Extraction
Director: Sam Hargrave
Intèrprets: Chris Hemsworth, Golshifteh Farahani, Rudhraksh Jaiswal, David Harbour, Chris Jai Alex, Patrick Newall, Rayna Campbell, Derek Luke.
Gènere: Acció.
País: USA, 2020. 115 min.
En plena lluita per a controlar el territori, el principal càrtel de droga de Bangladesh segresta el fill del cap del càrtel de l’Índia i en demana un rescat. És llavors quan una organització clandestina del país contacta amb Tyler Rake, un exmembre de les Forces Aèries Especials australianes que ara actua com a mercenari, perquè els ajudi a alliberar-lo. Rake és conduït a Dhaka, capital bengalina, per a dur a terme la missió, però la intromissió d’un membre del càrtel indi ho complicarà tot.
Hi ha una raça de pel·lícules d’acció que sembla sortida tota d’un mateix motlle. Els podries intercanviar els diferents elements de les respectives trames i es mantindrien inalterables, simplement variant escenaris, nacionalitats i poca cosa més. No obstant, també és veritat que quan una d’elles ho empaqueta tot bé i hi suma un cert risc en la direcció i les coreografies de lluites, persecucions o tiroteigs, el resultat és del tot satisfactori. És el cas de Tyler Rake, la última superproducció de Netflix, que compta amb la supervisió dels germans Russo (Capitán América, Vengadores) i suposa el notable debut a la direcció de Sam Hargrave, qui ja havia treballat com a coordinador d’especialistes als títols Marvel dirigits pels citats germans. La pel·lícula, plenament conscient de la seva naturalesa i dels seus objectius, desplega tota mena de recursos per a fer avançar amb tot el nervi i l’espectacularitat possible una història que simplement serveix d’excusa. I el resultat és del tot eficaç.
La procedència del sector dels especialistes per part de Hargrave queda pal·lesa una i altra vegada a Tyler Rake. Lluny de recórrer escenes grandiloqüents o farcides de contingut digital, el film demostra una clara tendència a baixar al carrer i buscar l’acció més física i directa, amb un Chris Hemsworth que té via lliure per a poder-se lluir en el cos a cos. Una mentalitat que el situa com a deixeble de sagues recents com Bourne o John Wick, i que també convida a equiparar-lo a aquells títols d’acció dels anys 90 on tot era molt més simple i directe; i on, per descomptat, els dolents mai no eren els blancs. En aquest cas, bengalís. Desenes de bengalís que es van creuant en el camí de Hemsworth per anar caient de mil maneres diferents i -per descomptat- de forma totalment inversemblant. Però Tyler Rake juga a això, no hi ha més, i per als qui sàpiguen apreciar un parell d’hores d’acció purament “perquè sí”, resultarà idònia.
A les seves cuidades coreografies pels carrers de Dhaka, ja sigui pistola o ganivet en mà, al volant d’un vehicle, o combinant-ho tot, Tyler Rake hi afegeix una direcció i un muntatge força meritoris. Sam Hargrave sap on posar la càmera per a captar la simfonia de cops i trets amb precisió, però també provocant aquesta sensació bruta i salvatge que desprèn la pel·lícula. D’altra banda, s’agraeix que dins del ritme trepidant que proporciona el muntatge, sempre se’ns permeti “veure què passa” (sembla estúpid, però molts títols d’acció se n’obliden) i també tenir una mínima percepció dels espais. En aquest apartat, Tyler Rake es permet fins i tot un espectacular pla seqüència de ben bé un quart d’hora on aconsegueix que no ens perdem res del que hi passa. Se li detecten fàcilment els trucs i cosits digitals aquí i allà, però això no treu que sigui una de les seqüències més espectaculars que s’han vist últimament dins del gènere.
Donat l’escàs tractament emocional dels personatges (el context personal del protagonista no pot ser més típic i tòpic) i l’absoluta superficialitat de la història, és tot aquest desplegament de recursos d’acció el que més es pot gaudir a Tyler Rake. Ni tan sols hi ha grans girs de guió, i els que hi ha, tampoc s’acaben de percebre com a tals. I, òbviament, el desenllaç també acaba sent el que menys ens importa; a banda que es pot olorar a anys vista. Queda clar, doncs, davant de quin tipus de pel·lícula ens trobem, i és així com cal valorar-la. Aquí, cal elogiar la inversió de Netflix, que amb Tyler Rake ofereix un dels seus films de gènere més ben aconseguits, juntament amb aquella notable Triple Frontera. Tot un encert, doncs, que a més a més s’entoma especialment bé en aquesta època escassa d’estrenes, i més encara d’aquesta tipologia.
Martí
