L’imminent 2015 vindrà carregat d’estrenes esperadíssimes, però també es podria convertir en l’any dels retorns fallits. Deixant de banda l’episodi VII de Star Wars que per ara no ha mostrat suficient com per poder fer cap previsió mínimament fonamentada, a la ja comentada seqüela de Jurassic Park, Jurassic World, s’hi afegeix ara Terminator Genisys, una nova arrencada de la saga apocalíptica futurista que pretén avançar de forma relativament paral·lela a les pel·lícules que hem vist fins ara. Sota la batuta d’Alan Taylor, director de Thor: El Mundo Oscuro i de diversos capítols de sèries com Juego de Tronos, Los Soprano o Mad Men, la nova franquícia segueix el mateix argument que el film original, però hi afegeix -segons s’ha dit- alguns canvis. En tot cas serem de nou a l’any 2029, on enmig d’una guerra entre humans i robots, John Connor, el cap dels rebels que controlen Skynet, envia el soldat Kyle Reese al passat per salvar la seva mare.
ciència ficció
All posts tagged ciència ficció
Falta més d’un any encara perquè arribi la seva estrena, però la febre de Star Wars ja s’ha desfermat per complet. Després del degoteig de detalls del repartiment, el rodatge, la història i altres excuses que J.J. Abrams i companyia han utilitzat per anar fent bullir l’olla, l’arribada del primer tràiler de Star Wars: El Despertar de la Fuerza ha acabat de fer-nos creure que sí, que la saga més popular de la història del cinema tornarà a oferir-nos noves aventures. L’acció d’aquesta setena entrega ens traslladarà 30 anys després del final de El Retorno del Jedi (1983), i a banda de recuperar els personatges clàssics, promet força novetats. El que tot apunta, si fem cas del petit tast que ofereix el tràiler, és que l’estètica respectarà força l’essència de la saga creada per George Lucas. La veritat és que aquest canvi al minut 1:03 emociona força.
Seguint la ja despiadada tendència actual d’agafar qualsevol producte que va ser un èxit en el passat i reaprofitar-lo per tornar-ne a treure rendiment, era difícil que una franquícia com Jurassic Park en sortís indemne. I així és, 22 anys després de l’estrena d’una pel·lícula que va revolucionar -aquesta sí- el cinema d’aventures i ciència-ficció que havíem vist fins llavors, ens arriba Jurassic World, una seqüela que ens torna a portar a la famosa illa Nublar per assistir a l’evolució del parc temàtic i preparar-nos per a una nova catàstrofe. La pel·lícula, dirigida pel jove Colin Trevorrow i produïda per Steven Spielberg -hi havia de ser d’una forma o altra-, ens mostra tots els avanços tecnològics i a nivell d’espectacle del parc, però també els perills de l’experimentació amb noves espècies que es duu a terme al seu laboratori. Un argument que, a priori, no sembla massa diferent al de l’original.
Coherence
Director: James Ward Byrkit
Intèrprets: Emily Baldoni, Maury Sterling, Nicholas Brendon, Elizabeth Gracen, Alex Manugian, Lauren Maher, Hugo Armstrong, Lorene Scafaria
Gènere: Ciència-ficció, intriga, drama. USA, 2013. 85 min.
Després de força temps de no trobar-se tots plegats, un grup de vuit amics es reuneixen per sopar a casa d’una de les parelles i de pas presenciar un fet gens usual, el pas d’un cometa molt a prop del planeta Terra. Durant la vetllada, tot avança amb una relativa normalitat, fins que de sobte marxa la llum i dos dels amics decideixen sortir de la casa per anar a veure què està passant. A partir d’aquí, els esdeveniments comencen a enrarir-se.Quan parlem de cinema de ciència-ficció, és fàcil associar-lo automàticament a mons futuristes, efectes especials i grans floritures visuals, però és evident que el gènere abraça moltes més modalitats, algunes d’elles sustentades molt més en la història que no pas en l’espectacularitat de les seves imatges. És precisament en aquest grup on hi trobem, i de forma destacada, la sorprenent Coherence, guanyadora del premi a millor guió al Festival de Sitges 2013 i opera prima del jove director nord-americà James Ward Byrkit. Amb una posada en escena austera en tot moment i una estructura narrativa aparentment lineal i acotada, la pel·lícula ens va portant de forma progressiva cap al seu terreny, al costat d’uns personatges que d’entrada saben tan poc com nosaltres, però que poc a poc adquireixen la seva funció. Gràcies a l’augment progressiu de la tensió i les creixents incògnites plantejades, Byrkit aconsegueix mantenir-nos expectants fins l’últim segon.
Interstellar
Director: Christopher Nolan
Intèrprets: Matthew McConaughey, Anne Hathaway, Jessica Chastain, John Lithgow, Casey Affleck, Michael Caine, Matt Damon
Gènere: Ciència-ficció, drama. USA, 2014. 170 min.
En un futur no excessivament llunyà, el planeta Terra s’està quedant sense recursos naturals que garanteixin la supervivència de l’espècie humana. És per això que la NASA ha dissenyat un projecte destinat a buscar altres planetes potencialment habitables més enllà de la nostra galàxia. Cooper, un expilot espacial convertit a granger, és designat per a encapçalar la última missió per aconseguir aquest objectiu, cosa que provoca la dolorosa decisió de deixar els seus dos fills a la Terra en unes condicions cada cop més difícils.Dins d’aquella etapa vital en què encara no tens ni idea de res, però comences a prendre consciència de temes transcendentals, recordo especialment les primeres càbales mentals sobre la nostra presència a l’univers. I no em costa gens reviure l’estranya sensació de vertigen i petitesa que m’entrava quan intentava fer-me una idea mental d’aquest espai que ens envolta de forma il·limitada. En realitat, poca cosa canvia si m’hi paro a pensar ara. Desconec si Christopher Nolan va viure situacions semblants, però el cert és que a Interstellar m’hi he trobat una expressió cinematogràfica de totes aquestes imatges que circulaven de forma caòtica pel meu cap. Per evocacions com aquesta, per molt subjectiva que sigui, i altres raons que converteixen el film en una immensa experiència sensorial, no considero que els múltiples aspectes discutibles quant a guió i recursos narratius (que hi són, i els reconec) li restin els punts suficients per aixafar tot el conjunt.
C3PO, Cortocircuito, Wall·E, i ara… Chappie? Més enllà de la seva vessant destructiva o revolucionària, la història del cinema també ha reservat un lloc per aquells robots que aconsegueixen tocar-nos la fibra sensible pel seu humanisme, i tot sembla indicar que l’any que ve ens n’arribarà un nou exemple. Chappie és la nova pel·lícula de Neill Blomkamp, el jove director sud-africà que va entrar en escena de forma contundentment gràcies a l’aplaudida District 9, encara que després ens va desmuntar força les expectatives amb Elysium. Ara, Blomkamp segueix fidel al gènere de ciència-ficció futurista i s’endinsa en l’univers de la intel·ligència artificial amb la història -escrita per ell i Terri Tatchell- d’un robot que aprèn a pensar, sentir i actuar de forma autònoma després de ser “educat” per l’enginyer que l’ha creat, amb totes les conseqüències que això provoca.
Crec que no resulta descabellat assenyalar Los Vengadores com un punt d’inflexió en el gènere cinematogràfic de superherois, concretament el que abraça tot l’univers Marvel. El seu sentit de l’espectacle, el ritme frenètic de la seva acció i el sentit de l’humor amb què es prenia bona part de la història van ser tres de les claus del seu èxit. Continuaran funcionant a Los Vengadores: La Era de Ultron? Doncs per començar cal ser optimistes, ja que Joss Whedon torna a estar darrere la càmera i novament és el responsable del guió. En aquest cas, la trama situa Iron Man, el Capità América, Thor, l’Increíble Hulk, la Viuda Negra i la resta de superherois enfront el malvat Ultron, que amenaça amb destruir el planeta. Si, no és el súmmum de l’originalitat, però el film té preparada més d’una aparició sorpresa.
The Congress
Director: Ari Folman
Intèrprets: Robin Wright, Harvey Keitel, Paul Giamatti, Danny Huston, Kodi Smit-McPhee, Sami Gayle
Gènere: Ciència-ficció, drama, animació. Israel, 2013. 120 min.
Castigada per les males decisions al llarg de la seva carrera com a actriu i centrada en cuidar els seus dos fills, el més petit d’ells amb seriosos problemes auditius, Robin Wright es troba amb una última oferta per part d’una gran superproductora com a única opció per poder seguir protagonitzant films en el futur: capturar digitalment la seva imatge completa i fer-la servir per aparèixer en pantalla enlloc d’ella. Anys després, és convidada a un congrés futurista on descobreix els veritables efectes dels avanços de la tecnologia i la societat.Quan la dècada dels 20 començava a treure el cap, naixia el que popularment es coneix com “star-system”, una normativa de funcionament a Hollywood que va marcar l’inici d’un enfoc eminentment comercial del cinema. En aquest context, els grans actors esdevenien un producte, ja que eren la clau que determinava o no l’èxit d’una pel·lícula, i per tant el seu benefici econòmic. De forma més o menys semblant, Hollywood ha seguit funcionant així fins a l’actualitat, i segurament no en som prou conscients. És per això que el director israelià Ari Folman ha decidit il·lustrar-nos-ho amb un estil profundament personal a El Congreso, un prodigi visual i narratiu en què la crítica ferotge i irònica als alts estaments de Hollywood es mescla amb un tractament visual carregat d’imaginació i psicodèlia, tot plegat amagant un futur que no és precisament esperançador.
Lucy
Director: Luc Besson
Intèrprets: Scarlett Johansson, Morgan Freeman, Choi Min-sik, Amr Waked, Yvonne Gradelet, Jan Oliver Schroeder
Gènere: Ciència-ficció, acció. França, 2014. 90 min.
En plena ciutat de Taipei, Lucy és empesa per un amic a fer l’entrega d’un misteriós maletí a un perillós cap mafiós del país. Dins, s’hi amaga una de les drogues més potents que s’han creat mai, i Lucy és obligada a transportar-la a Europa fent de mula, és a dir, amb un paquet dins del seu estómac. No obstant, abans de marxar, un incident provoca que el paquet de droga s’obri i s’escampi pel seu organisme, ocasionant-li una reacció que fins ara mai ningú havia experimentat.És difícil no relacionar el nom de Luc Besson amb el cinema d’acció més efectiu de la dècada dels 90 i també d’aquest inici de segle. Des de Nikita (1990), León: El Profesional (1994) o El Quinto Elemento (1997), escrites i dirigides per ell, fins a les sagues Transporter (2002) i Taken (2008), on és responsable dels respectius guions, el cineasta francès ha imposat un segell propi marcat per un estil directe i expeditiu, sense massa floritures narratives i amb protagonistes de gran carisma. Sorprèn, doncs, que ell mateix hagi gestat una despropòsit de la talla de Lucy, un film molt més proper a la ciència ficció on el deliri progressiu de la seva grandiloqüència visual i les elucubracions metafísiques al voltant de la trama arruïnen un plantejament que no era exempt de potencial. Resultat: aquella quota d’absurditat sempre present les pel·lícules d’acció aquí assoleix nivells exagerats, i a més pretenen que t’ho prenguis seriosament.
Guardians of the Galaxy
Director: James Gunn
Intèrprets: Chris Pratt, Zoe Saldana, Dave Bautista, Bradley Cooper, Vin Diesel, Lee Pace, Benicio del Toro, Michael Rooker, Karen Gillan, Glenn Close, John C. Reilly, Djimon Hounsou
Gènere: Ciencia-ficció, aventures, comèdia. USA, 2014. 120 min.
En una de les seves missions clandestines arreu de la galàxia, el fugitiu Peter Quill roba un orbe sense saber que és una de les peces més cobejades pel malvat Ronan, que aspira a dominar l’univers gràcies al poder que aquesta conté. És per això que Ronan envia Gamora a recuperar l’orbe al planeta Xandar, on Quill intenta vendre’l, però en plena disputa s’hi afegeixen Rocket i Groot, dos peculiars caça-recompenses modificats genèticament, que també volen treure’n profit. Cap d’ells sap, però, el veritable poder que conté aquesta peça.L’univers Marvel mai s’ha caracteritzat per portar els seus còmics de forma especialment lloable a la gran pantalla. Deixant de banda la saga X-Men, el primer Iron Man, els dos primers Spider-Man de Sam Raimi i Los Vengadores, les seves produccions han semblat tallades per un mateix patró de qualitat mitja amb què els films es visionaven amb la mateixa rapidesa que s’oblidaven. La bona resposta generalitzada del públic i l’amplíssima magnitud de personatges i històries que pot oferir la franquícia ha portat a una producció en massa que ha acabat esgotant la fórmula, que encara va quedar més empetitida quan Christopher Nolan va reformular la saga Batman per DC Comics. Ara, però, els amics de Marvel semblen haver trobat el rumb correcte de la mà de la seva nova joia, Los Guardianes de la Galaxia, que es corona com el gran “blockbuster” d’aquest estiu gràcies a un ritme trepidant, uns personatges sorprenents i un gran sentit de l’humor.




















