Ruben Brandt, Collector
Director: Milorad Krstic
Veus originals: Iván Kamarás, Gabriella Hámori, Zalán Makranczi, Csaba Márton, Paul Bellantoni, Matt Devere, Katalin Dombi, Henry Grant.
Gènere: Animació, thriller, negre. Hongria, 2018. 95 min.
Mimi és una cleptòmana que aconsegueix robar una de les peces de Cleopatra més preuades del Museu del Louvre de París. La notícia desperta l’interès del psicoanalista Ruben Brandt, que convida Mimi a incorporar-se a un peculiar equip al qual encomanarà una complicada missió que els durà als principals museus del món. Per la seva banda, el detectiu Kowalski, que ja va estar a punt d’atrapar Mimi a París, comença a investigar els seus passos.
En la breu presentació que se’ns va fer als assistents al Festival D’A 2019 just abans del passi de Ruben Brandt, Coleccionista, es va subratllar el caràcter altament polifacètic del seu director Milorad Krstic, que també és pintor, escultor, documentalista i artista multimedia. Al cap de pocs minuts de pel·lícula, aquest fet és tota una evidència. Totes aquestes modalitats d’art, i en especial la de la pintura, no només es manifesten com una simple influència, sinó que son una part essencial d’aquesta obra animada. Ruben Brandt, Coleccionista és un immens còctel que es nodreix estèticament de les principals corrents pictòriques de la història, però és també una història sobre la relació d’admiració, obsessió i fins i tot un cert trauma que podem arribar a tenir amb el món de l’art. El que d’entrada podia semblar un collage fet amb cert gust acaba sent un dels títols d’animació més genuïns dels últims anys.
Resulta molt interessant que un director tan influenciat per l’art com Milorad Krstic plantegi un protagonista com Ruben Brandt, que manté una relació tan malaltissa i inclús obscura amb algunes de les grans obres de la història de la pintura. El drama psicològic que neix a partir d’aquí d’això és força potent, i a més propicia imatges realment inquietants. Ruben Brandt, Coleccionista demostra que totes les referències que conté a cada cantonada no són merament un homenatge, un capritx gratuït o un lluïment del director. Per a l’espectador, hi ha una part lúdica en el repte d’identificar el màxim de detalls i subtileses d’entre les desenes que hi apareixen -cosa que ja depèn del bagatge de cadascú en la matèria-, però a la vegada serveix per a fer-nos partícips de l’obsessió del protagonista. Ruben Brandt, Coleccionista, és, de fet, una gran col·lecció d’art en si mateixa.
Però no només de pintura s’alimenta Ruben Brandt, Coleccionista; també de cinema, i molt. I aquí queda clar que la cinefília de Milorad Krstic és àmplia i variada. En primer lloc, i de forma més curiosa o anecdòtica, reparteix objectes i detalls per tota la pel·lícula: des del ganivet de Rambo i la navalla d’afaitar de Los Intocables, fins el ball de Pulp Fiction, passant per uns glaçons amb la silueta de Hitchcock. En segon lloc, i ja de forma molt més tècnica i substancial, el director eslovac sorprèn per l’efectivitat amb què Ruben Brandt, Colecionista va mutant de gènere. Els primers minuts són pur cinema d’acció, però amb una elegància especial (recorden a la primera persecució d’Operación U.N.C.L.E.), i a partir d’aquí tant ens podem trobar amb un thriller de robatoris al més pur estil Ocean’s Eleven, com amb escenes de detectius pròpies del cinema negre dels anys 30. Fins i tot hi ha espai per l’humor i la paròdia, sense que el to desafini en cap moment.
El millor de tot plegat és que Ruben Brandt, Coleccionista no està concebuda (mai millor dit) de cara a la galeria. L’argument té potencial de sobra per a mantenir-nos atents durant l’hora i mitja de duració. Ofereix emoció, nervi, rialles, terror i fins i tot revelacions inesperades que ho poden canviar tot; i el ritme és realment trepidant. Krstic dirigeix amb una creativitat enorme i s’ajuda de tota la llibertat que li ofereix l’animació. El disseny de cada personatge, encara que sigui un figurant que apareix un segon en pantalla, és digne d’estudi, així com la composició de cadascun dels escenaris. Es podria descriure com una gran derivació picassiana, però la riquesa de detalls és tal, que seria quedar-se massa curt. El millor és anar-ho descobrint durant tot el trajecte. Ruben Brandt, Coleccionista torna a demostrar que, quan vol, l’animació és un gènere inigualable, i que és capaç de parir veritables obres artístiques com aquesta.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 (10 a 1) | M.A.Confidential