Black Swan
Director: Darren Aronofsky
Intèrprets: Natalie Portman, Vincent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey, Winona Ryder, Benjamin Millepied.
Gènere: Drama, suspens, thriller. USA, 2010. 100 min.
Nina és una de les millors ballarines d’una important companyia de ballet de Nova York que és a punt de començar una nova temporada amb una revisada versió del “Llac dels Cignes”. El paper principal de Reina Cigne és el més preuat per totes, però és de gran dificultat perquè comporta la interpretació de dos personatges molt oposats (cigne blanc/cigne negre). Nina és ideal pel cigne blanc, però falla amb el cigne negre degut a la seva incapacitat per deixar-se portar i perdre el control. Amb l’arribada d’una nova ballarina que també pretén el paper, el personatge de seguida passa de ser un repte a una obsessió.
La dualitat ha estat sempre una propietat essencial de la vida humana. El bé i el mal, la dreta i l’esquerra, el control i el descontrol, l’impuls i la reflexió, el yin i el yang, el blanc i el negre; formen part d’un mateix element que ha de buscar l’equilibri entre les dues parts per poder arribar a la perfecció, o si més no, acostar-s’hi. Cisne Negro és una magistral interpretació d’aquesta dualitat, portada fins a l’extrem a través d’una de les pràctiques artístiques que més perfecció requereix, el ballet. Inspirant-se en la coneguda obra “El Llac dels Cignes” de Txaikovsky, el gran Darren Aronofsky desenvolupa de forma brillant una història carregada d’intensitat i emotivitat, i amb una capacitat pertorbadora des del primer minut. Una batalla sense treva entre el blanc i el negre interioritzada en una protagonista a qui l’obsessió per assolir la perfecció va trastornant de forma progressiva.
La pel·lícula parteix d’un plantejament que podria considerar-se força simple i recorrent, una ballarina que aspira al paper protagonista de l’obra, però l’increïble desplegament cinematogràfic d’Aronofsky l’acaba convertint en un autèntic malson, endinsant-nos poc a poc i de forma obscura a la retorçada ment del personatge. La brutal banda sonora de Clint Mansell i el gran treball de so i fotografia són essencials per crear una atmosfera cada cop més asfixiant i desequilibrada a mida que el personatge evoluciona de la mateixa manera. La direcció d’Aronofsky és magistral, capaç de transmetre a l’espectador l’estat mental de la protagonista, combinant plans estàtics o suaus amb una càmera a l’espatlla agitada i nerviosa. El treball de llums i ombres o el constant joc de reflexos amb els miralls (un element bàsic del film com a expressió d’aquesta dualitat), ajudats de certs efectes digitals, contribueixen a fer de Cisne Negro una obra amb una expressivitat modèlica.
A nivell narratiu, Darren Aronofsky segueix demostrant que és un dels exponents més interessants en aquest sentit de l’actual cinema nord-americà, no per la forma d’explicar l’argument, sinó per com és capaç d’endinsar-nos al més profund dels personatges. La construcció de la figura de Nina és exemplar, mostrant-la com una persona fràgil, reprimida, plena de talent però incapaç d’exterioritzar-lo de forma completa degut a les seves pròpies barreres. Un cigne blanc sense cigne negre. I Cisne Negro no és altra cosa que un immens ballet on Nina ha de deixar-se emportar per aquest cigne negre, una transició dolorosa i crua, però plasmada de forma brillant. Més enllà de l’obra que forma part de l’argument, tot el film en si és una gran coreografia al voltant de la protagonista, un autèntic “Llac dels Cignes” molt més cruel i profund que el representat pels ballarins sobre l’escenari.
La gran reina d’aquest ballet no és altra que Natalie Portman, que ofereix la millor actuació de la seva carrera (ja té l’Oscar a la butxaca) i demostra que el seu talent va molt més enllà de ser una de les cares maques de Hollywood. A banda d’evidenciar una sacrificada transformació física, la seva capacitat per mostrar les dues cares tan oposades d’un mateix personatge és admirable, plena de matisos i amb una mirada que resulta difícil treure’s del cap. No hi ha dubte, Portman és el cigne ideal per a aquest ballet d’Aronofsky. Pel que fa als secundaris, sorprèn el bon paper de Mila Kunis, actriu no acostumada a aparèixer a grans títols, i cal subratllar Barbara Hershey com a implacable i opressiva mare de Nina. Pel que fa a Vincent Cassel, ofereix també una bona actuació i sobretot una aportació més a l’estranya atmosfera de la pel·lícula amb aquesta cara seva tan peculiar. Mencionar també el curt però intens paper de Winona Ryder.
Tal com una obra de ballet, Cisne Negro és un constant “crescendo” cap a un desenllaç que, tot i llegir opinions oposades per considerar-lo excessiu i efectista, a mi m’ha semblat apoteòsic i sensacional. Fidel i coherent a la idea que sustenta tot el film, Darren Aronofsky no fa altra cosa que el mateix recorregut que la seva protagonista i es va deixant portar pel seu cigne negre particular fins a mostrar-lo en tot el seu esplendor, la seva bogeria i el seu descontrol, tancant així la seva millor i més completa pel·lícula. Surts del cinema amb una satisfacció especial i encara amb seqüeles de pell de gallina (o de cigne), i aquesta sensació és tan satisfactòria que només vols que la resta també pugui experimentar-la. Estem davant d’una de les grans pel·lícules de l’any, un d’aquells exemples que expliquen perquè el cinema és un art. Dins d’aquest art, Cisne Negro és una obra de museu.
Martí
M.A.Confidential 
Essent, efectivament, magnífica i contundent, continuo pensant que és excessiva. És en aquest sentit que em sembla més rodona “Requiem fos a dream” perquè els excessos no enmascaren d’una manera tan grollera el missatge.
M'agradaM'agrada
Suposo que això és un tema molt subjectiu, però a mi no em va semblar excessiva. Crec que és molt coherent l’augment del descontrol, del “desfase”, de la bogeria, no només del personatge sinó del director. En cap moment vaig pensar “aquí s’ha passat” i el clímax em va semblar espectacular (tot i que me l’esperava, tot sigui dit).
Estic d’acord que “Réquiem for a Dream” era més directa, sense el component artístic de “Cisne Negro”, però en el fons aquí està representant un ballet i les màscares en formen part.
Gràcies per l’opinió, Jordi!
M'agradaM'agrada
Encara no he anat a veure aquest film… aquesta part fosca i pertorbadora, com dius tu, em fa pensar-m’ho i encara no m’he decidit.
Espero que a Natalie Portman no li passi com a molts altres guardonats i continuï amb una brillant carrera. (tot i que m’ha semblat veure algun tràiler una mica frustrant amb aquesta idea…)
M'agradaM'agrada
Si et refereixes a que aquest component obscur és el que et fa dubtar de si veure-la o no, que no sigui així! És una pel·lícula dura, impactant, però serà una de les millors de l’any, indubtablement. A vegades costa recomanar segons quina pel·lícula al públic en general, però amb aquesta no m’ho penso ni un segon.
Jo també desitjo que la Portman no faci el tonto. Com tu dius, ja he vist jo també algun tràiler d’un parell de comèdies tontes, suposo que per “descansar” una mica (va estar un any preparant-se per Cisne Negro). En tot cas, té talent suficient per tornar a fer grans papers.
Gràcies pel comentari, Mònica. Interessant el teu blog!
M'agradaM'agrada
Ei, doncs moltes gràcies! Passa-t’hi quan vulguis! 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs jo no se que fer, si anar a veure-la o no, tinc por que després tingui mal record. El tema m’agrada, el Toni si que vol anar a veure-la, potser m’hi atreviré i si tinc por ja tancaré els ulls com d’altres vegades.(que covard,no ?). Valor de ley, bona, i penso que es una oportunitat d’anar a veure un film de l’oest per a la gent que no ens agraden massa. Es nota que es un film Coen. Per cert has vist Chico i Rita?
M'agradaM'agrada
Home, és una pel·lícula tensa, inquietant i té imatges que impressionen, però és que és tan bona… no crec que t’espanti fins el punt de passar-ho malament. Per mi ara mateix és de les imprescindibles.
Estic d’acord amb que “Valor de Ley” és una bona opció pels no amants del western. Té un estil molt clàssic, però molt ben adaptat a la modernitat i no té plans tan llargs i contemplatius com acostuma a tenir aquest gènere.
“Chico y Rita” la tinc pendent, però penso veure-la quan pugui!
M'agradaM'agrada
Ya la he visto, nosecuantos meses después y me ha pasado lo que suele pasar en estos casos, no me ha gustado tanto como a todo el mundo que no paraba de ponerla por las nubes.
Fue exactamente lo que me esperaba. Una peli sobre una bailarina obsesionada. Y ya. Está muy bien hecha, te metes enseguida en el rollo, la dirección es la leche, Natalie Portman cojonuda… pero es que la historia se queda un poco en nada.
No sorprende, no es nada especialmente nuevo y no hay ningún personaje al que agarrarse. Me pasa un poco como me pasó en su día con el maquinista. Se ve tan claro desde el principio que la tía está majara que te distancias. Creo que está muy bien explicado cómo sufre ella, pero yo como espectador no me veía incluído, no sufría con ella. Por eso me pareció un poco fría. Muy intelectual el rollo Vértigo de la dualidad, el lado oscuro que hace falta dominar para llegar a la perfección y tal, pero poca implicación emocional.
Agradecí eso sí que no se centrase tanto en la rivalidad de ellas dos en plan Showgirls porque eso sí que me parece que no puede estar más manido en este tipo de pelis.
Y no sé qué decís de a carrera de Natalie Portman. Vale que hacer una peli con Ashton Kutcher nunca es muy buena idea (aunque tiene su gracia que ella y Mila Kunis hayan acabado haciendo exactamente la misma peli http://www.youtube.com/watch?v=iJS-wWqVAyk después de Cisne Negro), pero yo espero grandes cosas de “Caballeros, princesas y otras bestias”. Soy muy fan de Danny Mcbride sobre todo después de ver Eastbound and Down y partirme mucho más de lo que esperaba con Land of the Lost. Es de los estrenos que espero con más ganas, no te digo más.
M'agradaM'agrada
Yo creo que ambas se tomaron un “break” tras rodar Cisne Negro, no? De todos modos, la Portman estará hasta en la sopa porque además de “Caballeros, princesas y otras bestias” (gran traducción libre de “Your Highness”, por cierto) y la tontería con Ashton Kutcher, también está en “Thor”. Mmmm a ver qué tal…
Respecto a la película, por lo que dices es un tema de sensaciones personales así que poco puedo decir. A mí me atrapó del todo y no me soltó hasta el final, y mira que también iba con grandes expectativas, lo cual intento que no pase. En fin, que a mí me encantó.
M'agradaM'agrada