Red Sparrow
Director: Francis Lawrence
Intèrprets: Jennifer Lawrence, Joel Edgerton, Jeremy Irons, Charlotte Rampling, Mary-Louise Parker, Matthias Schoenaerts, Joely Richardson, Nicole O’Neill.
Gènere: Thriller, intriga. USA, 2018. 140 min.
Dominika Egorova és la popular ballarina principal del teatre Bolshoi de Moscou, però una jugada bruta del seu company d’escenari l’obliga a retirar-se del ballet. Un cop recuperada, es veu exposada a perdre les ajudes que necessita pel seu pis i per les cures de la seva mare malalta, cosa que aprofita el seu cosí Vanya per a oferir-li l’opció de convertir-se en una espia d’elit al servei del govern rus. Dominika no veu altra sortida que accedir.
Des de l’aparició de la saga Bourne (que ja està sent estirada de forma excessiva), el gènere d’espies no va sobrat de títols realment sòlids i, en la mesura possible, disposats a trencar les fórmules conservadores dels grans estudis. Gorrión Rojo destaca, sobretot, en aquest segon aspecte. Amb una història que presenta els seus alts i baixos, i les evidents trampes narratives que s’hi podien esperar, la pel·lícula no s’arruga a l’hora de donar passos extra i dur els seus personatges a situacions límit. Tot i que no sempre aconsegueixi l’efecte sorpresa que busca, Gorrión Rojo deixa ben clar que no està per mitges tintes, i mostra absoluta convicció respecte la protagonista i la seva història. Llàstima que l’excés de metratge (140 minuts ben bons) alenteixi una mica el seu ritme i deixi la sensació que alguna de les voltes que fa potser no era del tot necessària.
Com acostuma a passar amb les pel·lícules d’aquest gènere, el director Francis Lawrence planteja una història d’espies que pròpiament juga a fer d’espia amb l’espectador. I en aquest cas, no ho posa tan fàcil com la majoria. En les escenes clau o de més dramatisme, Gorrión Rojo persevera i arriba a superar aquell punt on moltes altres haurien parat, o si més no planteja resolucions molt menys còmodes. Amb això, no hi ha espai per a grans concessions a l’espectador; no tant per l’astúcia a l’hora de fer-li creure el que no és (que com ja he dit, no sempre acaba sent així), sinó per aquesta expectació de fins on arribarà cada situació. En certa manera, Gorrión Rojo vol posar en pràctica el mateix que ensenyen a la seva protagonista –aquesta necessitat d’arribar fins on faci falta–, de manera que es comporta de forma coherent respecte la història que explica.
El mateix es pot dir d’una Jennifer Lawrence que definitivament ha fet un significatiu gir a la seva carrera. El de Dominika Egorova és un personatge que només es podia abordar amb disposició de donar-ho tot, i l’actriu compleix amb solvència tots els requisits. Després de la tortura psicològica de Madre! i d’aquesta entrega a la contundència de Gorrión Rojo, sembla que aquella Katniss de Los Juegos del Hambre (en què també estava dirigida per Francis Lawrence) ha quedat ben enterrada. La dura formació que Dominika rep per a convertir-se en l’espia que necessita el seu govern sembla fer-se extensiva també a la pròpia Jennifer Lawrence, que demostra adaptar-se a tot allò que el personatge li demana. El contrapunt que hi posa Joel Edgerton torna a demostrar que l’actor australià és un dels que està més en forma últimament; la seva mirada freda davant la seducció de Lawrence funciona a la perfecció.
Gràcies a la bona feina de Lawrence i Edgerton, i també de la resta del repartiment, Gorrión Rojo respira un especial realisme, realçat per aquesta falta de por a l’hora de mostrar els extrems on poden arribar els espies que descriu. La pel·lícula es preocupa particularment -i així ho manifesta amb tots els minuts que hi dedica- de la construcció del personatge de Dominika, però procura que no arribem al punt de conèixer-la perfectament. Per molt que les seves motivacions puguin deduir-se a partir de cert moment, Gorrión Rojo desenvolupa el personatge amb prou destresa per a mantenir sempre un mínim interès. De la mateixa manera, la tendència del film a no verbalitzar-ho tot afegeix en molts casos un punt de desconcert que no és tan habitual trobar. Això sí, la història no evita algunes inconsistències i dreceres, i no es pot estar de desvetllar algun secret de forma explícita per a assegurar-se que l’hem captat.
Per molt que alguns dels seus girs es vegin venir amb certa antelació, la impressió general és que Gorrión Rojo tracta l’espectador de forma madura, sense caure en el recurs fàcil que el pot fer sentir estafat. La pel·lícula no es passa de llesta, ni ho capgira tot de cop de forma brusca per a buscar l’impacte. No puc evitar pensar que aquesta història en mans d’un director amb un punt més de personalitat (David Fincher, Paul Greengrass, Denis Villeneuve) encara hauria estat millor, però el cert és que Francis Lawrence dirigeix amb gran criteri i genera tota la tensió que necessita la narració. A més, aposta per un alt nivell de violència i unes imatges explícites que ajuden a prendre’s Gorrión Rojo de forma particularment seriosa. Sense fer massa soroll, és possible que acabi sent una d’aquelles pel·lícules que ens hagi deixat un bon record al cap de l’any.
Martí
M.A.Confidential 