14 comments on “SEVEN AGES OF ROCK

  1. Momentàs:

    El Noel Gallagher tocant els primers acords de “sally cinnamon” mentre el Liam se’l mira amb cara socarrona, molt gran!

    La història que va donar nom al clàssic “smells like teen spirit” ja me la sabia però està molt molt ben explicada.

    Documental com la copa d’un pi

    M'agrada

  2. En vaig veure el principi. El que segons eels ‘documentalistes’ és el neixement del R&R.

    només amb això crec que no m’equivoco si dic que aquest és el documental més imprecís, equivocat, ignorant i pretenciós sobre el tema que he vist mai.

    Per què aqui no és només que no tinguin ni puta (però ni puta, puta) idea. És que, a més, de lo poc que tenen entre les mans no n’han sapigut treure res millor que tòpics, gossip i una abrumadora empanada mental que -a moments- converteix aquesta peça en involuntàriament còmica i tot.

    Em va semblar increïble que després de Soul Deep (una aproximació molt digna al Soul), la BBC fallés d’aquesta manera tant bèstia.

    0 en criteri i 0 en història.

    Un ñordo.

    A-

    M'agrada

  3. Osti Albert, em sorprèn el comentari, però entenc que tu tens més bagatge musical que jo per poder-ho analitzar amb més precisió.

    Com ja dic al post, és una mica arriscat això d’etiquetar i de definir cert fet o any com a naixement d’un estil de música perquè en general tot és molt més difús. L’escena musical és massa àmplia per categoritzar d’aquesta manera, però potser el contingut s’ha de matitzar una mica.

    Jo crec que quan parlen de “naixement del rock” es refereixen al rock com a fenomen social, com a l’explosió d’una metxa que ja portava molt de temps encesa… en fi, suposo que et va molestar el plantejament del documental sense fer referència a anys anteriors…

    T’agraeixo el teu comentari!

    M'agrada

  4. Buenas Martì!!

    Sorry, potser el meu tò ha estat una mica virulent. És que hi ha coses que m’encenen! I més quan veig que hi ha pasta i suport per fer coses guapes i l’ùnic que en surt és un despropòsit com aquest (in)documental!

    Ja et dic. Ja no és només que no mencionin els orígens del anomenat R&R i, de fet, per què va ‘neixer’ i en què es basava (cosa que avui està més que documentada). És que la mateixa classificació dels ‘ages’ és en si absurda-tirant-a-imbècil.

    Què és -per exempple- l”age of indie rock’? Música pop independent s’ha fet des de que existeixent suports fonogràfics per enmagatzenar la música! No pot ser que siguin tan cretins de creure’s que és un fenòmen recent. I no pot ser que es pensin que només recentment la música independent està en bona posició, quan gairebé no havia pogut estar pitjor.

    Lo dit, em vaig quedar fins i tot sorprès per la falta de rigor i la col·lecció gratuita de tòpics impròpria d’una cadena com BBC…

    M'agrada

  5. Gens d’acord amb tu Albert. Només “rajes” però no dones exemples -a banda de l’indie rock, on estic d’acord amb tu- de perquè la classificació és imbècil.

    Jo crec que fa un recorregut cronològic acurat, versemblant i molt distret, tocant les diferents etapes del rock des d’un punt de vista no només creatiu sinó social. I aquí és on resideix la gràcia dels diferents episodis (el boom del rock d’estadi, el naixement del so “seattle”, etc.).

    El documental parla sobre les diferents etapes que ha viscut el rock, no del rock en si mateix. Per això últim, hagués calgut més d’un episodi. Crec que ignores que no està pensat per acontentar a melòmans, està concebut per apropar el rock i la seva història més recent a les masses.

    M'agrada

  6. Lídia,

    He donat només un exemple (amb el que, per cert, estas d’acord) per no allargar-me. Bueno, ja que vols més, et contesto, “age per age”:

    Naixement del rock: D’entrada datar el neixament del rock amb lo que va passar a UK als 60 (amb potser el referent d’Elvis i algun artista afroamericà) és un error dels pitjors que es poden fer. NO pots parlar de rock o de R&R sense parlar de música negra, sense parlar d’R&B; sense anar a les arrels. Collons! gent com Charlie Gillett, Peter Guralnick i fins i tot el fatxa d’Albert Goldman ho han documentat tot molt bé. No pots citar la base com si fos una prehistòria sense trascendència.

    Art rock: El rock amb pretensions artístiques-intel·lectuals neix amb el Pop Art Rock, però formes arties de rock s’estenen més enllà dels consabuts Who 66-68 i Creation (i derivats) i abarquen tota l’escola de Canterbury (Autosalvage, x ex), l’escena blanca de de San Francisco (It’s a Beautiful Day, x ex), bona part del folk (des de Byrds fins a Tudor Lodge) i prog rock (Orme, x ex) fins a arrivar al punk tant americà (Patti Smith, x ex) com anglès (Subway Sect, x ex), passant als 80 per els grups de Creation Rds o Fire of London (Tv Personalities, Spacemen 3, Biff bang Pow, The Times, etc.). I la cosa encara continua (tot el rotllo ‘twee’). No hi ha una època de rock artie, per què n’hi trobes diverses formes durant els ùltims 45 anys d’història del Pop.

    Punk rock: Ok. Vale. D’acord. Citem alguna cosa més enllà de Malcolm McLaren/ Sex Pistols o els Ramones, no? Per exemple els antecedents. Per exemple que s-e-m-p-r-e hi ha hagut Punk. Little Richard era -de fet- un GRAN punk. La majoria de grups ‘de garatge’ dels 60 sonen terriblement a punk (i els hi deien punks). Els Trashmen eren demoledorament punks. El Kraut Rock era, d’alguna forma, punk i va ser la banda sonora de molts futurs punks com Julian Cope o John Lydon. Els Cramps es van dedicar a recuperar TOT aquell punk, totes aquelles notes discordants de sempre dels 50 i 60 i 70. Punk? Si, es va posar ‘de moda’ a finals dels 70. Però és una cosa que sempre ha estat allà.

    Heavy metal: Com a bastardització d’una bastardització musical, el neixament del Heavy Metal és molt més localitzable en el temps. Però, de nou, per el poc que en se, és un estil que ha evolucionat, polaritzant-se en molts altres estils. I tampoc ha marcat una època, per què va coexistir amb moltes altres expressions musicals.

    Rock d’estadi. Olééé. Què passa? Que va haver-hi una època en la que els grups s’exhibien als estadis? Ei! que encara segueixen. Que, de fet, el rock com a tal (no el Pop, no el R&R en la seva acepció base) té aquesta pretensió, aquest objectiu: petem el velòdrom o el St. Jordi a 80€ (o més) l’entrada!

    Rock alternatiu. Lo cualo??? Alternatiu a què? A les llistes de vendes? Parlar d’una edat del rock alternatiu és, senzillament, ridícul. Tot mainstream ha tingut les seves némesis en tots els camps d’expressió artística. Sempre hi ha hagut outsiders, punks, tant en música, com en lliteratura, pintura, escultura o cine. Es una qüestió inherent als mateixos establishments socioculturals, no una ‘època’.

    Indie rock. Ja vaig explicar per què és ridícul definir-lo com ‘age’ en el meu anterior post.

    Les differents etapes que ha viscut el rock, dius… estem segurs? estem segurs de que la de la música independent o l’alternativa és una ‘etapa’? Estem segurs que aquestes ‘etapes’ no es refereixen a hypes i, per tant, expliquen què es va posar de moda en un moment donat, sense entrar al trapo?

    D’altra banda ja ho contestes tu: “Crec que ignores que no està pensat per acontentar a melòmans, està concebut per apropar el rock i la seva història més recent a les masses”.

    Apart el fet que melòman té un no-se-qué de contemplatiu, em sembla que dius que, com s’ha d’apropar això a les masses, s’ha de fer des d’el tòpic i la desinformació. Es pot presentar la música i els fenòmens lligats a ella de manera molt més acurada, sense perdre interés. de fet, no hi ha res de menys interessant que un tòpic, no?

    Vaig citar ‘Soul Deep’: un molt digne apropament al Soul de la BBC, dirigit a les masses, però ben articulat i ensamblat en mostrar què és el Soul -no només musicalment- al gran públic (tot i que l’història del Soul és molt més complexa que la del rock, que encara té una certa linearitat).

    En fí. Lo dit. Crec que en podien haver sortit coses molt millors d’una cadena que va tenir com a referent musical Pop (i fenomenològic) al mateix John Peel, que té accés a mogollón d’informació i de gent que en controla moltíssim i mitjans per fer produccions molt més currades. Aquest mateix documental no m’hauria extranyat si l’hagués produit Telecinco, però de la BBC… T’esperes més, molt més.

    Salut.

    A.

    M'agrada

  7. Et cito: “Estem segurs que aquestes ‘etapes’ no es refereixen a hypes i, per tant, expliquen què es va posar de moda en un moment donat, sense entrar al trapo?”.

    Exacte! Però no per al·ludir només als hypes deixa de ser un bon documental. No desinforma, però tampoc entra “al trapo” com tu ben dius. Es centra en els corrents de moda però no cau en els tòpics. En tot cas, hi caus tu quan dius que el rock com a tal, està pensat per petar estadis.

    Les ages no son etapes tancades, evidentment! I el documental no te les mostra com a tal. Et diu quan van nèixer aquestes modes musicals, bàsicament. Però això no vol dir ni que sigui falaç ni que caigui en els tòpics i la desinformació. O és què els grups d’estadi van nèixer abans del que diu el docu?? A més, segons tu, Pink Floyd és el mateix que Byrds o que els grups twee de C86…

    Als crítics musicals els agrada massa posar gili-etiquetes a la música… això contamina més que dir que l’escena indie com a moda, que l’està convertint en mainstream, va nèixer al començament del 2000. Això és totalment cert.

    M'agrada

  8. OK

    Aleshores li dius al documental “Las 7 modas del rock” i com a mínim vens la pel·lícula leialment i no li poses aquest títol pompós (“THE AGES” ohmygod).

    D’altra banda, quan parlo de rock amb pretensions artístiques no parlo d’un estil concret i no dic pas que un grup o artista s’assembli estilísticament a altres.

    Precisament dic lo contrari: que dins de differents estils musicals amb grans distàncies temporals i geogràfiques, s’ha fet música Pop amb pretensions artístiques i intel·lectuals (que pot ser dedicar-li una cançó a David Hockney, o citar explícita o ímplicitament un fragment d’un obscur poeta francès, o una màxima d’un filòsof, o una pel·lícula; o proposar elements de folklores autòctons en un discurs musical Pop).

    Jo sóc bastant anti etiquetes de crític musical i en això et dono la raó. En lo que evidentment (potser per edat) no tens raó és en que “indie com a moda, que l’està convertint en mainstream, va nèixer al començament del 2000. Això és totalment cert.”.

    A mitjans dels 90 (uns cinc anys després haver sentit per primera vegada que existia una escena autodenominada indie pop, referida al públic que l’escoltava), una amiga meva que editava un fanzine indie claudicava amb la seva aventura editorial precisament per què -segons l’ditorial del fanzine- allò s’havia massificat i s’havia convertit en un hype a l’abast de qualsevol.

    Durant aquesta década passada (2000-2009) el fenòmen gairebé s’ha repetit -amb les seves diferències-, però això ja va pàssar fa uns 15 anys.

    De fet, si hi ha una cosa que mata qualsevol fenòmen subcultural, és precisament la seva massificació i la seva mercantilització en els canals del mainstream. El tornar-se ‘de moda’.

    Salut!

    Alberto

    M'agrada

  9. Albert, passa-me-la que m’has despertat la curiositat a mi també! jejeje. I després jo li copio a ella i li dono quan la vegi (que és un cop a l’any o així).

    Us felicito als dos pel bon debat! Molt interessant i enriquidor. Tan de bo el blog generés converses com aquestes més sovint, de veritat… Queda malament dir-ho ara, però llegint-vos ja s’intuïa que, en el fons, les dues opinions no eren tan distants, simplement que els enfocs i el “backgriound” de cadascú és diferent😉

    Per cert, quan vegi “Soul Deep”, ja pots comptar que la comentaré aquí.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s