M.A.Confidential

Knives Out

Director: Rian Johnson

Intèrprets: Daniel Craig, Ana de Armas, Chris Evans, Jamie Lee Curtis, Toni Collette, Don Johnson, Michael Shannon, Christopher Plummer, Keith Stanfield, Katherine Langford, Jaeden Martell.

Gènere: Intriga, comèdia.

País: USA, 2019. 130 min.

Harlan Thrombey, un prestigiós autor de novel·les de misteri, és trobat mort un matí a l’habitació de la seva mansió. Dos detectius de policia de seguida acudeixen al lloc per a saber-ne les causes, però la investigació de seguida recau sobre Benoit Blanc, un misteriós detectiu contractat de forma anònima. Tenint en compte que la nit anterior s’havia produït una reunió de tota la família a la mansió, Blanc ordena que cap dels seus membres marxi i els comença a interrogar un per un.

El “whodunnit” (“qui ho ha fet”) és un gènere narratiu que mai ha deixat de tenir un èxit universal. Tot i ser l’a-b-c de la ficció d’intriga de tota la vida, el concepte segueix funcionant a la perfecció si se sap tractar amb un mínim enginy per a sumar l’espectador al seu joc de pistes, trampes i distraccions fins la gran revelació final. I és exactament això el que fa Puñales por la Espalda, una pel·lícula que ben bé es podria interpretar com un esbargiment necessari per a Rian Johnson després de tota la polèmica generada després de Los Últimos Jedi, però que també demostra un gran control de tots els recursos disponibles. Des d’una plena autoconsciència de la seva naturalesa, Puñales por la Espalda està disposada a girar i regirar la seva història sense cap mena de vergonya. Això ens introdueix a una espiral de sospites, acusacions i revelacions que fa les delícies de tothom que vulgui deixar-se portar. I ens recorda que a vegades no hi ha res millor que un bon misteri policíac, encara que ens el prenguem en conya.

Rian Johnson planteja Puñales por la Espalda com qui obre un joc de taula (és més que evident pensar en el Cluedo) i comença a repartir fitxes a tothom. Ell va exposant fets i detalls de forma progressiva, i nosaltres els anem interpretant i movent-nos pel tauler fins arribar a la casella final. Ara bé, els daus no els tirem nosaltres: ell té el control i la resta anem a remolc. Però és així com ha de ser. Johnson aprofita els múltiples punts de vista que es presenten (un per cada personatge) per a mostrar d’una o altra manera els diferents successos clau de l’assassinat de Harlan Thrombey, però òbviament sempre hi ha algun detall que, de forma estratègica, queda ocult. D’aquesta manera, Puñales por la Espalda és capaç d’anar tornant una i altra vegada als mateixos fets i aconseguir que els presenciem en tot moment amb la mateixa expectació, conscients que sempre n’extreurem alguna informació nova. I, en tot cas, la pel·lícula ja es cuida de ser suficientment discursiva perquè ningú perdi el fil.

És evident que la gran basa de Puñales por la Espalda és el deliberat joc amb els equívocs. Ara bé, allà on un film similar ens podria fer sentir enganyats, s’imposa aquell punt d’astúcia extra que ens ho fa veure d’una altra manera: i és que els personatges estan tan desconcertats com nosaltres. Aquesta circumstància permet a la pel·lícula ser molt més efectiva, però també converteix l’argument en un engranatge força més complex del que semblava en un principi; i, per tant, encara més meritori de fer encaixar. Però Rian Johnson ho assoleix, i quan ho fa encara es permet la llicència de demostrar-nos que algunes de les pistes bones havien estat allà des del principi. Sigui com sigui, el camí per a arribar-hi resulta tan divertit, autoparòdic i també farcit de referències a altres títols del gènere, que el fet de caure als paranys de Puñales por la Espalda acaba sent el millor que ens podia passar per a gaudir al màxim de la seva proposta.

Tot plegat es beneficia també d’un repartiment totalment entregat a la causa i que, sobretot, va sobrat de carisma. A destacar un Daniel Craig que gairebé fa del seu personatge una caricatura (i la figura del qual, per cert, també contribueix en gran mesura al misteri global de la història), i també la vis còmica de noms com Chris Evans, Toni Collette o Michael Shannon. Es nota que Puñales por la Espalda també és tot un divertiment per a ells. Aquest contagi global del to de la pel·lícula és el seu motor principal. Al capdavall, fins i tot podríem dir que la resolució del cas no acaba sent el gran impacte del film, ja que l’èxit del conjunt no depèn de si aquesta ens satisfà o no. És el trajecte sencer que hem fet per a arribar-hi el que es gaudeix amb més intensitat, per moltes voltes que ens faci fer. Amb pel·lícules com Puñales por la Espalda, no ens importa anar endavant i endarrere pel tauler fins arribar a la casella final.