Senna

Director: Asif Kapadia

Intèrprets: Ayrton Senna, Alain Prost, Ron Dennis, Frank Williams, Jean-Marie Balestre.

Gènere: Documental. Gran Bretanya, 2010. 100 min.

La vida pot ser molt capritxosa amb certes persones. Tràgicament capritxosa. Tot i sonar descaradament a tòpic i convertir-se en un inici de crítica força desastrós, les sensacions que globalment transmet el magnífic documental Senna es poden resumir d’aquesta forma. Amb un estil que potser s’acosta més al reportatge televisiu, però narrativament impecable i amb una immensa riquesa de continguts, el director britànic Asif Kapadia desgrana la figura del que segueix sent considerat per molts com el millor pilot de la història de la F1, des de la seva arribada a la competició fins el seu fatal desenllaç. I és que, tot i que el gran públic té molt present la imatge d’aquella sortida de pista a la corba “Tamburello” del circuit d’Imola, val la pena conèixer tots els esdeveniments previs per comprendre la veritable dimensió d’aquella pèrdua. Senna és una font modèlica per a tothom qui hi vulgui aprofundir.

El documental presenta un clàssic format cronològic que compren exactament 10 anys, els que el pilot brasiler va competir al Mundial de F1, però dedicant un temps molt desigual a cadascun d’ells i centrant-se, com és obvi, en els moments clau a la vida d’Ayrton Senna. La seva agressivitat a la pista, però al mateix temps la seva defensa aferrissada dels principis bàsics de l’automobilisme (“conducció pura”, com repeteix diverses vegades durant el documental) van xocar amb dos elements tan propis de la F1 i que trenquen inexorablement aquesta puresa: els diners i la política. Això, sumat a una marcada personalitat i l’hàbit de no callar-se el que pensava, va portar el brasiler a més d’un conflicte, dels quals no sempre en va sortir ben parat, però al mateix temps el va convertir en una figura tremendament carismàtica. Un autèntic ídol de masses.

Qualsevol documental d’aquesta temàtica es centraria majoritàriament en l’apartat esportiu, però a Senna estem davant d’un dels pocs esportistes que realment valia la pena escoltar, ja que sabia expressar de forma transparent el que sentia, una qualitat condicionada, en part, per les seves fortes creences religioses. I és en les parts més personals del documental, quan Senna parla de la seva visió de la vida, del seu continu aprenentatge com a persona i les seves ganes de seguir el bon camí quan t’adones de que no va ser un simple pilot el que va morir a Imola, i que el destí li va girar l’esquena de forma cruel. Més, si repassem totes les circumstàncies prèvies: els problemes d’estabilitat del Williams just quan ell acabava d’arribar, els debats entre pilots sobre la seguretat als circuits, la mort de l’austríac Ratzenberger durant els entrenaments i que hauria d’haver suspès la cursa, la seva decisió final de córrer… tot semblava fatalment escrit.

Tot i que el públic ja coneix el desenllaç, és impossible no inquietar-se a mesura que el moment es va acostant i gairebé patir-ho com si acabés de passar. La connexió amb Senna durant l’hora i mitja prèvia de pel·lícula és tal, que el moment de la seva mort resulta emotiu. En aquest sentit, s’ha de destacar que el documental no cau en sentimentalismes ni vol dramatitzar en excés, fins i tot es podria dir que ho planteja tot amb certa fredor. Cal destacar també que la narració a Senna és únicament a partir de testimonis de familiars, companys de la F1, periodistes i altres persones properes al pilot, sense cap veu en off neutra que expliqui els fets. Aquest fet realça el gran treball de documentació i capacitat de recopilació i sel·lecció d’imatges d’arxiu de televisió i documents sonors per el·laborar l’obra final. Completíssim i impecable.

Finalment, és inevitable esmentar el retrat que Senna fa, a partir de la història del seu protagonista, del funcionament i transformació de la F1, l’aspecte que més el relaciona amb l’actualitat. I és que els primers cinc minuts de pel·lícula, pertanyents al GP de Mónaco de 1984, ja resulten més trepidants que la immensa majoria de curses que podem veure ara. Veure avançaments de fa 25 anys que ara serien impossibles perquè la tecnologia no ho permet resulta una mica frustrant i alimenten la idea que, qui sap, potser si el gran Ayrton hagués sobreviscut, ara les coses serien diferents. O potser no, i es posaria les mans al cap. Irònicament, les conseqüències i replantejaments després del seu accident mortal van marca la direcció cap a la situació actual. En tot cas, tinc el ple convenciment que tot aficionat a la F1, tingui el bagatge que tingui, o directament tot amant de l’esport, ha de veure aquest magnífic documental.