Les deu següents, i anem pujant. Recordeu que clicant el pòster podeu veure el tràiler de cada pel·lícula…
40 – PERSÉPOLIS (Vincent Paronnaud, Marjane Satrapi, 2007)
Sorprenent film autobiogràfic d’animació amb un fort caràcter de condemna i un interessant testimoni històric. Amb un estil senzill i en blanc i negre, fa un recorregut per la vida de la seva protagonista amb una capacitat narrativa enorme i un ritme idoni. Té tocs d’humor molt bons, però també una sensibilitat especial, i sap fugir del panfletisme. Tot i passar desapercebuda, va ser del millor d’aquell any.
39 – ADAPTATION. (Spike Jonze, 2002)
Genial i inclassificable comèdia engendrada pel també genial i inclassificable Spike Jonze, que va aconseguir que Nicolas Cage (que ja té mèrit) tragués una gran interpretació, acompanyat per uns enormes Meryl Streep i Chris Cooper. Pel·lícula construïda per diverses capes, sovint difícils de distingir, fins i tot pel propi protagonista, i resolta de forma brillant. La millor de Spike Jonze.
38 – 21 GRAMOS (Alejandro González Iñárritu, 2003)
La primera d’Iñárritu en aparèixer la llista (petita pista). Sóc molt fan de les pelis “desordenades” i aquesta és indubtablement la més desordenada que he vist mai. Quan la vaig veure al cine, feia molt temps que no m’impactava tant un film pel seu dramatisme i pel nivell de totes les seves interpretacions, en especial un Benito del Toro que et deixa sense respiració cada cop que parla.
37 – SIN CITY (Robert Rodríguez, Frank Miller, 2005)
Un autèntic còmic en moviment. Rodríguez i Miller van portar a la gran pantalla, de forma increïblement fidel, les històries gràfiques creades per aquest últim amb un resultat mai vist fins llavors a nivell visual. El joc de llums i ombres amb minuciosos tocs de color i la força de les diferents històries, mesclades amb un muntatge genial, ens va atrapar completament. Fa poc la vaig tornar a veure i ho puc reiterar.
36 – ELEPHANT (Gus Van Sant, 2003)
A vegades, Gus Van Sant demostra que en sap de cine, i aquest és l’exemple més clar. Un pertorbador testimoni de la matança de Columbine que ens fa viure en primera persona tots els moments previs a través de diversos protagonistes. Tot i no ser apta per a qualsevol públic per aquella falsa sensació que “no passa res”, té alguns dels plans més inquietants que recordo i un final que et deixa fet pols.
35 – 24 HOUR PARTY PEOPLE (Michael Winterbottom, 2002)
Fantàstic retrat de l’atmosfera musical de Manchester entre finals dels 70 i principis dels 90. Amb un inigualable Steve Coogan al capdavant, el film explica amb un ritme i una gràcia especials un munt de fets en què es mescla realitat, rumors i ficció. Si t’agrada la música, i en especial la d’aquesta època, és una peli imprescindible. Humor gamberro, bona música i direcció magistral.
34 – BABEL (Alejandro González Iñárritu, 2006)
Impactant mescla cultural i ètnica que combina quatre històries carregades de dramatisme i fatalitat. Una altra d’aquelles que m’agraden tant, amb una banda sonora espectacular i una estètica brillant. Un autèntic exercici sobre la comunicació humana, la que ens uneix, però ens separa en la mateixa mesura. Crua i commovedora, però també reveladora i carregada de sentit.
33 – APOCALYPTO (Mel Gibson, 2006)
Els falsos rumors que era una peli ultra violenta li van fer mal, però a mi em va encantar. Vaig acabar amb l’adrenalina pels núvols, gràcies als brutals últims 45 minuts, i impressionat per l’espectacularitat de les imatges i per la direcció i la narració de Mel Gibson. A banda del controvertit retrat d’aquella civilització, com a peli d’acció funciona molt millor que la majoria de produccions convencionals.
32 – MYSTIC RIVER (Clint Eastwood, 2003)
Va marcar l’inici de la que ha estat la dècada d’or de Clint Eastwood com a director. Aquesta inquietant i commovedora història de tres amics amb un gran trauma d’infància que els ha marcat per tota la vida és un drama en tota regla. Magnífics personatges, d’aquells que tenen força per allò que amaguen i que saben transmetre-ho gràcies a grans actuacions. Recordo que em va deixar força tocat.
31 – MATCH POINT (Woody Allen, 2005)
La millor pel·lícula de Woody Allen d’aquesta dècada, indiscutiblement. Amb Londres com a teló de fons per primer cop, aquest elegant drama ens mostra de forma perspicaç i intel·ligent com la vida pot canviar de forma tràgica en funció del costat on caigui la pilota. Tot rubricat amb un gran final i una Scarlett Johansson impressionant davant la qual no queda altra que caure rendit.
Martí
M.A.Confidential 
