I, Tonya
Director: Craig Gillespie
Intèrprets: Margot Robbie, Sebastian Stan, Allison Janney, Caitlin Carver, Julianne Nicholson, Paul Walter Hauser, Bobby Cannavale.
Gènere: Biopic, comèdia. USA, 2017. 115 min.
Des que guanya la seva primera competició amb només 4 anys, Tonya Harding està destinada a convertir-se en una estrella del patinatge artístic sobre gel. Però a pesar de la seva tècnica inigualable, Tonya ha de fer front a un gran obstacle que l’impedeix arribar al cim: la seva vida personal. El control tirànic de la seva mare, un nòvio que la maltracta i en general la imatge poc exemplar que dóna a l’exterior faran que Tonya necessiti un extra per a arribar a ser la número u.
Trencar amb els motlles clàssics del biopic sempre és un repte difícil per a tota pel·lícula d’aquesta condició. Per molt diferent que sigui el personatge en qüestió o el director darrere la càmera, costa sortir-se realment dels espais comuns presents a qualsevol retrat biogràfic. En el cas de Yo, Tonya, no es pot dir que arribi a trencar del tot aquestes pautes de gènere, però sí que busca diferenciar-se mitjançant un to clarament còmic i un tractament formal més versàtil. El de Tonya Harding és un personatge que, només pel seu historial familiar, ja presenta un enorme potencial dramàtic, però Craig Gillespie evita retratar-la exclusivament com una pobra víctima del seu entorn. Yo, Tonya juga de forma irònica amb el sensacionalisme que va condicionar l’opinió pública de la patinadora, i tampoc dubta en ridiculitzar alguns personatges o situacions que realment conviden a fer-ho.
Aquestes variacions en l’accent de la història dónen cert efecte sorpresa a Yo, Tonya, ja que la seva evolució no resulta tan previsible com podria ser en qualsevol biopic comú. Gillespie s’ajusta a allò que demana cada tram de la història: implacable quan mostra l’infern que suposa per a Tonya conviure primer amb la seva mare i després amb el seu marit maltractador; delicat i èpic durant els números de la patinadora sobre el gel; i fregant pràcticament l’estupor davant algunes escenes absurdes. No obstant, aquesta propietat també inclou una contrapartida, i és que al capdavall no sabem molt bé com ens hem de prendre Yo, Tonya com a conjunt. És evident que Craig Gillespie vol dignificar el personatge, el qual té una imatge injustament associada a l’escàndol, però a la vegada sembla que el director vulgui treure ferro a tot allò que passa.
En aquesta indefinició, hi té molt a veure el punt de vista que adopta la narració de Yo,Tonya. La idea és que és la pròpia Tonya Harding qui ens explica el que està passant, i el director així ho evidencia amb l’ús de la veu en off, i fins i tot trencant la quarta paret en més d’una ocasió i deixant que Margot Robbie ens miri i ens apel·li directament. No només aporta algun comentari per a expressar què sentia ella en aquell moment, sinó que també contradiu el diàleg d’algun dels altres personatges. Ara bé, la pel·lícula suspèn aquesta norma quan situa el punt de vista en algun dels altres personatges, cosa que, a més, sol coincidir amb els moments més còmics de la mà de la parella de la patinadora i el seu peculiar amic “expert en seguretat”. Tot plegat, per molt que contribueixi a l’atractiu de Yo,Tonya, pot arribar a descol·locar una mica.
Dit això, no hi ha dubte que estem davant una pel·lícula amb les suficients particularitats –en el bon sentit de la paraula– per a destacar dins del seu gènere. Sobretot, perquè a vegades costa de creure que no estiguem davant d’una ficció dirigida pels germans Coen, o alguna cosa per l’estil. Enmig de tot això, Yo,Tonya tampoc s’oblida d’apuntar amb contundència a dos objectius: la premsa sensacionalista i els estaments esportius nord-americans, més preocupats perquè les patinadores donin bona imatge del país, que no pas de seleccionar les que realment són les millors. No obstant, aquesta faceta queda en una posició una mica massa secundària. La controvèrsia al voltant de la personalitat de la pròpia Tonya, la relació amb la seva mare i la intrahistòria del conflicte amb la seva rival Nancy Kerrigan s’acaben repartint la majoria del pes narratiu.
Gràcies a l’interès de la seva història, sumat al seu ritme àgil i a la gràcia especial amb què explica molts dels fets, Yo,Tonya és una pel·lícula que entra amb facilitat. Les interpretacions també hi ajuden: a més d’una sacrificada Margot Robbie que plasma a la perfecció les complexes actituds de la patinadora, el film compta també amb una Allison Janney estel·lar com a mare diabòlica de Tonya. Fins i tot les cançons de la banda sonora, escollides amb precisió segons quines sonaven en cada època de la història, tenen lletres gens aleatòries en relació als fets concrets als quals assistim. Llàstima que, un cop vista, costi una mica determinar què podem aprendre exactament de la història que ens explica Yo, Tonya, i que el regust s’acosti més a l’anècdota que no pas a quelcom més rellevant. Potser és que a Tonya Harding ja li està bé així.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: BORG MCENROE | M.A.Confidential