The Nun
Director: Corin Hardy
Intèrprets: Taissa Farmiga, Demian Bichir, Bonnie Aarons, Charlotte Hope, Ingrid Bisu, Jonas Bloquet.
Gènere: Terror. USA, 2018. 95 min.
A principis dels anys 50, dues monges d’un vell monestir de Romania són atacades per una estranya força. Una d’elles desapareix i l’altra acaba penjada d’una de les finestres de l’edifici. Quan la notícia arriba als alts estaments del Vaticà, envien un expert en fets d’aquest tipus, el Pare Burke, juntament amb una novícia, la Germana Irene, a investigar els fets. Un cop a Romania, es troben amb el jove que va trobar la monja penjada, que els acompanya fins el monestir.
Crec que molts acordaran que la franquícia The Conjuring (o Expediente Warren, com s’ha traduït aquí) està entre el bo i millor del que ens ha ofert el terror comercial durant aquesta dècada. Si més no, pel que fa a les seves dues notables pel·lícules troncals, que no només construeixen històries prou sòlides, sinó que també et deixen sense respiració en diversos moments. Un dels principals culpables d’això a la segona entrega és, sens dubte, el personatge de La Monja; tant, que fins i tot s’ha guanyat el dret a un spin-off per ella soleta. La pel·lícula es presenta molt més humil quant a argument, personatges i escenari, i tot i que intenta trobar certa rellevància en la seva trama, acaba quedant una mica curta tenint en compte el que havia generat el seu personatge. La Monja conté escenes de mèrit i pren força durant el seu tram final, però en conjunt acusa la poca substància de la seva proposta i els tòpics de gènere en què cau constantment.
No es pot negar que La Monja sap crear la seva pròpia atmosfera, però a la vegada és difícil no quedar-se amb la sensació que aquesta queda desaprofitada. L’interior del monestir hauria pogut donar molt més de si i convertir-se en un lloc molt més tètric del que acaba resultant, i bona part de culpa la té una mena d’excés de moderació de la pel·lícula. La història tenia ingredients de sobra per a ser molt més obscura i profana; de fet, es basa en una profanació del mateix dimoni en un escenari sagrat. No obstant, Corin Hardy posa el fre en més d’una ocasió i prefereix caminar per terrenys més explorats, com evidencia per exemple tota una escena exterior al cementiri que resulta tan gastada com completament innecessària. La Monja no només acusa aquest fet a nivell d’impacte visual, sinó també en el camp narratiu, ja que al capdavall ens acaba explicant ben poca cosa sobre Valak i les seves intencions.
En realitat, La Monja no desperta un excessiu interès en bona part d’allò que ens explica. Els esforços per a construir un rerefons al capellà protagonista són força inútils, i es perceben com una simple excusa per a omplir minuts i propiciar un parell o tres d’ensurts. Fins i tot es podria dir que el personatge, interpretat per un insuls Demian Bichir, acaba aportant ben poca cosa al desenvolupament de la història. De la mateixa manera, el contrapunt semihumorístic del jove francès (com desvirtua que en un film de terror com aquest hi hagi un personatge amb el mot de “franchute”) descol·loca més que cap altra cosa, ja que és evident que els apunts còmics no lliguen gens amb la resta. Globalment, fa la impressió que La Monja necessita omplir un munt de minuts de farciment perquè el que és el nucli principal de la trama no dóna de si per a sumar l’hora i mitja preceptiva.
A pesar de l’evidència d’aquestes mancances, el film se les empesca per a no perdre’ns de forma definitiva durant el camí. Després d’una primera meitat realment decebedora, La Monja comença a remuntar de forma lenta, almenys per a instal·lar-se dins d’una correcció que manté fins el final. La fórmula de l’ensurt sobtat alimentat per les pujades de volum apareix de forma recurrent, però Corin Hardy també aconsegueix construir imatges força inquietants com la de la pregària conjunta de totes les monges o el pas pel passadís ple de creus penjades. I evidentment compta amb un personatge que per si sol genera suor freda, tot i que funciona molt millor quan l’intuïm o el veiem a base d’ombres que no pas quan ja se’ns mostra obertament. Tot plegat contribueix a la conclusió que La Monja tenia molt més potencial del que al capdavall demostra.
Les comparacions són odioses, però la mà de James Wan que tanta personalitat infligia a les dues entregues de The Conjuring es troba massa a faltar aquí. També un guió mínimament treballat que donés alguna raó de ser més a aquest spin-off que no només la d’aprofitar la popularitat del personatge (que a la vegada és del tot lògica). La Monja demanava un descens infernal més arriscat i malaltís que no pas el que veiem, i la simbologia convidava a fer-ho, però algú va decidir que era millor no superar certs extrems. I no ens enganyem, a aquestes alçades les creus que es posen del revés ja no impressionen ningú. A pesar de tot, La Monja no és un complet desastre i ofereix una experiència suficient per a valorar l’entrada pagada. Ara bé, pels següents spin-offs s’ho podrien treballar un pèl més.
Martí
M.A.Confidential 