M.A.Confidential

Ballers

Creador: Stephen Levinson

Intèrprets: Dwayne Johnson, John David Washington, Rob Corddry, Omar Benson Miller, Donovan W. Carter, Troy Garity, Jazmyn Simon

Gènere: Comèdia. USA, 2015. 10 capítols de 25-30 min.

Després de les ja clàssiques interferències que acompanyen el logo de la HBO, arrenca la base melòdica de “Right above it” de Li’l Wayne, una cançó que, a partir de llavors, serà difícil d’esborrar del teu cap. Dura poc més d’un minut, però el seu ritme hip hop i les imatges que l’acompanyen et capbussen de ple a l’entorn més pompós i descaradament ‘ianqui’ que rodeja tot l’univers del futbol americà. Ballers és exactament això, i ho expressa de forma ben clara des del principi, sense enganyar ningú; i així ho manté en tot moment. Tot i estar concebuda com un producte per a atraure l’espectador nord-americà, la sèrie té armes suficients per a enganxar qualsevol públic, sigui o no coneixedor d’aquest esport: uns personatges cada cop més carismàtics, un gran sentit de l’humor, un bon grapat d’escenes memorables i un repartiment brillant encapçalat per un Dwayne Johnson en estat de gràcia.

Ballers es presenta com l’encarregada d’omplir la vacant que ha deixat a la HBO la sèrie El Séquito. No en va, les dues comparteixen format (mitja hora), part de l’equip productor (Stephen Levinson, Robb Weiss i Mark Wahlberg) i també clars paral·lelismes en el seu enfoc, ja que es dediquen a explicar de forma ficcional el funcionament intern de les seves respectives temàtiques: Hollywood i la NFL. No obstant, és cert que Ballers agafa un rumb en què aquest aspecte queda en un relatiu segon pla, ja que el que de veritat importa a la sèrie són les petites històries i situacions que viuen els seus diferents protagonistes; i si aquestes tenen un punt excèntric, encara millor. En realitat, es podria dir que estem davant d’un producte que, a nivell estrictament narratiu i estructural, fa bastant el que li dóna la gana i quan li dóna la gana.

És evident que la història presenta una evolució del primer al desè capítol, i que cadascun dels personatges té un recorregut, però en el fons un acaba constatant que tampoc hi passen tantes coses. I és que Ballers ho juga tot al seu esperit. Més enllà de l’interès o l’originalitat d’allò que explica, la sèrie desprèn tota ella un carisma especial; té un punt irresistible, i ho sap, i li agrada, i ho sap explotar pràcticament en cada escena. La versatilitat del seu humor, des de la seva vessant més barroera i esbojarrada fins la fina ocurrència d’alguns dels seus diàlegs, deriva en situacions memorables i fins i tot en un punt de ridiculització dels personatges que assegura una bona dosi de rialles en tots els episodis. No és fàcil encarar una sèrie sabent del cert que cada entrega et garanteix mitja hora de diversió, i Ballers ho compleix de forma sorprenent, i amb la sensació que no necessita suar massa per fer-ho.

En aquest poder carismàtic que assoleix la sèrie, hi resulta clau la presència de Dwayne “The Rock” Johnson, sens dubte l’ànima de tot el conjunt. El de Spencer Strasmore és un paper que li va com anell al dit, i que consolida aquesta etapa en què l’actor ha pres una especial consciència de les seves virtuts i limitacions, fet que explota amb una admirable capacitat de riure’s de si mateix que el fa connectar més que mai amb el públic. En consonància amb la personalitat de la pròpia sèrie, The Rock troba a Ballers l’escenari idoni per a lluir-se i mostrar el seu millor somriure, sabent que domina qualsevol tipus de situació. La resta de repartiment no desentona i actua amb el mateix esperit, i té la particularitat de comptar amb dos exjugadors de la NFL com John David Washington (fill de Denzel, i l’altra gran ànima de la sèrie) i Donovan Carter.

A la sèrie se li podria retreure el fet de no córrer ni un risc més dels suficients. No mostra en cap moment la més mínima intenció de sortir-se del camí on es troba còmoda, es recrea en escenes capritxoses de cara a la galeria, i fins i tot cau en una excessiva banalització de tot el que hi passa. No obstant, és molt probable que precisament aquesta falta d’ambició dramàtica sigui un dels motius del seu èxit. Ballers no pretén fer-nos aprendre o descobrir res -tot i que posaria la mà al foc que moltes històries estan inspirades en successos reals- ni tampoc busca una gran identificació amb els problemes o preocupacions dels protagonistes. Simplement ens introdueix de forma natural i satírica en un univers de luxe, festa, excessos i espectacle que té molta substància per a extreure. Si es decideix acompanyar aquest grup d’homes immadurs i inconscients en el seu mar de dòlars, el viatge passa volant i la cançoneta de torn segueix sonant al nostre cap.