M.A.Confidential

Vicky Cristina Barcelona

Director: Woody Allen

Intèrprets: Scarlett Johansson, Rebecca Hall, Javier Bardem, Penélope Cruz, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Chris Messina.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2008. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Doncs finalment ha arribat. Després de més d’un any parlant de la famosa Vicky Cristina Barcelona, per fi podem veure el resultat del treball de Woody Allen a la nostra ciutat, i el que està clar és que els aires catalans han l’ajudat a inspirar-se una mica millor que en les seves dues anteriors produccions, Scoop i Cassandra’s Dream. Allen ens ofereix un guió molt més treballat, uns personatges amb molt més atractius i amb més caràcter i fa una nova sacsejada a la seva habitual i particular visió de les relacions de parella. La pel·lícula és àgil, fresca, es podria dir que passa com l’aigua, i segueix oferint aquells detalls que només Allen sap oferir. No obstant, presenta un problema de forma força evident, i malauradament qui més el notarà serà el públic català.

Començarem per aquest problema, més que res perquè es detecta durant els primers minuts de la peli. I és que aquests semblen escrits directament per l’alcalde de Barcelona, i de forma bastant desafortunada, per cert. D’acord que Barcelona ha de ser una de les protagonistes, però la introducció dels seus llocs emblemàtics està feta de forma tan forçada que al final un ja no sap si està davant d’un video promocional de la ciutat. I malauradament, això em sona a imposició per part de Mediapro, la coproductora de la peli. Estic orgullós que la meva ciutat aparegui en una peli d’un dels directors més populars del món, però vull que aparegui integrada a la història i no com a simple aparador.

A més a més, altres aspectes de la cultura catalana també estan ficats totalment amb calçadador, que quasi fa riure i tot per algú d’aquí (què collons és un màster en “Identitat Catalana”???). Em ve al cap la típica mofa que fem dels americans, que sempre que situen alguna peli a París se les arreglen perquè surti la Torre Eiffel… doncs bé, em temo que aquí passa el mateix. Afortunadament, tot es concentra al principi de la peli i després un ja se centra més en l’argument i els personatges, el veritable punt fort. Amb tot això, vull dir que Barcelona no desenvolupa cap paper concret a la peli, com se’ns va vendre, si no que simplement és un decorat, que fa gràcia veure, això sí, però que hagués pogut ser perfectament un altre.

És una llàstima que Vicky Cristina Barcelona estigui coixa en aquest sentit, ja que la resta d’ingredients sí que valen realment la pena. Woody Allen ens presenta dues protagonistes totalment oposades pel que fa a la visió de l’amor i de les relacions que són posades a prova al mateix temps. Allen demostra un cop més com no tothom reacciona sempre com es pot esperar d’ell i que no tot es redueix a seguir un camí o un altre. La història comença de forma més o menys simple, però es va dificultant i enriquint mica en mica, sense que això la faci complicada d’entendre, ni molt menys. Un cop més, el director americà sap introduir el seu humor tan particular de forma perfectament mesurada i oportuna, cosa que arrenca les riallades de la sala en nombroses ocasions i et fa adonar que allò que veiem, per molt insòlit o preocupant que sembli, potser no cal ser percebut de forma tan seriosa.

Si alguna cosa s’aprèn de les pelis de Woody Allen, és que mai pots dir com acabarà fins al final, ja que sempre es guarda algun as a la màniga i aconsegueix sorprendre’t, i Vicky Cristina Barcelona no és una excepció. D’altra banda, m’ha agradat força la banda sonora, sovint molt subtil, però molt adequada amb la història. Pel que fa a les actuacions, tothom parla del gran treball de Penélope Cruz, i s’ha de reconèixer que clava el seu personatge i que el paper li va fet a mida, però jo voldria destacar a Rebecca Hall, qui per mi interpreta el personatge més complex de tots i ho fa de forma brillant al llarg de tota la peli. En aquest cas, doncs, Scarlett Johansson queda un pèl relegada, tot i que segueix fent gala de la seva inigualable sensualitat. Pel que fa a Bardem, tampoc està gens malament, però es nota massa com actua molt més còmode al costat de Penélope que no de Scarlett. En tot cas, aquest trio de personatges resulta realment interessant (en molts sentits).

Doncs bé, queda clar que ens trobem davant d’una altra bona peli del sr. Allen, que, tot i no arribar al nivell de les seves grans obres, remonta el vol un altre cop i se situa més a prop de Match Point que no pas de les dues següents. Com a barceloní, queda aquesta sensació agredolça que la teva ciutat apareix de forma massa publicitària i no arriba a entrar mai a l’argument, però com a espectador neutre, s’ha de dir que la història enganxa de principi a fi i que val la pena la visita al cinema.

Get Smart

Director: Peter Segal

Intèrprets: Steve Carrell, Anne Hathaway, Dwayne Johnson, Alan Arkin, Terence Stamp, James Caan.

Gènere: Comèdia, acció. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No hi ha dubte que Steve Carrell és una de les icones de la comèdia a Estats Units actualment i que hi ha papers que semblen destinats a ser per a ell. Un d’ells és, sens dubte, el de Maxwell Smart. Molts encara recordem la mítica sèrie de televisió Superagente 86 amb Don Adams i aquella mítica seqüència del passadís en què es van tancant les portes mentre sona la inconfusible banda sonora; doncs probablement tots haguéssim fet la mateixa elecció a l’hora d’escollir el millor successor a Don Adams. Aquella expressivitat facial quasi imperturbable, com si controlés la situació però que en realitat no s’adona de gran cosa, i aquelles frases lapidàries, fent gala un humor absurd però no tontet, havien de ser heredades per algú com Carrell. No obstant, el resultat global queda condicionat per dos aspectes que xoquen entre ells.

El primer es pot extreure si la jutgem de forma independent: considerant el que es pot esperar d’una peli d’aquest tipus, Superagente 86 és més que digna i et fa passar l’estona volant gràcies al seu ritme trepidant, bons tocs d’humor i un argument més apanyat que el de moltes pelis semblants. El segon, però, apareix quan l’analitzem tenint en compte el seu origen: el film s’assembla a la sèrie com un ou a una castanya. Es podria dir que, pràcticament, l’únic que respecta són els noms dels personatges i els noms de les organitzacions. Em sembla molt bé que es vulgui fer una peli que barregi comèdia i acció, però si fas una adaptació com aquesta, no pot ser que t’oblidis per complet de l’essència del producte original i passis a fer el que et dongui la soberana gana.

Pot ser que molta gent no recordi exactament la sèrie, però el cas és que, per començar, l’agent Smart era un complet inepte. Si aconseguia complir les seves missions era sempre per pura sort o casualitat, i aquesta era una de les principals gràcies de la sèrie, cosa que no es respecta per res del món a la peli, en què se’ns mostra un agent amb enginy, dots d’estratègia i fins i tot una bona preparació en la lluïta cos a cos. També la resta d’agents de Control eren bastant idiotes, començant per la pròpia Superagent 99, que passa de ser una ingènua a una autèntica professional. El mateix passava amb els agents de la Kaos. A la peli tot està construït de forma massa seriosa, i això contrasta completament amb la sèrie, on, per dir-ho ràpid, no era més que una munió de tontos que jugaven a fer d’espies pensant-se que ho feien bé.

Podria apuntar més diferències entre sèrie i peli, però millor passo a destacar els elements positius de la peli com a unitat i oblidant-nos de l’adaptació. Partint de la base que les expectatives són les que són amb un film d’aquestes característiques, he de dir que tot plegat s’aguanta bastant bé. S’ha d’admetre que el guió té detalls força ben trobats, que hi ha escenes realment gracioses i que en general queda força equilibrat el paper de l’humor més visual amb el que s’extreu dels diàlegs. Aquí compta molt el saber fer de Steve Carrell, que és d’aquells actors que ja et fa gràcia sense necessitat de fer res, el qual interioritza perfectament el personatge i li sap donar aquest posat tan característic que li donava Don Adams a la televisió. Pel que fa a la protagonista femenina, Anne Hathaway, no és que sigui per tirar coets, i la veritat és que “The Rock” (ara Dwayne Johnson) no encaixa gaire amb una peli com aquesta.

Com a conclusió, diria que qui miri Superagente 86 amb la sèrie al cap, es trobarà bastant desconcertat amb el que veurà, però qui hi faci amb la simple idea de veure una comèdia d’acció per passar una bona estona, trobarà exactament el que busca. Això sí, es podia haver fet la mateixa peli sense que fós remake de res, perquè, com ja he dit, es desentén completament de molts aspectes propis de la sèrie en què suposadament es basa, i acaba anant al seu aire. Però ja se sap, comptar amb títol que resulti familiar a l’espectador ajuda molt a vendre entrades…

3:10 to Yuma

Director: James Mangold

Intèrprets: Russell Crowe, Christian Bale, Logan Lerman, Ben Foster, Alan Tudyk, Peter Fonda, Gretchen Mol.

Gènere: Western. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Recupero aquesta crítica aprofitant la recent estrena de la peli a les nostres sales, just un any després que a la resta del món (vergonyós). El comentari el vaig fer l’1 de gener de 2008, però com que la meva opinió no ha canviat, es pot traslladar perfectament 8 mesos més endavant. Si no vaig poder esperar a la seva estrena (llavors no hi havia ni previsions fetes), és perquè tenia moltes ganes de veure-la i el cert és que no em va decepcionar gens. Així doncs, ho vaig dir fa 8 mesos i ho dic ara: El Tren de las 3:10 és una grandíssima pel·lícula. I no només ho és per les seves qualitats com a peli, sinó per la importantíssima funció que compleix en donar un impuls extraordinari perquè aquest debilitat gènere cinematogràfic que es diu western torni a agafar una mica d’aire. Segurament és per això que, en acabar de veure-la, m’ha entrat una sensació de satisfacció molt especial que m’ha fet adonar de les ganes que tenia de veure una peli com aquesta i que m’agradés tant com ho ha fet.

El cert és que el repartiment ja promet molt per si sol, amb Russell Crowe i Christian Bale com a protagonistes, amb James Mangold a la direcció. Els dos actors estan a un altíssim nivell i demostren tenir una química especial entre ells, la qual traslladen als seus antagònics personatges de forma magistral. De Bale, poca cosa nova a dir, ja que és un dels meus actors perferits actualment, però crec que mereix destacar l’actuació de Crowe per com aconsegueix transmetre aquesta sensació d’amor-odi envers el seu personatge al llarg de tota la peli. Es tracta de dos homes completament oposats, que van escollir dos camins completament diferents en les seves vides, que no tenen la intenció de fer concessions a l’altre, però amb un gran respecte mutu. Sens dubte, aquesta relació és un dels punts claus de la peli.

Un dels grans prejudicis de moltíssima gent davant d’un western és que el ritme serà molt pausat i s’acabaran avorrint. Doncs a tota aquesta gent, els demanaria que veiessin El Tren de las 3:10 i em diguessin després si han tingut temps d’avorrir-se o no, perquè és una de les pelis més entretingudes que he vist últimament. El director James Mangold sap portar el ritme de la narració de forma perfecta i ens regala diverses escenes d’acció realment vibrants, i no cau en la dil·latació innecessària d’escenes o plans buscant efectes contemplatius que no lligarien gaire amb la història. Crec que a les pràcticament dues hores de peli no els sobra ni un sol minut, i dir això d’un western, pq enganyar-nos, és molt poc habitual. Un altre encert de El Tren de las 3:10 és que (deixant apart la peli original, no oblidem que és un remake) evita que constantment et vinguin a la ment referents de pelis anteriors, la qual cosa té molt de mèrit i demostra que la peli sap desenvolupar una personalitat pròpia.

Amb tot, crec que El Tren de las 3:10 es converteix en el model a seguir per adaptar un gènere tan genuí com el western als temps que vivim, ja que per mi aquest és el seu gran aconseguiment. Tan de bo no es quedi en un cas aïllat i puguem disfrutar de més pelis d’un gènere que molta gent encara ha de descobrir o redescobrir. En resum, una peli excel·lent i, sobretot, molt molt necessària. Una més al catàleg selecte de recomanacions especials de m.a.confidential.

Che. El Argentino

Director: Steven Soderbergh

Intèrprets: Benicio del Toro, Franka Potente, Benjamin Bratt, Jordi Mollà, Óscar Isaac, Yul Vazquez, Catalina Sandino Moreno, Edgar Ramirez.

Gènere: Drama, bèl·lic, històric. USA, 2008. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Steven Soderbergh és d’aquells directors difícils de classificar, ja que tant aviat et presenta una grandíssima peli com Traffic, com pot perdre’s en una trilogia tan purament comercial i innecessària com Ocean’s Eleven i següents. En aquest cas, sembla que ha adoptat la seva cara més seriosa i ens ofereix aquest complex i arriscat biopic sobre una de les figures més populars del passat segle, el Che Guevara. La producció té una durada total de 4h i mitja (a Cannes es van projectar seguides), però afortunadament arribaran a les sales en forma de dues pel·lícules. La primera és Che. El Argentino, un títol curiós, ja que sembla reivindicar el veritable origen del Che, quan realment molta gent pot pensar que és cubà, però al qual tampoc trobo massa sentit. Si més no, a la peli no s’aprecia de forma gaire evident. El que sí que s’aprecia és un immens treball de documentació, ambientació i caracterització, probablement la millor arma del film.

Un surt de Che. El Argentino amb la certesa que acaba de veure cine de qualitat, però trobant a falta alguna cosa que fes anar una mica més enllà aquesta opinió. I, personalment, crec que la causa principal d’això és la distància emocional que manté el director amb el personatge, la qual es trasllada a la sala entre l’espectador i la peli. Qui l’hagi vist, ho podrà corroborar: no hi ha moments en què l’espectador s’emocioni, pateixi o senti a flor de pell el que està veient. Soderbergh comet l’error de, per tal de no posicionar-se davant un personatge tan controvertit, agafar-s’ho tot des d’una perspectiva molt més còmoda i neutra, mantenint les distàncies i cobrint-se les espatlles. Al cap i a la fi, és un nordamericà filmant un biopic sobre un dels majors anti-nordamericans de la història, i això s’acaba notant. No demano un manifest pro revolucionari, però sí una mica més de proximitat.

Com ja he dit, la gran virtut d’aquesta peli és l’immens treball de caracterització i ambientació, començant pels protagonistes. Benicio del Toro clava el paper de Che i la seva imatge quasi arriba a ser camaleònica amb la del personatge real. Personalment, és un actor que m’encanta, i aquí torna a demostrar el seu gran talent; gran, gran encert el fet de triar-lo per encarnar el protagonista. Al seu costat, trobem un Demián Bichir impressionantment semblant a Fidel Castro, no només per l’aspecte, sinó també pels gestos, els moviments del cap o la forma de parlar. Pel que fa al personatge de Franka Potente, sincerament, el trobo bastant mal definit i introduït de forma una mica forçada a la història. De la resta, a destacar el pintoresc Camilo Cienfuegos, que regala bons moments d’humor amb els seus comentaris.

Una altra virtut destacable és la capacitat que té Che. El Argentino per mantenir l’atenció de l’espectador. Tot i superar les dues hores, no arriba a avorrir i tampoc tens la sensació que t’estiguin explicant res innecessari. Segurament ajuda el fet que les seqüències són molt curtes i es passa ràpidament d’una situació a l’altra. De totes formes, no hi ha dubte que la peli va de menys a més, sobretot en quan a ritme i nivell d’acció. El muntatge destaca per combinar l’acció principal amb diversos flash-forwards que ens traslladen a la visita del Che a Estats Units, quasi deu anys després. Soderbergh utilitza aquests fragments per explicar-nos, per boca del propi Che, com pensa el personatge, quins són els seus ideals i per què fa el que fa. Ho vaig trobar un bon recurs, ja que suposa interrupcions de l’acció “en present” que per mi no li fan cap mal, al contrari, eviten una possible monotonia. A més, resulta curiosa la interacció de Guevara amb els americans.

El cert és que, després de tot, Che. El Argentino et deixa amb ganes de més, sobretot tenint en compte la forma en què acaba, i aconsegueix que et quedis amb bastantes ganes de veure Guerrilla, que serà la continuació i la data d’estrena de la qual encara es desconeix. Faltarà veure el resultat sencer per avaluar-lo de forma global, però de moment Steven Soderbergh ha demostrat que tota la implicació a l’hora de construïr un gran producte cinematogràfic, que ho aconsegueix, contrasta massa amb la poca implicació emocional amb la peli i el personatge que filma. I això es nota. Això sí, val la pena veure-la, bàsicament per conèixer de més a prop la història d’una persona com el Che Guevara, que ha estat referent de tanta i tanta gent arreu del món. O potser enlloc de Che li hauríem de dir Benicio…

Star Wars: The Clone Wars

Director: Dave Filoni

Intèrprets: Matt Lanter, Ashley Eckstein, James Arnold Taylor, Dee Dradley Baker, Tom Kane, Christopher Lee, Samuel L. Jackson.

Gènere: Animació, ciència-ficció, acció. USA, 2008. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Mai he estat un gran fan de Star Wars, ni ho seré, però reconec que algunes (no totes) de les seves pelis m’han fet passar una bona estona. Per això tenia curiositat per saber si aquest nou experiment de George Lucas mantenia el nivell d’entreteniment i oferia alguna cosa més pel fet de ser animació, però el resultat només et deixa amb el pensament de si era necessari fer-ho. The Clone Wars comença força bé, sense perdre el temps i amb acció incansable quasi des del primer minut, però s’acaba perdent per culpa d’un guió força discutible i la introducció de nous personatges que, enlloc d’aportar, es converteixen en una autèntica càrrega per a la pròpia peli.

El component de l’animació, en 3D i amb un estil bastant proper al videojoc, sorprèn i atrau al principi pel fet de no estar acostumats a veure els personatges d’aquesta forma, però tampoc s’aprofita per introduir res nou, com per exemple buscar plans que no serien possibles en imatge real o novetats a nivell visual. En general, ho vaig veure tot excessivament semblant a les pelis originals i per això un es pregunta la necessitat de fer-ho en animació. Bé sí, a nivell de pressupost està clar que no és el mateix. A més, suposo que George Lucas es preocupa més per la resposta dels fans, sempre preocupats que no es perdi l’esperit original de Star Wars, que no pas d’innovar una mica. En fi, que el fet que sigui animat no suposa cap valor afegit.

On sí s’ha volgut introduir alguna modificació és a nivell argumental, introduint un nou personatge, la jove padawan Ashoka, que acaba agafant molt de pes a la història. El problema és que aquest nou personatge és senzillament insuportable. La tal Ashoka vol ser simpàtica, divertida, tendra, valenta i decidida, però es converteix en pesada, repel·lent, cursi, gracioseta i bastant sobrada. En realitat, des de la seva primera aparició ja cau malament i de seguida es pot comprovar que no s’ubica per enlloc a l’entorn Star Wars. La idea d’un aprenent que acompanyi a Anakin Skywalker no és dolenta, però també és arriscada, i la veritat és que ja podrien haver creat un personatge amb una mica més de carisma, més accessible a l’espectador. M’imagino que els més puristes s’hauran indignat.

En resum, que The Clone Wars té tots els números per decepcionar, tant al públic més afí a Star Wars, com al que s’espera almenys passar una estona entretinguda. He descobert que d’aquí poc comença una sèrie d’animació amb el mateix títol a Estats Units, per tant fa pinta que la peli responia bàsicament a fer de trampolí, doncs espero que millorin substancialment la qualitat dels guions perquè si no no li veig massa futur. Peli totalment prescindible. Feia molt que no ho deia, però lamento haver pagat aquesta entrada.