Després de les primeres ressenyes, arriba més ressaca de la 51a edició del Festival de Sitges, i aquest cop amb alguns dels grans plats forts que s’hi han pogut veure. Un any més, el Breixo fa les seves aportacions amb algunes de les pel·lícules que un servidor no va poder veure.
The House that Jack Built (Lars von Trier, 2018)
És probable que Lars von Trier sigui una persona indesitjable en molts aspectes, però el que ningú mai li podrà negar és que pocs directors han bolcat tota la seva autoconsciència a les seves pel·lícules com ho ha fet ell. The House that Jack Built podria ser la seva obra culminant en aquest sentit. Reafirmació, autocrítica, penediment, autoalabança, desafiament, “trollejada”… és complicat encertar les veritables intencions del director; de fet, potser hi són totes a la vegada, i per això acaba prenent aquesta dimensió tan gran. És fàcil identificar Von Trier en les paraules d’aquest assassí en sèrie que, mentre repassa explícitament alguns dels seus terribles crims, ens obre la seva ment per a exposar-nos la seva concepció de la vida, la humanitat i l’art. I el to és tan precís i raonat que, per molt en desacord que hi estiguem, The House that Jack Built suposa un fascinant exercici per a l’espectador.
Aquesta fascinació arriba sobretot gràcies a la capacitat de Von Trier de controlar el to de la història, i a la vegada fer-nos-en partícips amb tota la mala llet del món. Només ell és capaç de fer-nos riure amb escenes malaltisses i retorçades que ens haurien de fer posar les mans al cap, o fins i tot de fer-nos sentir mig gram d’empatia amb un despietat assassí en sèrie. The House that Jack Built és un exercici de provocació, però també una demostració que el director vol un diàleg i no imposar simplement la seva visió de les coses. L’estructura narrativa de la pel·lícula en forma d’episodis (o “incidents”, com en diu ell irònicament) i la claredat amb què el director expressa les seves idees la fan estranyament accessible; excloent un dubtós epíleg que costa digerir després de 2h 30min de pel·lícula. Això no evita, però, que The House that Jack Built s’erigeixi com a obra cabdal dins de la filmografia de Lars von Trier. (Martí)
Martí
M.A.Confidential 