A mida que avança l’any, el panorama cinematogràfic va animant-se cada cop més i augmenta la sensació que podem estar davant d’un 2012 d’allò més atractiu a nivell d’estrenes. L’últim en trucar a la porta és l’australià John Hillcoat (La Proposición, La Carretera), que arriba disposat a consolidar-se com un dels cineastes més importants del moment amb Lawless, una història de gàngsters i contrabandistes ambientada a l’època de la Gran Depressió i la Llei Seca a Estats Units. Una història més o menys contemporània a Boardwalk Empire, que fa un retrat basat en fets reals sobre la lluita pel control del mercat negre del whisky amb tres germans com a protagonistes.
policíac
All posts tagged policíac
Inside Men
Director: James Kent
Intèrprets: Steven Mackintosh, Warren Brown, Ashley Walters, Nicola Walker, Kierston Wareing, Leila Mimmack, Hannah Merry.
Gènere: Policíac, suspens, drama. Gran Bretanya, 2012. 4 capítols de 50-60 min.
Dos treballadors d’una empresa de recompte i emmagatzematge de diners en efectiu són atrapats pel seu director quan intenten robar petites quantitats de cada enviament. Enlloc d’acomiadar-los, el director els proposa planejar un robatori des de dins i a molt més gran escala, que els permetés emportar-se tots els diners que es guarden al magatzem. Després de contactar amb una banda criminal, comença una operació plena d’obstacles i que posarà a prova el seu valor.Enèsima producció de qualitat de la BBC. La cadena pública britànica comença el 2012 disposada a mantenir l’altíssim nivell mostrat els últims dos anys (Luther, The Hour, Sherlock, Exile…) i torna a presentar una mini-sèrie altament recomanable per a tots els amants del gènere policíac i de suspens. Inside Men ens explica la història d’un robatori des d’un punt de vista poc habitual i amb una estructura narrativa sorprenent i intel·ligent, dosificant els seus punts forts i enganxant l’espectador des del primer moment. Quatre capítols que ronden l’hora de durada són suficients per a desenvolupar una trama que té cops amagats i uns personatges que no deixen d’evolucionar, desorientats per les seves pors i incerteses. La sèrie no s’escapa d’alguns alts i baixos, molt puntuals, a nivell de ritme o guió, però manté una bona solidesa de principi a fi i segueix demostrant que la BBC cuida les seves ficcions fins l’últim detall.
The Killing
Creadora: Veena Sud
Intèrprets: Mireille Enos, Joel Kinnaman, Brent Sexton, Billy Campbell, Michelle Forbes, Kristin Lehman, Jamie Anne Allman, Eric Ladin.
Gènere: Policíac, drama, intriga. USA, 2011. 13 capítols de 45-50 min.
El mateix dia en què deixa el cos de policia de Seattle per marxar a Califòrnia, la detectiu Sarah Linden rep una última ordre: investigar la desaparició d’una noia en un parc a les afores de la ciutat. Sembla que el cas no serà res de l’altre món, fins que troben el cadàver al maleter d’un cotxe enfonsat al llac del parc. Forçada a quedar-se, i amb un nou company policia un tant peculiar, Linden comença a investigar qui i què hi ha darrere l’assassinat de Rosie Larsen. Família, amics, institut, i fins i tot la campanya electoral en curs per a l’alcaldia de la ciutat; tots es veuen implicats.És possible que allò de “vista una sèrie policíaca, vistes totes” tingui certa validesa en relació a aquest gènere televisiu, però sempre fent referència a nivell d’estructura, de trucs narratius o de estereotips de personatges. A partir d’aquí, el que marca la diferència és la capacitat de sorprendre, de fer pujar l’espectador a la muntanya russa corresponent i fer-lo pujar, baixar i girar de forma que ens trobem el proper revolt sense esperar-nos-el. No ens enganyem, davant una sèrie policíaca, tots traiem el detectiu que portem dins i intentem avançar-nos a la resolució de cada escena o el futur de cada personatge, i The Killing sap jugar a la perfecció amb tots aquests elements per fer-nos anar de cap al llarg de 13 trepidants capítols. Gràcies al bon desenvolupament del cas i a la riquesa de les diferents trames, s’ha convertit en un dels productes estrella de 2011.
El lema de la sèrie, “Who killed Rosie Larsen?”, ens fa pensar inevitablement amb el “Who killed Laura Palmer?” de Twin Peaks, de David Lynch, i en efecte, les comparacions han estat constants. Tot i presentar elements més convencionals, la veritat és que The Killing presenta un escenari molt semblant, introduint poc a poc una sèrie de personatges dels quals cap s’escapa de la sospita d’assassinat. Tots podrien tenir els seus motius o la seva implicació, però només un d’ells és el culpable. Un cop aquí, la sèrie es dedica a donar totes les voltes que faci falta per despistar-nos, per fer-nos anar darrere d’un i després de l’altre, i tot i l’evident voluntat de dilatar la investigació i la introducció de constants trampes de guió, el resultat és realment efectiu. A pesar d’aquesta sensació que li sobren dos o tres driblatges just abans d’arribar a la resolució (hi ha un episodi sencer que ben bé es podria suprimir), The Killing t’enganxa inexorablement del primer a l’últim capítol i et fa frisar per arribar a la resolució del cas.
Com a particularitat, The Killing destaca per donar un pes molt important a l’apartat més dramàtic, centrat en la trama de la família de la noia morta. No escatima duresa en les escenes ni tampoc detalls en el seguiment del dol per part dels pares i germans, cosa que converteix aquesta trama en concret en l’apartat més emocional de la sèrie. Paral·lelament, la sèrie es submergeix als secrets, estratègies, males arts i conspiracions que hi ha darrere d’una campanya electoral per aconseguir l’alcaldia de la ciutat. Aquest component polític, en què les aparences no són el mateix que els sentiments, sense pietat davant la possibilitat d’obtenir el poder, posa un contrapunt perfecte a la trama familiar. La tercera trama és la pròpia de l’assassinat, l’evolució de la qual afecta directament les altres dues. La bona química entre la parella de detectius i el carisma que desprenen son elements clau, així com la importància de les respectives històries personals que arrosseguen darrere. El bon equilibri narratiu, i uns finals de capítol de manual per a castigar les ungles de l’espectador el fan un producte perfectament dissenyat per assolir el seu objectiu.
Els protagonistes també presenten peculiaritats, ja que la parella de detectius s’allunyen d’estereotips d’imatge; al contrari, no destaquen per un físic i un estilisme especialment vistós. Mireille Enos aconsegueix donar un atractiu especial a la detectiu Linden, però amb el pas dels capítols, ja que el seu posat fred, distant i un tant antipàtic fa que ens costi congeniar amb ell d’un bon principi. Al seu costat, Joel Kinnaman encarna el seu pol oposat, molt més impulsiu, bromista i relativament immadur, però la parella cada cop es va complementant més. Pel que fa a la resta de repartiment, cal subratllar el bon paper de tots els familiars de la noia morta, encapçalats per Brent Sexton i Michelle Forbes, probablement les interpretacions més complicades per la seva càrrega dramàtica, mentre que Billy Campbell (a qui alguns recordaran per ser Jordan Collier a Los 4400) posa cara al prototip de polític perfecte, però amb un costat obscur que el públic desconeix. Finalment, no es pot obviar el paper de la ciutat en l’ambientació de la trama; Seattle és coneguda pel seu mal temps, i realment la pluja està present en el 90% de les escenes de la temporada, cosa que influencia i molt en les sensacions que desprèn la sèrie i l’espectacularitat de certes escenes.
The Killing és d’aquelles sèries potencialment acusables de tramposes o inversemblants, i més tenint en compte la gran polèmica sorgida respecte la resolució d’aquesta primera temporada (que es va modificar quan es va oficialitzar que n’hi hauria una segona), però, tot i que estrictament seria així, no podem oblidar que estem davant d’un producte policíac amb un objectiu molt clar: oferir a l’espectador quelcom original, amb contingut i que satisfaci les seves expectatives. No té uns personatges especialment particulars, no tracta temes que no haguem vist repetidament fins ara, ni ofereix un estil trencador en cap sentit, però les cartes que ha de jugar, les juga amb molta intel·ligència i una gran eficàcia. Té molts asos a la màniga, i els va llançant en el moment adequat, aconseguint un efecte sorpresa que, lluny de frustrar l’espectador, alimenta les seves expectatives i l’anima a seguir la trama fins el final. El resultat, tot i les seves controvèrsies, és notablement satisfactori i demostra que no cal sortir-se d’allò convencional per construir una bona sèrie policíaca. Potser sí que The Killing s’assembla a moltes altres sèries d’aquest gènere, però poques s’assemblen a The Killing, la qual, com no pot ser d’una altra forma, ens deixa amb moltes ànsies per veure ja la segona temporada.
Boardwalk Empire
Creador: Terence Winter
Intèrprets: Steve Buscemi, Michael Pitt, Kelly Macdonald, Michael Shannon, Shea Whigham, Aleksa Paladino, Michael Stuhlbarg, Stephen Graham.
Gènere: Drama, policíac, històric. USA, 2010. 1a temporada – 12 capítols de 45-60 min.
Any 1920, Estats Units viu sota la recentment imposada Llei Seca, cosa que converteix l’alcohol en un dels béns més preuats del país i genera una dura lluita per controlar el mercat de contraban, del qual Atlantic City és el gran centre neuràlgic. Nucky Thompson, tresorer de la ciutat, té el control absolut de tot el que hi passa, fent i desfent al seu interès, però també compta amb un munt d’enemics disposats a prendre-li aquest domini. Amb l’agent federal de prohibició Nelson Van Alden buscant el moment oportú per atrapar-lo, Nucky no només es preocupa pel mercat negre de l’alcohol, també per fer valdre les seves influències polítiques i fins i tot per fer-se càrrec dels més necessitats de la ciutat, com la humil immigrant irlandesa Margaret Schroeder.Sona una guitarra i apareixen les impecables sabates de Steve Buscemi a tocar d’on arriben les suaus onades del mar platja endins. A partir d’aquí, un repàs de dalt a baix al personatge i una quantitat creixent d’ampolles de whisky que van arribant amb la corrent marina. Com era d’esperar, Buscemi s’acaba mullant les sabates, però això no l’impedeix encendre’s tranquil·lament un cigarro i, finalment, marxar cap a la ciutat com si res hagués passat. Amb poc menys de minut i mig de títols de crèdit, Boardwalk Empire ja fa una gran presentació de Nucky Thompson, ànima indiscutible d’aquesta nova exquisitat de la HBO. Podríem trobar força paral·lelismes amb els crèdits inicials de Los Soprano, i no seria la única comparació palpable entre ambdues sèries, però encara és aviat per equiparar-les degudament. Això sí, un cop vista la primera temporada de Boardwalk Empire, tot apunta que s’està gestant un producte televisiu de molta qualitat.
El capítol pilot dirigit per Martin Scorsese és simplement brillant, pràcticament de 10, però a la llarga acaba exercint una influència no massa positiva a la resta de la temporada, ja que el ritme trepidant i les grans dosis d’acció experimenten un clar descens a partir del segon episodi i evidencien que la veritable intenció de Boardwalk Empire és prendre’s les coses amb calma i assaborir-les. Així doncs, és important que l’espectador encaixi aquest contrast i s’habituï a aquest avanç més pausat, que no per això és pitjor. No obstant, això no treu que globalment es trobi a faltar un punt més d’acció en certes fases de la temporada i que l’excés de personatges i trames ens despisti una mica. A banda d’aquesta lleugera sensació que la sèrie vol abastar massa, la percepció global és que estem davant d’una grandíssima sèrie, d’aquelles que atorguen una gran dimensió als seus personatges i que són capaces de deixar el seu segell de qualitat en qualsevol moment.
Boardwalk Empire arrenca amb el pretext de l’inici de la Llei Seca, el mercat il·legal que va generar i les disputes entre gàngsters per tenir-ne el control, però es converteix en un gran retrat social i polític dels Estats Units dels anys 20 (amb un magnífic treball d’ambientació), quan les ferides de la 1a Guerra Mundial encara seguien obertes i les lleis no feien més que privar els ciutadans de tot allò que més els evadia de la realitat. I és que, a banda de festes, bacanals o temes relacionats amb els negocis, es podria dir que cap personatge de la sèrie gaudeix d’una vida feliç a nivell personal. És en aquest clima de desencís entre la població quan la política pren un pes vital, i Boardwalk Empire ens presenta el polític perfecte: Nucky Thompson. Sota el càrrec de tresorer de la ciutat, n’és el veritable propietari gràcies a la seva capacitat de tenir tothom content, sabent que això li permet mantenir el poder. Delinqüent, mafiós o traficant són qualificatius que es queden curts, ja que Nucky Thompson és un perfecte estratega. Un perfecte polític, en resum.
I si a un protagonista tan significatiu com aquest li poses la cara d’un Steve Buscemi pletòric, el personatge ho té tot per convertir-se en una de les properes icones televisives. Recent guanyador del Globus d’Or, Buscemi construeix el que definiríem com a “cabró encisador”, sense escrúpols i amb una fredor total a l’hora d’acabar amb la carrera o la vida d’un home que no entra als seus plans, però amb un profund sentit de la compassió i comprensió quan la situació ho requereix. En tot cas, imprevisible i imponent, tot i la no excessiva presència física. Els secundaris són d’autèntic luxe, començant per un Michael Shannon pertorbador com a agent federal i continuant per un Michael Pitt brillant en un difícil i quasi inexpressiu personatge turmentat per la seva participació a la guerra. Per la seva banda, Kelly Macdonald aporta l’interessant contrapunt al personatge de Nucky amb el seu posat aparentment inofensiu, però desprenent una gran seguretat.
La sèrie, inspirada en fets i personatges reals, posa de manifest que té un recorregut pensat a llarg termini. No només per aquesta successió mesurada dels fets, també per detalls com la presentació d’un jove i poc experimentat membre de la banda de Chicago anomenat Al Capone, que acaba la primera temporada sense massa pes a la sèrie i que, òbviament, té un gran potencial per davant. A més a més, el final de la primera temporada deixa obert un nou escenari amb bones expectatives. Boardwalk Empire és d’aquelles sèries destinades a cuinar-se a foc lent i anar demostrant la seva qualitat de forma subtil però continuada. Si la segona temporada manté la intensitat dels personatges, però aconsegueix accelerar una mica el ritme i començar a pujar la quota de pantalla d’acció més pròpiament de gàngsters, al mateix temps que moderar el nombre de trames i sub-trames, la sèrie pot consolidar-se definitivament. Espero que sigui el primer d’un bon nombre d’anys acompanyats de Boardwalk Empire.
Luther
Creador: Neil Cross
Intèrprets: Idris Elba, Ruth Wilson, Steve Mackintosh, Indira Varma, Paul McGann, Saskia Reeves.
Gènere: Policíac, drama. Gran Bretanya, 2009. 6 capítols de 55-60 min.
John Luther és un controvertit detectiu de la policia de Londres que lluita contra el crim amb la mateixa intensitat que lluita amb si mateix i els seus fantasmes. Conegut pel seu caràcter explosiu i també per recórrer de tant en tant a tècniques poc ètiques en la seva feina, Luther és també el millor detectiu del cos, per la qual cosa es converteix en un membre tan incòmode com imprescindible. Després de ser apartat amb l’acusació de deixar caure un sospitós, que ara es troba en coma, Luther torna a l’acció amb un cas que posa a prova el seu enginy davant una presumpta assassina que juga a ser més intel·ligent que ell.La cadena britànica BBC s’està consolidant com una font cada cop més rica de sèries de televisió de gran qualitat. Després de descobrir una notable adaptació de Sherlock Holmes, Sherlock, en forma de minisèrie de tres capítols, ara hi afegim aquesta sèrie policíaca impecable, amb la qual apuja el llistó encara més. Estenent el format a sis capítols que freguen l’hora de durada, Luther presumeix d’unes trames perfectament treballades, un protagonista amb un magnetisme molt especial i un ritme incansable de gran intensitat. La clara evolució de menys a més que segueixen la mitja dotzena de capítols de seguida atrapa l’espectador, qui pràcticament no té descans en les prop de sis hores que acumula la primera temporada. Un cop més, els carrers de Londres planten cara a Hollywood i demostren que no cal anar tan lluny per trobar acció policíaca trepidant al costat d’un component dramàtic de gran qualitat.
Com indica clarament el títol de la sèrie, tot gira a l’entorn del personatge de John Luther. Les trames combinen els casos a resoldre, un per capítol (excepte l’últim) amb l’evolució de la vida personal del protagonista i també el pes psicològic del seu passat. La influència sol ser recíproca entre aquests elements. La relació de Luther amb la seva exdona, Zoe, que ha començat a veure un altre home, i el temor que el sospitós en coma pugui despertar, explicar els fets i inculpar-lo, acaben sent el veritable motor de la trama al llarg d’aquests sis episodis. El personatge de Luther es converteix en un clar exemple d’antiheroi, que genera empatia tot i realitzar certs actes molt qüestionables i presentar una gran complexitat psicològica. Tot i que es troba un pèl a faltar una aportació més substancial d’alguns secundaris, s’ha de destacar el misteriós personatge d’Alice Morgan i també alguna sorpresa que ens té preparada algun de la resta.
D’altra banda, cal afegir que els casos policials són realment interessants, gens convencionals i amb un bon rerefons. Al contrari que altres sèries policíaques, Luther no necessita recórrer a històries rebuscades que acaben resultant poc versemblants (com és el cas de CSI), sinó que manté un caire molt realista i actual. L’intens ritme narratiu amb què avança l’acció i la capacitat de presentar un clímax final amb la resolució del cas, al mateix temps que es deixa obert algun aspecte important de la trama troncal al voltant de Luther, fan que la sèrie es visqui a flor de pell des del primer fins el sisè capítol. També el joc de rivalitat i complicitat entre les dues ments privilegiades de Luther i la seva antagonista Alice genera i afegeix un atractiu molt especial a la sèrie. La solidesa del conjunt és admirable i clarament superior a moltes altres produccions del mateix gènere.
El treball interpretatiu dels actors és un altre factor clau de qualitat. La portentosa presència i el tros de veu d’Idris Elba (The Wire, RocknRolla) dóna una força immensa al protagonista John Luther, atorgant-li aquest punt de descontrol mental i obscuritat que tan bé defineix el personatge, que es balanceja constantment entre el bé i el mal i juga al límit amb allò de si la finalitat justifica els mitjans. Al seu costat, l’aparent fragilitat de Ruth Wilson, posseïdora d’una mirada i somriure plens d’astúcia i malícia, suposen el contrapunt perfecte i completen una parella protagonista imprevisible i amb una química molt particular. Les actuacions de la resta de secundaris i dels actors puntuals en cada capítol són també brillants, sense fer excessos, però també sense escatimar el gran dramatisme que hi ha darrere les diferents trames.
Luther esdevé una cita ineludible per tots els amants del gènere policíac i una proposta més que recomanable pel públic en general. L’extensió a pràcticament una hora de durada de cada capítol es veu pal·liada amb un pols narratiu perfectament calibrat, la qual cosa els fa fluir com si res, sense deixar ni un sol segon per l’avorriment. El format de sis capítols juga clarament a favor de mantenir el llistó molt alt en tots els episodis (potser el segon i el tercer baixen, però molt lleugerament) i aconseguir una temporada molt més cohesionada i rodona, però té un problema: que se’t fa molt curt. Gràcies al gran èxit que va tenir a Gran Bretanya, amb audiències que van rondar els 4 milions d’espectadors, Luther ja ha confirmat una segona temporada per aquest any. No obstant, el format tornarà a canviar i arribarà amb dos episodis de dues hores cadascun. Veurem si aconsegueixen que funcioni tan bé.
The Town
Director: Ben Affleck
Intèrprets: Ben Affleck, Rebecca Hall, Jeremy Renner, Jon Hamm, Blake Lively, Pete Posteltwhite, Chris Cooper.
Gènere: Policíac, acció, drama. USA, 2010. 120 min.
Una banda del perillós barri de Charlestown, a Boston, comença a perpetrar una sèrie d’atracaments als principals bancs de la ciutat. Els seus escrupulosos mètodes fan que ni la policia ni l’FBI siguin capaços d’identificar-los, però un imprevist en un dels seus cops, on es veuen forçats a emportar-se la directora del banc, fa trontollar els seus plans. És llavors quan Doug MacRay, el cap de la banda, decideix començar a vigilar-la perquè no els delati a l’FBI.Després de sorprendre tothom amb Adiós Pequeña, Adiós, la seva òpera prima com a director i una de les millors pel·lícules de 2007, Ben Affleck tornava a posar-se darrere la càmera per demostrar que la qualitat mostrada ara fa tres anys no era flor d’un dia. I el cert és que The Town corrobora aquesta qualitat, però també que la seva faceta d’actor continua sent més que discreta. Tot i que el film és globalment força convencional, l’habilitat d’Affleck com a director torna a evidenciar-se, especialment en les trepidants escenes d’acció. Ara bé, situar-se a si mateix com a protagonista és una decisió que no li fa cap bé a la pel·lícula, no només perquè els actors secundaris li passen la mà per la cara, sinó perquè hi ha certs moments de lluïment propi de l’actor que resulten totalment innecessaris.
The Town és un film de manual dins del gènere policíac, amb tots els pros i contres que això pot representar. D’una banda, el joc de persecució continua entre lladres i policies aporta un bon ritme a la pel·lícula i genera bons moments de suspens i espectaculars seqüències d’acció pels carrers de Boston. D’altra banda, no obstant, el film no aconsegueix incloure cap element que el faci destacar, res que el faci ser recordat per sobre de la resta de pel·lícules equiparables a ell, i això el fa romandre dins una categoria de “correcte” que de ben segur no respon als desitjos d’Affleck i companyia. La peli està ben rodada, els personatges tenen fons i les seqüències dels atracaments són elèctriques, però la sensació és que The Town dedica massa temps a aspectes que no en requereixen tant.
La pel·lícula presenta diàlegs excessivament dilatats i que, a més a més, no fan cap aportació important a la trama, la majoria d’ells relacionats amb la vida personal dels protagonistes. Està bé que se’ns vulgui acostar el màxim possible a l’interior dels personatges, però també s’ha de saber fer de forma mesurada i sense que perjudiqui el ritme de la pel·lícula. En el cas de The Town, el ritme es veu perjudicat. Sembla que Affleck s’entesti en donar rellevància a una part del film que per l’espectador no té tant d’interès i, “casualment”, és aquella part que li permet més lluïment personal davant la càmera. Per culpa d’aquest fet, la pel·lícula queda una mica descompensada i el costat més purament policíac, que en el fons és el més atractiu, queda desaprofitat.
Com ja he dit, el repartiment de la pel·lícula es veu condicionat per aquesta decisió endogàmica de Ben Affleck de reservar-se per ell el paper principal, cosa que a Adiós Pequeña, Adiós no va fer de forma totalment encertada. Està clar que ell no ho considerarà així, però estem parlant d’un actor força discret i que tendeix a posar massa transcendència a cada pla en què apareix. I això és el que li torna a passar a The Town, propiciant que Rebecca Hall resulti molt més efectiva que ell en l’apartat més dramàtic i que Jeremy Renner, a qui considero un actor idoni per fer papers de tios sonats, desprengui molta més autenticitat. Fins i tot Chris Cooper, en els pocs minuts que apareix, té més presència que ell. D’altra banda, Jon Hamm (flamant protagonista de Mad Men) tampoc brilla especialment en el paper d’agent especial de l’FBI.
Es podria dir que The Town ofereix el que es podia esperar d’ella, però, personalment, em va deixar amb un lleuger regust a decepció. La sorprenent poca força del clímax final, sorprenent tenint en compte que la resta de moments d’acció al llarg del film són trepidants, contribueix a aquesta sensació en abandonar el cinema. Acaba sent una pel·lícula correcta, seriosa i amb fragments impactants, però sense tenir res d’especial que la diferenciï de la resta. En la seva segona producció, Ben Affleck demostra que pot tenir una notable carrera com a realitzador si sap mantenir el nivell, però també evidencia que, si és limita només a dirigir, és probable que les coses surtin millor.
Sherlock
Creadors: Mark Gatiss, Steven Moffat
Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Martin Freeman, Rupert Graves, Una Stubbs, Loo Brealey, Zoe Telford.
Gènere: Intriga, policíac. G. Bretanya, 2010. 3 capítols de 90 min.
El Dr. John Watson acaba de tornar de la guerra d’Afganistan i encara està convalescent a nivell físic i psicològic. En un intent de reincorporar-se poc a poc a la vida de Londres, es muda a un pis compartit. De seguida s’adona que el seu company, Sherlock Holmes, és un personatge força peculiar i una mica incòmode, però també un genial detectiu a qui la policia acudeix quan és incapaç de resoldre un crim. En una de les seves sortides, Watson decideix acompanyar Holmes i assistir-lo amb els seus coneixements de medicina.L’actual tendència de seqüel·les, “remakes”, adaptacions, versions i re-versions, tant a nivell cinematogràfic com televisiu, provoca una evident reiteració i inclús sobredosi de determinats gèneres, personatges i arguments. Per aquest motiu, una nova versió del personatge de Sherlock Holmes es presentava, a priori, com a totalment innecessària, més encara si considerem que el gener d’aquest mateix any Robert Downey Jr. ja va encarnar el famós detectiu al “remake” dirigit per Guy Ritchie. No obstant, el fet que darrere de la producció hi hagi el nom de la BBC i les positives reaccions que ha generat a Gran Bretanya m’han fet decidir donar-li una oportunitat. També el format de mini-sèrie (3 capítols d’hora i mitja cadascun) hi va ajudar. El resultat ha estat força satisfactori, sobretot perquè estem parlant d’una veritable adaptació als nostres temps del personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle.
Aquest aspecte queda reflectit des de la primera escena de Sherlock, on veiem que el Dr. Watson acaba d’obrir un blog per explicar les seves experiències. Més tard, després de comprovar que la Blackberry de Sherlock Holmes és un element bàsic per l’argument, la certesa que estem davant d’un producte realment diferent i actual ja és inapel·lable. I és que les noves tecnologies de la informació tenen un pes força específic en tots els capítols, tot i que sempre com a complement de la ment extraordinària del protagonista i les aportacions del seu inseparable col·lega. Això sí, s’ha de dir que la sèrie també respecta els trets característics del personatge original, com l’ús del taxi com a únic mètode de transport, la seva casa plena de llibres o la seva inseparable gavardina. També el seu aïllament social de la resta del món i la incapacitat per expressar sentiments són aspectes presents en aquesta nova versió de Sherlock Holmes.
Els tres capítols presenten tres casos policials diferenciats, amb inici i desenllaç, però també existeix una línia argumental que té continuïtat al llarg de tota la sèrie. La llarga durada de cada episodi pràcticament converteix cadascun en una pel·lícula, però la gran velocitat del ritme narratiu i l’habilitat per mantenir el suspens fins el final fan que en cap cas es facin llargs o pesats. Els guions, molt elaborats i també força complexos (especialment el del tercer capítol), ofereixen tres històries força superiors a la gran majoria de pel·lícules del gènere, però no sempre amb la mateixa efectivitat. Personalment, el primer capítol és el que m’ha semblat més rodó de tots, cosa que ha provocat que els dos següents em deixessin amb una lleugera sensació de ganes de més. El seu principal problema, les excessives voltes i embolics de l’argument i la no resolució d’alguns dels aspectes plantejats.
Un dels aspectes que em va encuriosir en llegir les primeres reaccions sobre Sherlock va ser la idoneïtat de l’actor designat per encarnar Sherlock Holmes. I el cert és que Benedict Cumberbatch, un dels actors amb la cara més peculiar que he vist (en línia amb el seu nom), perfila una versió molt singular del personatge, convertint-se en una de les grans armes de la sèrie alhora de fer-se distingir entre la resta de versions. L’actuació de Martin Freeman com a Watson és el complement perfecte i junts acaben creant una parella protagonista rejovenida i amb força química i complicitat. Al seu voltant, una Londres totalment moderna acaba sent un personatge més, ja que els tres capítols fan un bon recorregut per un bon nombre de localitzacions i trets com la multiculturalitat de la ciutat tenen una influència directa en algun dels arguments.
Sherlock no és una versió qualsevol. Aconsegueix tenir una personalitat pròpia i et fa connectar amb els personatges sense la percepció que són un Holmes i un Watson més entre tants altres. Això sí, després de la brillantor del primer capítol, el regust que et deixa en finalitzar l’últim té un punt agredolç, causat també per la sensació que l’as a la màniga que es guarden pels minuts finals és una mica brusc. No obstant, globalment estem davant d’una sèrie de notable qualitat, fresca, dinàmica i enginyosa, amb la garantia de la BBC. Ah, i el capítol final ens deixa en un punt àlgid d’expectació i suspens que prepara clarament el terreny de cara a la segona temporada, prevista per d’aquí un any i amb el mateix format. L’estarem esperant.
La Siciliana Ribelle
Director: Marco Amenta
Intèrprets: Veronica D’Agostino, Gérard Jugnot, Francesco Casisa, Mario Pupella, Mariana Faja.
Gènere: Drama, policíac, màfia. Itàlia, 2009. 110 min.
Rita Mancuso és la filla d’una família mafiosa que viu a un petit poble de Sicília. El seu pare, Don Michelle, controla tot el que passa al poble, juntament amb Don Salvio, que forma part del mateix clan. Tot i que és conscient de certs aspectes, Rita no sap exactament com funcionen les coses ni tot allò en què està involucrat el seu pare, el qual ho significa tot per ella. No obstant, uns tràgics fets canviaran la vida de Rita, que començarà a descobrir de veritat el món que l’envolta.L’anomenat “efecte Gomorra” va tenir un pes real a Itàlia, ja que l’estrena de la controvertida pel·lícula de Matteo Garrone, basada en el llibre de Roberto Saviano, va fer perdre relativament la por a la indústria italiana davant la temàtica mafiosa. Un dels resultats d’aquesta desinhibició és La Siciliana Rebelde, un pel·lícula també basada en fets reals, que es centra en la història d’una noia que va decidir rebel·lar-se (detall que ja es podia intuir pel títol) contra el món que l’havia vist néixer i créixer. Tot i ser una pel·lícula de factura clarament inferior, fregant el telefilm, presenta una història prou sòlida i un ritme animat i constant que t’acaba enganxant, especialment si no saps res de la història original en què es basa, com ha estat el meu cas. Tot i les seves imperfeccions, que en són diverses, el resultat és força efectiu i molt digerible.
La pel·lícula probablement no explica res nou, especialment si ja s’han vist altres títols sobre la màfia siciliana, però l’aproximació als personatges i la bona ambientació de principis dels anys 90, tot i perjudicar-la a nivell de refinament visual (que ràpid ha passat de moda aquella dècada), li donen cert aire de veracitat que en el fons acaba sent beneficiós. Destaca sobretot el poble sicilià, 100% autèntic. El fet que no sembli una pel·lícula de 2009, sinó realment de l’època que il·lustra li dóna aquest aire a telefilm o inclús sèrie B, però tampoc ho he trobat un aspecte que hagi de condicionar massa la seva percepció, encara que estiguem en plena era digital. No obstant, això no treu que la direcció sigui justeta, els diàlegs força irregulars i els actors, en major o menor mesura, millorables.
El poder de La Siciliana Rebelde es basa en l’inesperat poder que una figura aparentment inofensiva pot tenir si té el coratge per enfrontar-se a un cos tan perillós com la màfia siciliana. El film no gira tant a l’entorn de les accions de la màfia, sinó en el personatge de Rita, en la seva posició de prioritzar la seva voluntat de venjança als ideals sota els quals va ser educada i, fins i tot, a la seguretat de la seva pròpia integritat física. Això sí, personalment, em quedo amb l’actriu que interpreta la protagonista de nena, capaç de donar-li una mirada de ràbia que realment impressiona. Per la seva banda, Veronica D’Agostino no està igual d’afortunada al llarg de tota la peli, tot i que s’hi esforça. Potser perquè, precisament, a vegades es nota massa que s’hi està esforçant i no li surt de forma natural.
La capacitat que aquest cas va tenir a l’hora de fer canviar l’actitud de les autoritats davant la màfia, de deixar fer i mirar cap una altra banda, és culpa també del jutge que es carrega de coratge per tirar endavant una acusació que posa en risc la seva vida. Una col·laboració sense la qual Rita no hagués pogut fer res. Una situació que es correspon a 1991, però que no tinc cap dubte que segueix sent vigent avui en dia, amb la diferència que cap d’aquestes dues figures existeix i que, per tant, tot segueix funcionant igual a Sicília. En aquest sentit, La Siciliana Rebelde acaba quedant reduïda a un homenatge a la figura de Rita, però tampoc es percep com una obra de denúncia a la situació actual, ni resulta amenaçant per la màfia. Segurament per això no ha tingut tanta transcendència com Gomorra.
Com ja he dit, tot i no ser una pel·lícula d’alta qualitat, és un producte prou interessant i efectiu, sobretot pels més aficionats a temàtiques mafioses, tot i que es tracti d’un títol relativament “de segona”. La Siciliana Rebelde es va estrenar el 2009 a Itàlia, i arribarà a Estats Units d’aquí un parell de setmanes. A Espanya, la data d’estrena encara és una incògnita, tot i que és més carn de festivals independents, que no pas de sales comercials. No obstant, crec que agradaria a la majoria de públic.
Lie to Me
Creador: Samuel Baum
Intèrprets: Tim Roth, Kelli Williams, Brendan Hines, Monica Raymund, Kristen Ariza, Hayley McFarland.
Gènere: Policíac, drama. USA, 2009. 1a temp: 13 capítols de 40 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
El Dr. Cal Lightman dirigeix una prestigiosa empresa especialitzada en la detecció de mentides. Ajudat de la Dra. Gillian Foster i els investigadors Eli Loker i Monica Torres, tots ells experts en detectar si una persona està dient o no la veritat, col·labora amb cossos de policia i l’FBI en la resolució de casos en què els testimonis són clau. Segons les seves tècniques, el cos humà ens delata molt fàcilment quan estem mentint, el més mínim gest de la boca, de la mirada o de qualsevol part indica el que sentim en aquell moment. El mètode demostra ser molt efectiu a nivell professional, però a nivell personal, aquestes aptituds poden resultar problemàtiques.Trobava a faltar una sèrie que em sorprengués, que m’oferís una contingut nou i original, encara que fos lleugerament, i Miénteme ho ha aconseguit. Sota un format de sèrie policíaca, amb un parell de casos paral·lels en cada capítol, les inusuals tècniques per a avançar en la investigació i descobrir els culpables i la qualitat i capacitat de sorprendre dels guions fan de Miénteme un producte amb personalitat pròpia i que es distancia de les múltiples sèries policíaques quasi idèntiques que podem trobar actualment. Al talent dels arguments, amb girs realment ben aconseguits, s’hi han d’afegir unes brillants actuacions, encapçalades per Tim Roth, que es posa a la pell d’un obscur i impassible psicòleg a qui certament no t’agradaria tenir davant si vols amagar alguna cosa.
Miénteme gira al voltant d’una ciència que existeix de veritat i que marca uns patrons que són vàlids per qualsevol persona. Defensa que, quan no estem dient la veritat, el nostre cos ho comunica de forma inconscient d’alguna forma o altra, encara que sigui amb un quasi imperceptible moviment de mig segon. De la mateixa forma, la nostra expressió facial transmet el que sentim quan parlem d’alguna cosa en particular o quan reaccionem davant d’un fet, ja sigui por, ira, alegria, tristesa, alleujament, etc. Aquestes expressions són universals i així està demostrat. La qüestió és que una persona corrent no pot detectar tots aquests signes, però els protagonistes de Miénteme ho dominen de tal forma que la policia i la justícia confia cegament en el seu veredicte a l’hora de resoldre un cas. Que a la vida real això pugui funcionar així, ja és una altra història.
L’evolució de Miénteme durant la seva primera temporada és molt bona. Després d’uns primers capítols absorbents, potser s’estanca un pèl, però de seguida torna a pujar coincidint amb la incursió a la vida personal dels protagonistes. I és que el seu èxit professional no es tradueix en una vida privada precisament fàcil, només cal ficar-nos a la seva pell i imaginar com viuríem si poguéssim saber sempre quan una persona ens diu la veritat i quan no. Per això ens trobem amb personatges força traumatitzats, poc feliços i sovint amb dificultats per separar la seva feina de l’àmbit personal. Tim Roth com a Cal Lightman n’és el màxim exemple, un home solitari, seriós, poc sociable i bastant sec en les formes. Es podria comparar al Dr. House, però sense arribar a les seves dosis de mala llet. Curiosament, aquest és el primer paper de Roth en una sèrie de televisió, i el cert és que és excel·lent i amb un magnetisme molt especial.
Com ja he dit, la sèrie presenta uns arguments perfectament treballats i que generalment fugen de la previsibilitat. Tot i presentar una estructura un pèl massa repetitiva, aconsegueixen enganxar de principi a fi. A més, a banda del cas a resoldre, tots ells tenen un clar transfons humà, ja que defineixen i justifiquen el nostre comportament en certes situacions. La mentida és present de forma constant a les nostres vides, però no sempre resulta igual de negativa si es tenen en compte els matisos, les conseqüències, etc. Miénteme ho transmet de forma que ens hi sentim identificats i genera algun que altre dilema moral que fa pensar, i bastant, a l’espectador. Tot i que a vegades cau en l’exageració de l’aspecte gestual i té alguns problema de credibilitat, que intenta arreglar amb la inclusió d’imatges de personatges famosos (recurs que no m’agrada), és una de les sèries més interessant que he descobert últimament.
No estem davant d’una sèrie que enganxi excessivament, ja que pots veure un capítol de tant en tant sense estar obsessionat o impacient, però tampoc crec que aquest sigui el seu objectiu. Quan la veus, saps que et trobaràs sempre amb un mínim de qualitat i que seguiràs aprenent més coses sobre nosaltres mateixos i el nostre comportament. Sabíeu que, quan tenim por, se’ns refreden les mans perquè tota la sang es concentra a les cames per si hem de fugir corrents? O que un moviment d’espatlla mentre parlem indica una mentida? Són alguns dels secrets de Miénteme. Molt recomanable.
S’acaba d’estrenar a la FOX, i properament ho farà a Cuatro.
Public Enemies
Director: Michael Mann
Intèrprets: Johnny Depp, Christian Bale, Marion Cotillard, David Wenham, Billy Crudup, Stephen Graham.
Gènere: Policíac, thriller, drama. USA, 2009. 130 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
John Dillinger, el lladre de bancs més popular i buscat del Chicago dels anys 30, acaba d’escapar de la presó i es disposa a recuperar la seva activitat amb la seva habitual banda d’atracadors. Al mateix temps, la policia crea un cos especial dedicat únicament a la caça de Dillinger, encapçalat per l’agent de l’FBI Melvin Purvis. No obstant, la poca experiència dels integrants de l’equip de Purvis no ajuda gaire, i Dillinger torna a actuar com vol de banc en banc.A priori, costa posar-li un 6 a una pel·lícula com aquesta, però sento dir que, després de fer un balanç global, no m’atreveixo a pujar-la més. Que quedi clar, Enemigos Públicos no és una pel·lícula infumable, no avorreix tot i les seves dues hores llargues de durada i aconsegueix traslladar-nos a l’Amèrica dels anys 30 de forma molt fidedigna, però la sensació és que tot plegat aspirava a molt més que això. No descobrirem ara aquest defecte de Michael Mann, però la obsessió per la forma en detriment del fons té un pes massa gran en aquest cas, i crec que aquest era l’últim film que ho mereixa. Una pel·lícula de gàngsters dels anys 30 no es pot quedar només amb uns quants tirotejos estridents i dilatats, tres o quatre atracaments resolts per la via ràpida i una més que subtil incursió al context polític i històric que acompanyava Estats Units en aquell moment. Desgraciadament, Enemigos Públicos no ofereix gaire cosa més que això.
No pot ser que els dos protagonistes del film, i més si a sobre són interpretats per dos dels grans com Depp i Bale, siguin personatges completament plans, que no mostren cap evolució significativa entre l’inici i el final de la peli i dels quals no sabem pràcticament res. L’altre problema és que la identificació amb ells és impossible, no saps quin et cau millor, qui vols que guanyi. Se suposa que Dillinger era una espècie de Robin Hood, un atracador amb carisma, estimat per la població (el propi film ho plasma de forma clara), però aquest Johnny Depp que veiem a Enemigos Públicos no dóna cap raó de pes per posar-te al seu costat de forma incondicional (era l’actor més adient per aquest paper?). D’altra banda, Christian Bale, que no canvia la cara en tota la peli, ofereix probablement el paper més “soso” que li he vist mai, per tant tampoc genera gaire simpatia. En definitiva, que cap dels dos bàndols enganxa de tal forma que ens faci patir quan algú és ferit o a punt de ser capturat, per exemple.
Un altre aspecte important, i que il·lustra aquest defecte de Michael Mann del qual parlava al principi, és l’excessiva hiperactivitat de la càmera. No censuro aquest tipus de direcció, és més, m’agrada que t’introdueixi a l’acció i quasi sentis que t’estan disparant a tu, però quan s’accentua de tal forma que tenim ganes que pari una estona per poder veure el tiroteig, és que s’està passant. Fins i tot l’escena clau del final resulta confusa per culpa d’aquest fet. A això cal sumar un muntatge força discutible, amb la inclusió d’escenes que no s’entenen massa i fets sense cap mena d’explicació, per no parlar d’una el·lipsi cap al final que et deixa una mica desconcertat. Sí que Mann ens deixa plans espectaculars i que l’ambientació és brillant, però Enemigos Públicos demanava més.
Tot i tenir un bon sentit del ritme (se les arregla per no fer-se llarga), després de fer un repàs t’adones que no hi ha escenes realment memorables i que no recordes cap frase que t’hagi impactat especialment. I és que el guió no destaca pel seu enginy, no aporta res de nou al gènere, tot és massa fred i sense profunditat. Tinc la sensació que Mann ha fet Enemigos Públicos pensant que el públic ja coneixeria John Dillinger i com que no és així, ens trobem amb una història que comença passant a l’acció directament i que en cap moment ens posa en situació. No sabem de quin context venim, quina relació tenia Dillinger amb la resta del crim organitzat (un altre dels aspectes que no queda gens clar després), els motius que el porten a aquest tipus de vida, fins i tot la seva personalitat queda per dibuixar.
El cert és que ha estat una bona decepció, ja que esperava amb moltes ganes aquesta peli. Ja coneixia les característiques del cinema de Michael Mann i, en certa forma, molts dels aspectes comentats es podien preveure, però en el cas d’Enemigos Públicos, aquests xoquen massa frontalment amb allò desitjat en un film com aquest. Tot és massa superficial, mancat de passió, fins i tot a la història entre Dillinger i Billie Frechette (amb una Marion Cotillard que tampoc acaba d’arrencar) li falta intensitat i màgia. Surts del cinema amb l’estranya sensació que no has passat una mala estona, però just després et planteges si era allò el que havies entrat a veure i et preguntes si ara, que fa quinze minuts que ha acabat la peli, Christian Bale seguiria posant la mateixa cara de pa. Probablement sí.




























