Hi ha històries d’actualitat que estan predestinades a convertir-se en pel·lícula, i si mirem els últims anys, una d’elles és indubtablement la del cas WikiLeaks, amb Julian Assange com a principal protagonista. Després de fer trontollar el govern dels Estats Units amb la filtració d’informació molt comprometadora de les seves accions a països com Irak o Afganistan, Assange es va convertir en un dels homes més buscats del món, però les revelacions no es van aturar. Aquesta és la base de El Quinto Poder, la pel·lícula que ens acostarà la història real de WikiLeaks. El director serà Bill Condon, qui recentment ha dirigit la última part de la saga Crepúsculo, així que esperem que no sigui una referència gaire fiable.
thriller
All posts tagged thriller
El “remake”, aquest lamentable i imparable virus de Hollywood, ja es prepara per dur a terme la que probablement serà una dels seves infeccions més doloroses. La víctima no és altra que Oldboy, de Park Chan-wook, per mi una de les millors pel·lícules de la passada dècada. El brutal thriller coreà que ens va deixar a tots amb la pell de gallina el 2003 ha caigut en mans nord-americanes i ha estat confiat a Spike Lee perquè elabori la seva pròpia versió d’aquesta història de venjança. Pels qui no han vist la pel·lícula original (que ja triguen), recordar que Oldboy explica el drama d’un home que és raptat i tancat en una habitació durant 20 anys, fins que els seus captors decideixen alliberar-lo i comença la recerca dels culpables.
Tot i tenir una trajectòria d’allò més irregular i passar-se sis anys sense pràcticament cap projecte, el director mexicà Alfonso Cuarón va deixar-nos marcat el seu nom gràcies a Hijos de los Hombres (2006), pel·lícula que, tot i que no em va entusiasmar tant com a la majoria de gent, oferia una gran espectacularitat a nivell visual i evidenciava l’immens talent que hi havia darrere la càmera. El més recordat, els seus magnífics plans seqüència, que es van convertir en la seva senya d’identitat. Ara, Cuarón torna amb Gravity, una de les pel·lícules més esperades d’aquest any, que explica la història de dos astronautes que intenten tornar a la Terra després que residus espacials impactin amb la seva nau i els deixin flotant a la deriva. Un guió del propi Cuarón, juntament amb el seu germà.
Spring Breakers
Director: Harmony Korine
Intèrprets: Selena Gomez, Vanessa Hudgens, Rachel Korine, Ashley Benson, James Franco, Heather Morris, Emma Holzer.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2012. 95 min.
Quatre adolescents nord-americanes estan desitjant marxar de vacances durant la setmana de l’anomenat “spring break”, a l’inici de la primavera, però no tenen diners per poder fer-ho. Per aconseguir-los, decideixen robar una cafeteria, i amb el botí marxen cap a Florida, on els esperen uns dies en què l’alcohol, les drogues i la festa ho dominen tot. Però tot es torça quan els toca pagar pel seu crim.Des del seu pas pel Festival de Venècia, on va obtenir la Menció Especial del Jurat, i el seu passi sorpresa al Festival de Sitges, Spring Breakers ha anat despertant una expectació molt peculiar al seu voltant. Es parlava d’una de les revolucions cinematogràfiques dels últims temps, d’una de les mirades més descarades i iròniques sobre l’actual cultura de masses entre els joves a Estats Units; altres ho definien com una presa de pèl, un videoclip dilatat de la MTV sense cap interès i passat de voltes. El director es sentia incomprès i les discussions es succeïen. I ara que l’he vist, puc entendre una i altra posició, però el cert és que la pel·lícula no té tanta dimensió com per tot plegat. És un exercici cinematogràfic atrevit, gamberro, molt talentós i amb tocs de geni, però Spring Breakers no serà una pel·lícula de la qual parlaré al llarg dels anys, sinó que quedarà com un bon capritx que en el seu moment va valdre la pena tastar i prou.
Un dels actors que més prestigi ha guanyat en els últims anys és Michael Shannon. La seva aparició a la sèrie Boardwalk Empire, i sobretot l’exhibició de talent a Take Shelter, ja l’han convertit en una cara destacada, i també inimitable, del cinema actual. Un dels fets que ho exemplifiquen és que es posarà a la pell del malvat General Zod a El Hombre de Acero, però abans protagonitzarà aquest atractiu thriller anomenat The Iceman, que explica la història real de l’assassí a sou Richard Kuklinski, un home que durant quasi 40 anys va portar una doble vida delictiva, treballant sobretot per la màfia italiana de Nova York, sense que la seva família se n’adonés. La pel·lícula està dirigida pel desconegut Ariel Vromen i pot ser una de les grans sorpreses independents d’aquest any.
Els noms de Nicolas Winding Refn i Ryan Gosling quedaran per sempre lligats a una de les pel·lícules més excepcionals dels últims anys, Drive, per tant el fet que tornin a treballar junts no pot convertir-se en altra cosa que una de les grans atraccions d’aquest 2013. I encara més quan el tràiler de Only God Forgives evidencia que l’estil d’aquesta nova producció serà quasi idèntic al de Drive. Això també pot jugar en contra, ja que la percepció d’una espècie de Drive 2 propiciarà masses comparacions amb la primera quan en realitat són dos films que no tenen res a veure, però no podem fer res més que esperar-la impacientment. La pel·lícula es centra en la història d’un mafiós britànic que s’amaga a Bangkok i busca venjança contra un policia tailandès. I pel que es veu al póster, la cara de Gosling no en sortirà ben parada.
Seven Psychopaths
Director: Martin McDonagh
Intèrprets: Colin Farrell, Sam Rockwell, Christopher Walken, Woody Harrelson, Tom Waits, Abbie Cornish, Olga Kurylenko.
Gènere: Comèdia, thriller. Gran Bretanya, 2012. 110 min.
Marty és un turmentat guionista que intenta desesperadament acabar d’escriure la seva propera història, “Siete Psicópatas”, però que de cop es veu implicat en una trama mafiosa quan el seu amic Billy, que amb el seu còmplice Hans es dedica a robar gossos per després cobrar-ne el rescat, s’endú el petit shih tzu de Charlie un violent gàngster de Los Angeles. Charlie comença a perseguir els autors del robatori, cosa que provoca la fuga de Billy, Hans y també Marty, qui poc a poc va trobant la inspiració que buscava.El Festival de Sitges està dominat pel gènere fantàstic i de terror, però pocs balanços del millor que es va poder veure a la passada edició s’oblidaven de la nova i esbojarrada comèdia de Martin McDonagh. Siete Psicópatas ofereix una mescla d’humor negre i absurd, amb tocs de suspens i violència; tot acompanyat d’un estil tremendament dinàmic i autoparòdic. Després de debutar amb força amb Escondidos en Brujas (2008), el director londinenc es consolida amb un producte intel·ligent i efectiu, que amaga més profunditat del que sembla per la seva condició metalingüística i funciona gràcies als seus diàlegs descarats, la poca seriositat dels seus personatges, el carisma dels actors i la capacitat resolutiva del seu guió. Sens dubte una de les millors comèdies de l’any, que per culpa de la seva pèssima distribució i promoció farà que passi pràcticament desapercebuda per a molta gent.
Tot el que fa Danny Boyle és motiu d’atenció. Pot funcionar més (Trainspotting, 28 Días Después, Slumdog Millionaire) o menys (La Playa, 127 Horas) però el director anglès imprimeix un estil molt personal a tot el que fa, i veient el que ens té preparat per aquest any, queda clar que aquesta tendència es mantindrà. La seva nova proposta és Trance, una thriller psicològic amb tocs de cinema negre que gira al voltant de la hipnosi, tant la de la trama com la que ens vol fer a nosaltres. La història gira al voltant d’un home que treballa en una casa de subhastes i planeja un robatori des de dins, però un cop al cap el fa oblidar on guarda el quadre que es volen emportar. Per aconseguir fer-lo recordar, el sotmeten a sessions d’hipnosi que trauran a la llum molts més secrets dels que esperaven.
Skyfall
Director: Sam Mendes
Intèrprets: Daniel Craig, Javier Bardem, Judi Dench, Ralph Fiennes, Naomie Harris, Ben Wishaw, Bérénice Marlohe.
Gènere: Acció, thriller, drama. USA, 2012. 140 min.
Després del robatori d’un disc dur amb les dades de tots els seus agents infiltrats en actiu, el cos d’espionatge britànic MI6 al complet es veu amenaçat. James Bond, a qui durant un temps han donat per mort després de rebre un tret en la missió per recuperar el disc, torna al cos i viatja a Hong Kong buscant l’home que el va robar, per després descobrir qui hi ha darrere de l’operació.Les pel·lícules de James Bond han anat caient, cada cop més, en l’estandardització. Sembla que, si la saga aguanta, ja no és tant per la particularitat de les seves històries o l’encant especial del seu protagonista, sinó per aquesta espècie d’inèrcia que dicta que el personatge no ha de morir i que el cinema es quedaria orfe sense ell. El cas és que 007 ha arribat a les 23 pel·lícules de forma un pèl irregular, però Skyfall aconsegueix fer-se un lloc destacat dins la franquícia, gràcies a un notable canvi de rumb en la seva visió del personatge i també concepció de la història. La pel·lícula té un molt bon ritme i escenes d’acció espectaculars, però destaca per recuperar el component de cinema d’espies de la saga, així com donar un caràcter més introspectiu al personatge. Després del despropòsit de Quantum of Solace, la saga Bond necessitava un canvi de rumb com aquest, donar un nou sentit al personatge i també plantejar un abans i un després.
Killing them Softly
Director: Andrew Dominik
Intèrprets: Brad Pitt, Scoot McNairy, Ben Mendelsohn, Ray Liotta, Richard Jenkins, James Gandolfini, Vincent Curatola.
Gènere: Thriller, drama. USA, 2012. 100 min.
Una organització mafiosa que organitza partides de póquer clandestines es veu amenaçada quan una d’elles pateix el robatori per part de dos desconeguts. Els capos decideixen contractar un assassí a sou perquè investigui el cas, trobi els culpables i els mati, però la missió es complica degut a les diferents implicacions que hi ha darrere el crim i a les dificultats a l’hora d’acordar la seva resolució.Andrew Dominik és un director estranyament poc prolífic. No només perquè en els seus 12 anys de carrera cinematogràfica només hagi fet tres pel·lícules, sinó perquè una d’elles va ser l’extraordinària El Asesinato de Jesse James por el Cobarde Robert Ford (2007), on va demostrar que molt malament no se li donava això de fer cinema. Ara ho reafirma amb un thriller intens, un pèl atípic i amb una forta personalitat. Mátalos Suavemente és una revisió del cinema de màfies en la societat contemporània, fidel als seus elements de base, però condicionat per una realitat concreta. Dominik no només presenta una història carregada de personatges atractius i grans escenes i diàlegs, també fa una clara metàfora de tota l’acció amb la realitat que vivim actualment, amb un altre tipus de màfies i de lladres. Tot això, combinat amb una realització atrevida que dóna una atmosfera molt particular al conjunt.



















