Si hi ha un director que ha aconseguit passar de la veneració quasi unànime a la dilapidació quasi absoluta de forma progressiva, aquest és sens dubte M. Night Shyamalan. El Sexto Sentido, El Protegido i Señales van ser un ‘hat-trick’ memorable en tan sols quatre anys, marcant fins i tot una època en el thriller de ciència-ficció, però a partir de llavors tot va començar a esllavissar-se fins arribar a productes nefastos com El Incidente o la recent After Earth. El que no se li pot negar al director d’origen indi és la perseverança per a mirar de recuperar l’èxit assolit fa una quinzena d’anys, i podríem estar a prop d’aquest objectiu si es confirmen les bones sensacions del seu nou film. The Visit s’endinsa al gènere més estrictament de terror per explicar la història de dos nens que van a passar uns dies a casa dels seus avis, en plena muntanya, i comencen a descobrir un estrany i sospitós comportament, sobretot per part de la seva àvia.
terror
All posts tagged terror
Tusk
Director: Kevin Smith
Intèrprets: Justin Long, Michael Parks, Haley Joel Osment, Genesis Rodriguez, Ralph Garman, Johnny Depp
Gènere: Terror, comèdia. USA, 2014. 100 min.
Wallace i Teddy són dos joves “podcasters” que graven un programa setmanal parlant en clau humorística d’històries i successos estranys. En plena recerca d’un possible entrevistat per al seu programa, Wallace acaba a Canadà, on li recomanen que visiti un home anomenat Howard Howe. Intrigat i emocionat, el noi arriba a una enorme casa enmig del bosc i té una benvinguda ben cordial per part de Howard, però la seva conversa tindrà unes conseqüències que Wallace no pot imaginar.Després de convertir-se en tot un referent de la comèdia adolescent durant els anys 90 gràcies al triplet Clerks (1994), Mallrats (1995) i Dogma (1999), sumat a una pel·lícula tan madura com Persiguiendo a Amy (1997), la filmografia de Kevin Smith no havia resultat especialment afortunada. La sensació que la falta de llibertat només li permetia mostra una versió succedània d’ell mateix era constant. No obstant, l’entrada a la nova dècada sembla haver guiat Kevin Smith cap a una nova essència, molt més extrema i passada de voltes; ho va fer primer amb Red State, un relat sanguinari contra el fonamentalisme religiós, i ara encara hi fa una passada de rosca més amb Tusk, on mescla terror i un humor profundament macabra. Títols molt més destinats a oposar les reaccions de l’espectador, però on queda clara la total absència de lligams per part de Smith, que fa i desfà com li dóna la gana. I és aquesta última on hi trobem el màxim exponent.
The Babadook
Directora: Jennifer Kent
Intèrprets: Essie Davis, Noah Wiseman, Daniel Henshall, Hayley McElhinney, Barbara West, Ben Winspear
Gènere: Terror. Austràlia, 2014. 95 min.
Amelia és una mare soltera que viu turmentada per la mort del seu marit i que ha d’afrontar la complicada educació del seu fill Samuel, que pràcticament no la deixa dormir per culpa d’un monstre que se li apareix en somnis gairebé cada nit. Un dia, apareix a la casa un llibre de contes anomenat “The Babadook”, que pràcticament còpia els malsons de Samuel. Amelia farà tot el possible perquè Samuel oblidi el llibre, però poc a poc s’anirà convertint en una obsessió, també per a ella mateixa.D’entre tots els noms i prediccions que circulaven per Sitges quan va arrencar l’edició 2014 del Festival, hi havia tres síl·labes que ressonaven de forma inquietant: “Ba-ba-dook”. El certamen prometia un grapat de títols cridats a recuperar i a la vegada rejovenir el gènere de terror més pur, i en aquest sentit l’australiana Babadook -a la qual, vés a saber per què, han privat del seu article “The”- duia penjada l’etiqueta d’imprescindible. Qui sap si va ser degut a l’ambició d’aquestes expectatives o a la dificultat d’innovar en aquest gènere, però el cert és que la sensació en sortir de la sala no va correspondre del tot a l’entusiasme previ. Tot i que la pel·lícula supera la mitjana i aconsegueix esgarrifar l’espectador gràcies a l’explotació d’un terror directe i profundament psicològic, queda perjudicada per uns minuts finals que fan trontollar bona part de la solvència demostrada fins llavors. Conclusió: sí, però tampoc tant.
What We Do in the Shadows
Directors: Jemaine Clement i Taika Waititi
Intèrprets: Taika Waititi, Jemaine Clement, Jonathan Brugh, Cori Gonzalez-Macuer, Stuart Rutherford, Ben Fransham, Jackie van Beek
Gènere: Comèdia, terror, fals documental. Nova Zelanda, 2014. 90 min.
Viago, Deacon, Vladislav i Petyr són quatre vampirs que comparteixen pis en un suburbi de Wellington, a Nova Zelanda. Com és habitual, la diferència de personalitat entre ells provoca més d’una disputa en la seva convivència, però junts afronten amb un gran sentit del companyerisme totes les dificultats que el dia a dia els va presentant. A tot això, cal afegir-hi les seves limitacions vampíriques, que, òbviament, no els permeten sortir al carrer quan és de nit, i també els generen una set de sang que necessiten saciar.El gènere del “mockumentary”, o fals documental, sempre ha estat una font molt fructífera de rialles gràcies a les evidents possibilitats de transgressió que proposa. Títols com This is Spinal Tap, Zelig, Borat o la sèrie The Office són alguns dels més destacats que han funcionat gràcies a capgirar en clau d’humor un format eminentment realista com és el documental. I és aquesta fórmula la que ara posa en pràctica What We Do in the Shadows, una creació dels neozelandesos Taika Waititi i Jemaine Clement -coneguts per ser dos dels responsables de la sèrie Flight of the Conchords– on es trasllada de forma brillant aquest gènere a l’univers dels vampirs. Gràcies a la total banalització d’aquestes criatures mítiques i al talent amb què s’equiparen les seves vides a les nostres -sumant-hi totes les particularitats de la seva naturalesa-, la pel·lícula es converteix en un autèntic festival d’humor negre, absurd i surrealista.
Deliver us from Evil
Director: Scott Derrickson
Intèrprets: Eric Bana, Édgar Ramírez, Sean Harris, Olivia Munn, Chris Coy, Lulu Wilson
Gènere: Terror, intriga, policíac. USA, 2014. 100 min.
Ralph Sarchie és un sergent de policía de Nova York en torn de nit que té una especial intuició per a detectar els crims. Després de trobar-se amb una sèrie d’estranys casos en què els implicats presenten comportaments paranormals, comença a descobrir que tots ells estan connectats i tenen en comú un estrany personatge tapat amb una caputxa. Ralph s’endinsa a la recerca d’aquest home, a la vegada que comença a experimentar coses rares també a nivell personal.Després d’iniciar de forma relativament discreta la seva carrera com a cineasta, Scott Derrickson va fer un sòlid pas endavant fa un parell d’anys gràcies a Sinister, una de les cintes de terror més efectives i equilibrades –i també aterradores, perquè no dir-ho– que he vist en els últims temps. En aquest cas, més que el component terrorífic o sanguinari de les imatges, era la capacitat de generar tensió continuada el que permetia Derrickson tenir-nos agafats als reposabraços de forma casi permanent, sense necessitat de recórrer a ensurts programats i previsibles. Tot plegat ens feia estar especialment atents davant la següent proposta del director nord-americà, i aquesta ha resultat ser Líbranos del Mal, una pel·lícula de caire força diferent a Sinister on la trama policíaca inicial va girant poc a poc cap a un terror focalitzat en les possessions demoníaques i els efectes paranormals. El balanç entre pros i contres surt positiu, però el producte no ofereix res de nou.
Sinister
Director: Scott Derrickson
Intèrprets: Ethan Hawke, Juliet Rylance, Clare Foley, Michael Hall D’Addario, Fred D. Thompson, James Ransone, Vincent d’Onofrio.
Gènere: Terror, intriga. USA, 2012. 110 min.
Ellison Oswalt és un popular periodista i escriptor que va viatjant amb la seva família per Estats Units per investigar assassinats sobre els quals després en fa una novel·la. Després d’instal·lar-se en una casa on va tenir lloc un d’aquests assassinats, descobreix a les golfes una caixa plena de cintes Super 8 que contenen vídeos domèstics d’altres famílies, però de seguida descobreix que amaguen altres imatges terribles, que al mateix temps el poden ajudar a trobar la resposta a l’assassinat que està investigant.Si hi ha alguna cosa que li demano al cinema de terror és que no tracti l’espectador d’estúpid o basi tota la seva estratègia en el constant recurs fàcil dels espants sobtats (lligats a la corresponent pujada de volum del so) i poca cosa més. Vull que el film em mantingui en una tensió constant, que em faci esgarrifar quan toca i que, sense necessitat que sigui el súmmum de l’originalitat, hi hagi una història mínimament digna darrere. Per això Sinister és una de les pel·lícules de terror que més he patit/gaudit des de feia molt temps. Scott Derrickson, que es va presentar en societat amb El Exorcismo de Emily Rose (2005), presenta una pel·lícula de caire comercial i no exempta de diversos tòpics del gènere, però molt efectiva, ben aconseguida i ben lligada, capaç de fer-nos aguantar la respiració durant una bona estona i recordar-nos aquella peculiar satisfacció d’anar a veure cinema de terror amb cara i ulls.
The Cabin in the Woods
Director: Drew Goddard
Intèrprets: Kristen Connolly, Chris Hemsworth, Fran Kranz, Anna Hutchison, Richard Jenkins, Bradley Whitford, Sigourney Weaver.
Gènere: Terror, intriga. USA, 2011. 95 min.
Cinc adolescents es preparen per passar un cap de setmana en una cabana situada al mig d’un bosc i força aïllada de cap poble. Tot i que tot sembla anar sense cap problema, la situació es complica quan arriba la nit i descobreixen el soterrani de la casa, on hi ha un munt de relíquies antigues. Quan una de les noies troba un diari que parla d’una antiga família de psicòpates que van habitar la cabana, comencen a passar coses rares.Crec que no és agosarat parlar d’aquesta pel·lícula com un dels fenòmens de l’any a nivell cinematogràfic, no tant pel seu contingut, tot i que fa gala de força originalitat, sinó per tot el que l’ha envoltat entre els aficionats al cinema de terror. La seva estrena a mig món la passada primavera ja va provocar que s’aixequés una expectació important, la qual va augmentar encara més després de ser ovacionada a Sitges, però quan tot semblava que s’estrenaria aquesta mateixa setmana, la distribuïdora va decidir frenar la seva arribada als cinemes i comercialitzar-la directament en DVD. No diré que tot això ja ha fet de The Cabin in the Woods una pel·lícula de culte dins el gènere de terror, però sí que li ha donat una condició especial. A més de tot això, el seu plantejament metalingüístic i quasi auto-paròdic encara contribueix més a distingir-la de la resta i a convertir-la en una proposta diferent i plausible.
[REC] 3: Génesis
Director: Paco Plaza
Intèrprets: Leticia Dolera, Diego Martín, Emilio Mencheta, Javier Botet, Mireia Ros, Àlex Monner.
Gènere: Terror, comèdia. Espanya, 2012. 80 min.
El Koldo i la Clara celebren el seu casament somiat. Després de la cerimònia religiosa, tots els convidats es traslladen a una antiga sala de festes per celebrar el convit, però, quan tot sembla anar com una seda, el tiet del nuvi cau del primer pis i mossega una de les invitades. A partir d’aquí, el caos s’apodera del lloc, el número d’infectats creix cada vegada més i sobreviure es converteix en una missió quasi impossible.La saga de terror per excel·lència del cinema espanyol demostra que té corda per estona. Tot i els dubtes que va generar la fluixa [REC] 2 (2009), que va posar en dubte la necessitat d’allargar l’impacte que havia tingut la sorprenent [REC] (2007), els creadors de la saga Jaume Balagueró i Paco Plaza han sabut reinventar-ne l’enfocament i oferir una tercera entrega (en aquest cas, dirigida només per Plaza) que sap mantenir-se fidel al concepte inicial, però amb una personalitat diferent i uns objectius renovats. [REC] 3: Génesis no abandona el gènere terrorífic, però s’acosta de forma molt més clara a la comèdia que no pas al suspens i tensió constant que buscaven les seves dues antecessores. També l’apartat visual és diferent, ja que l’efecte de la càmera en mà es reserva tan sols pels primers minuts del film i queda definitivament abandonat just després de l’aparició del títol de la pel·lícula. Tota una declaració d’intencions.
Pot ser que estigui en hores baixes, pot ser que s’hagi autoencasellat, però s’ha de reconèixer que Tim Burton ens ha descol·locat una mica a tots amb l’esperat tràiler de la seva nova pel·lícula, Dark Shadows. I és que el títol no pot ser més enganyós veient el color i to humorístic que desprenen les primeres imatges del film, que ens presenta la història d’un vampir que, després de rebre un encanteri d’una bruixa i quedar sepultat viu durant més de 200 anys, es troba de nou a casa seva i es veu obligat a adaptar-se a la vida dels anys 70. Una comèdia de terror que no abandona l’estil gòtic tan particular de Burton, però que té un toc autoparòdic que pot ser interessant.
Més experiments, més creuaments de gèneres i més reinterpretacions lliures. Aquest cop, el projecte pren una de les temàtiques de moda, la vampírica, i la situa en plena Guerra Civil americana, amb un protagonista que no és altre que el president dels Estats Units, Abraham Lincoln. Segons la història, Lincoln combina les seves tasques diàries de president amb les de caçador de vampirs de nit. Tim Burton apadrina aquesta estrafolària obra de terror, fantasia i acció (l’estètica realment fa per ell), basada en una novel·la de Seth Grahame-Smith, editada el 2010 i molt popular al país nord-americà. El director és el rus Timur Bekmambetov (Guardianes de la Noche, Wanted).












![[REC] 3](https://maconfidential.com/wp-content/uploads/2012/04/rec-31.jpg?w=627)







