M.A.Confidential

Narcos

Creadors: Chris Brancato, Carlo Bernard, Doug Miro

Intèrprets: Wagner Moura, Boyd Holbrook, Pedro Pascal, Joanna Christie, Maurice Compte, Stephanie Sigman, Danielle Kennedy, Juan Pablo Raba, Paulina Gaitán

Gènere: Policíac, drama. USA, 2015. 10 capítols de 45-55 min.

Vivim una època en què descriure una sèrie amb qualificatius com “enganxa” o “és enormement entretinguda”, a banda de ser un resum gens elaborat, gairebé equival a devaluar-la. Com si pertanyés a una espècie de segona divisió televisiva on la missió principal és facilitar les coses a l’espectador, més que no pas treballar amb profunditat les històries i els personatges. Però el cert és que aquest tipus de sèries, per molt que realment segueixin aquestes prioritats en menor o major mesura, són tan reivindicables com la resta. Narcos n’és l’últim gran exemple. Aquesta producció de Netflix, centrada en l’ascens de Pablo Escobar fins a convertir-se en el narcotraficant més famós del món, busca clarament una narració dinámica i assequible des del seu primer capítol, conscient que el material amb què compta té un atractiu suficient per assegurar-se l’espectador fins el final. I per descomptat que se l’assegura.

No només l’agilitat de l’acció fa el seu efecte, també juga a favor el gran interès que desperta una història basada majoritàriament en fets reals sobre una etapa que molts (m’hi incloc) només coneixíem a grans trets. I és que la figura de Pablo Escobar no només comporta una intensa trama policíaca darrere les seves activitats delictives de narcotràfic, sinó que incorpora una lectura associada de d’un punt de vist polític, social i diplomàtic amb una enorme riquesa i rellevància. Narcos explota amb gran solvència aquesta combinació entre el permanent joc de persecucions de policía i traficants, i el caràcter documental i biogràfic del seu argument. Aquesta última vessant es materialitza particularment amb la constant integració d’imatges d’arxiu reals, ja sigui del propi Escobar o de situacions concretes; un recurs amb què la sèrie vol subratllar la veracitat del seu contingut.

La insistència la seva efectivitat més directa com a entreteniment no significa que Narcos resulti plana o impersonal en la seva forma, ja que els recursos estilístics hi són i juguen un paper important de forma puntual. No obstant, la sensació és que la sèrie s’ho guarda per als moments més crucials enlloc d’advocar per un estil de realització pel qual sigui reconeixible en tot moment. Poques vegades la sèrie es para a degustar allò que explica; al contrari, va per feina i tira d’el·lipsis amb freqüència per aterrar a aquella escena o aquell diàleg que realment és necessari ressaltar. La utilització de la veu en off és quasi obligada com a element de muntatge, i tot i que el narrador en qüestió sigui el del protagonista nord-americà, Narcos aconsegueix una bona visió equidistant de tot el conflicte. Queda clar que Escobar és el gran delinqüent, però els retrets a l’actitud dels Estats Units tampoc hi falten, ni escatimen severitat.

Tot i que no destaca precisament per l’evolució que atorga als seus personatges, resulta curiosa la doble cara que Narcos desperta en relació a la figura de Pablo Escobar, i que explica un cop més la no-demonització que en fa la sèrie. La seva actitud implacable, dèspota i fins i tot covarda (deixant de banda tota la qüestió de traficar amb droga, clar) ens dibuixa un home totalment rebutjable, però a la vegada no hi falten detalls amb un punt entranyable. També hi ajuda el paper de Wagner Moura, amb qui he tingut una espècie de relació amor-odi durant tota la temporada: d’una banda, no s’entén massa la decisió d’escollir un actor brasiler per fer de Pablo Escobar, ja que se li nota massa l’accent i això rebaixa la seva credibilitat i contundència; de l’altra, Moura sap anar dominant poc a poc el personatge i aconsegueix que la seva mirada fosca cada vegada es clavi amb més força. En tot cas, se l’acaba assimilant.

La controvèrsia que desperta l’elecció de càsting de Moura i els deixos brasilers de la seva veu contrasta curiosament amb el que, per mi, és un dels grans encerts de Narcos: la decisió de ser una sèrie bilingüe. Aquí, cada personatge parla en l’idioma que li pertoca, per tant els colombians parlen en espanyol entre ells, i només la presència dels protagonistes nord-americans (a més de la veu en off) provoca que es canviï a l’anglès. També és cert que gairebé s’entén millor als personatges americans que no pas als colombians, però el que no es pot negar és la voluntat de respectar al màxim la veracitat dels fets que recrea la sèrie. En el fons, aquest element també dóna una personalitat especial a Narcos, que acaba convertint aquesta versemblança i respecte en la seva millor arma, juntament amb la seva addictiva estructura. Em falten coses per saber de Pablo Escobar, i vull que me les segueixi explicant Narcos.