kelley, Brendan Meyer, Chase Williamson

Gènere: Thriller, acció, drama. USA, 2014. 100 min.

Encara en ple xoc emocional per la mort del seu fill Caleb a la guerra d’Afganistan, la família Peterson rep un dia la inesperada visita de David, un soldat que es presenta com un dels millors amics de Caleb a l’exèrcit. Tot i la seva arribada sobtada i alguns recels inicials, David es va guanyant poc a poc la confiança de la família gràcies a la seva predisposició a ajudar-los en tot allò que necessitin. No obstant, el secretisme dels seus actes i alguns detalls del seu comportament denoten que amaga alguna cosa.

Tot i no ser ni de bon tros una novetat, una de les tendències que va quedar corroborada amb escreix durant el passat Festival de Sitges és la mescla i reinterpretació dels gèneres cinematogràfics; un recurs que permet oferir nous enfocaments narratius i aconseguir així que històries comunes provoquin efectes de tota mena. Dins d’aquesta tendència global, s’imposa principalment la voluntat de desdramatitzar, ja sigui de forma obertament paròdica o a base de subtileses, i és en aquest segon escenari on es mou com un peix a l’aigua el thriller independent The Guest, una de les perles que es va poder veure al festival català. Darrere la càmera, sorprèn la presència d’Adam Wingard, la jove promesa nord-americana -tot just 32 anys-, qui prèviament s’havia focalitzat en el cinema de terror més pur. En aquest gir cap al thriller, se’n surt i amb bona nota, ja que, sense una base que vessi enginy, construeix un magnetisme molt especial i manté una notable solidesa de principi a fi.

DOS TONTOS TODAVÍA MÁS TONTOS

Posted by Martí on 19 de Novembre de 2014

Posted in: Cine - 2014. Tagged: Bobby Farrelly, comèdia, Dumb and Dumber To, Jeff Daniels, Jim Carrey, Kathleen Turner, Peter Farrelly, Rachel Melvin, seqüela. Deixa un comentari

Dumb and Dumber To

Directors: Peter Farrelly i Bobby Farrelly

Intèrprets: Jim Carrey, Jeff Daniels, Kathleen Turner, Laurie Holden, Rob Riggle, Rachel Melvin

Gènere: Comèdia. USA, 2014. 110 min.

Un dels dies que Harry va a visitar Lloyd al centre psiquiàtric on el cuiden, li explica que no podrà anar-hi més i que ha de marxar perquè necessita un trasplantament de ronyó, però just llavors descobreix que aquest porta 20 anys fingint la seva demència només per gastar-li una broma. Llavors, decideixen anar a buscar la única persona compatible per donar un ronyó a Harry, una filla de qui ell desconeixia per complet l’existència.

Per a la generació que va viure l’adolescència durant els anys 90, els noms de Harry i Lloyd han quedat per sempre marcats com dues icones de l’humor cinematogràfic més idiota, delirant i profundament immadur. Dos Tontos Muy Tontos (1994) va ser l’aclamat debut de Bobby i Peter Farrelly, dos germans que després van completar un digne pòquer de presentació gràcies a Vaya Par de Idiotas (1996), Algo pasa con Mary (1998) i Yo, Yo Mismo e Irene (2000), sempre mantenint el gamberrisme, l’escatologia i les passades de rosca com a segell propi. Vint anys després del seu debut, i suposo que com a mode d’homenatge, els Farrelly han decidit recuperar els seus dos protagonistes per excel·lència i presentar Dos Tontos Todavía Más Tontos, una seqüela fidel que ens arrenca més d’un somriure nostàlgic, però que a la vegada demostra ser del tot innecessària degut al seu absolut continuisme, sense cap mena de risc o originalitat.

COHERENCE

Posted by Martí on 17 de Novembre de 2014

Posted in: Cine - 2014. Tagged: ciència ficció, Coherence, drama, Emily Baldoni, intriga, James Ward Byrkit, Maury Sterling, Nicholas Brendon. 2 comentaris

Coherence

Director: James Ward Byrkit

Intèrprets: Emily Baldoni, Maury Sterling, Nicholas Brendon, Elizabeth Gracen, Alex Manugian, Lauren Maher, Hugo Armstrong, Lorene Scafaria

Gènere: Ciència-ficció, intriga, drama. USA, 2013. 85 min.

Després de força temps de no trobar-se tots plegats, un grup de vuit amics es reuneixen per sopar a casa d’una de les parelles i de pas presenciar un fet gens usual, el pas d’un cometa molt a prop del planeta Terra. Durant la vetllada, tot avança amb una relativa normalitat, fins que de sobte marxa la llum i dos dels amics decideixen sortir de la casa per anar a veure què està passant. A partir d’aquí, els esdeveniments comencen a enrarir-se.

Quan parlem de cinema de ciència-ficció, és fàcil associar-lo automàticament a mons futuristes, efectes especials i grans floritures visuals, però és evident que el gènere abraça moltes més modalitats, algunes d’elles sustentades molt més en la història que no pas en l’espectacularitat de les seves imatges. És precisament en aquest grup on hi trobem, i de forma destacada, la sorprenent Coherence, guanyadora del premi a millor guió al Festival de Sitges 2013 i opera prima del jove director nord-americà James Ward Byrkit. Amb una posada en escena austera en tot moment i una estructura narrativa aparentment lineal i acotada, la pel·lícula ens va portant de forma progressiva cap al seu terreny, al costat d’uns personatges que d’entrada saben tan poc com nosaltres, però que poc a poc adquireixen la seva funció. Gràcies a l’augment progressiu de la tensió i les creixents incògnites plantejades, Byrkit aconsegueix mantenir-nos expectants fins l’últim segon.