Aquaman
Director: James Wan
Intèrprets: Jason Momoa, Amber Heard, Patrick Wilson, Willem Dafoe, Nicole Kidman, Yahya Abdul-Mateen II, Temuera Morrison, Dolph Lundgren, Michael Beach, Ludi Lin.
Gènere: Superherois, fantàstic, acció. 2018. 135 min.
En ple oceà, un submarí és abordat per uns pirates que arrasen amb tot el que troben per davant, fins que arriba Arthur Curry, conegut amb el nom d’Aquaman, per a salvar la tripulació i castigar els responsables de l’atac. Arthur ho celebra amb el seu pare, amb qui viu tranquil·lament en un petit poble pesquer, però tot canvia quan Mera arriba per a avisar-lo que la civilització a la qual pertany, Atlantis, corre perill degut a la gran guerra que és a punt de declarar Orm, el germanastre d’Arthur.
Estem en un moment en què cada nova pel·lícula de DC Comics és rebuda amb un “a veure si aquesta sí”. Segurament és una pressió afegida injusta per als títols que vénen, però la veritat és que, entre la pròpia DC i els responsables de Warner, s’ho han guanyat a pols. En tot cas, tenint en compte aquestes expectatives, es pot afirmar que Aquaman passa l’examen amb més fortuna que bona part de les seves antecessores. I ho fa, d’una banda, acostant-se a les fórmules narratives relativament conservadores de Marvel, però de l’altra arriscant en l’apartat formal. Així doncs, per bé que pot resultar discutible pel que fa a la parcel·la estètica, algunes eleccions de càsting o escenes que freguen l’esperpent, és innegable que Aquaman aposta per una idea i una mentalitat concretes, i que s’hi manté fidel fins el final. I el més important, deixa aquesta sensació d’haver passat dues hores d’entreteniment, per sobre de tot.
Tot i que el superheroi ja havia aparegut a La Liga de la Justicia i havia estat mínimament contextualitzat, Aquaman està pensada perquè qualsevol espectador accedeixi al personatge per primera vegada. La construcció de l’heroi té les seves particularitats, ja que Aquaman ja és conegut com a tal entre la població terrestre i el focus de la història és el de la seva coronació al món submarí al qual pertany. En certa manera, segueix un camí molt semblant al de Thor (germà malvat inclòs), sumat als evidents paral·lelismes amb la figura del Rei Artur. Però el que més defineix el to general d’Aquaman és aquesta sensació que el propi personatge no es pren massa seriosament la seva missió; si més no, no com un objectiu en el qual li va la vida o cap al qual l’empenyi una veritable implicació emocional. En realitat, tampoc és que la pel·lícula li posi les coses especialment complicades.
Un dels leitmotivs de la història és la rellevància del medi en què tenen lloc els diferents enfrontaments; la importància de tenir el terreny a favor. En aquest sentit, Aquaman comparteix les preferències del protagonista, ja que la pel·lícula funciona molt millor quan respira fora l’aigua que no pas quan s’hi submergeix. D’una banda, James Wan demostra desenvolupar-se molt millor darrere la càmera; només cal veure la primera lluita de Nicole Kidman o tot l’episodi que té lloc a Sicília (és impressionant com connecta, sense talls, dues persecucions simultànies). L’altre avantatge és que la pel·lícula es desprèn de tots els components digitals i estètics que intervenen quan l’acció té lloc al fons marí. I és que tot el colorisme kitsch d’Aquaman, la seva devoció pels daurats i la versió “guerrera” que presenta d’algunes espècies marines serien una raó definitiva d’allunyament si el film no mostrés aquesta poca vergonya i resultés tan entretingut.
De la mateixa manera, mentre és complicat no sentir un punt de vergonya aliena en veure Willem Dafoe o Nicole Kidman guarnits amb segons quin vestuari, la deixadesa amb què vesteix el propi Aquaman contribueix a una irreverència i poca solemnitat que fan el personatge més proper. I, òbviament, també cal parlar del carisma de Jason Momoa. L’actor no només funciona en les escenes d’acció (cosa que, en el fons, era d’esperar), sinó que aporta al personatge un punt sarcàstic i gamberro que connecta fàcilment amb l’espectador. Aquest és un més dels elements amb què Aquaman sembla dir-te en tot moment que no et prenguis massa seriosament tot el que està passant. Que sí, que és capaç de posar-te un pop tocant els bongos o gambes gegants en formació d’atac, perquè… per què no? De fet, moltes decisions de la pel·lícula semblen tenir aquesta pregunta com a origen.
Més enllà de Thor (intercanvies el martell pel trident, i poques diferències queden), Aquaman beu d’un bon nombre de referències més o menys recents. El petit periple pel desert sembla extret d’un títol d’Indiana Jones, el primer combat entre Arthur i Orm és un Gladiator sota l’aigua, els soldats reials d’Atlantis podrien ser perfectament stormtroopers, i així amb altres elements. Això no treu, però, que la pel·lícula mostri una bona actitud en general quant a acció, ritme i també component humorístic. A més, es nota que darrere hi ha un director còmode amb el material que té, i disposat a divertir-se al mateix nivell en què vol que ho faci l’espectador. Sense ser ni de bon tros una pel·lícula rodona, i estant clarament per sota del que va aconseguir DC Comics amb Wonder Woman, el que ofereix Aquaman no queda tan lluny del que podem trobar a la classe mitja de Marvel.
Martí
M.A.Confidential 