M.A.Confidential

Burn After Reading

Directors: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: Brad Pitt, George Clooney, Tilda Swinton, John Malkovich, Frances McDormand, Richard Jenkins, J.K. Simmons.

Gènere: Comèdia. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Decididament, em reafirmo en el meu fanatisme cap als germans Coen. Després de la magistral No Country For Old Men, aquests dos petits genis del cinema contemporani són capaços d’inventar-se una pel·lícula totalment a les antípodes de la guanyadora de l’Oscar d’aquest any i demostren un cop més una versatilitat inigualable. Hi ha qui es queda amb els Coen més obscurs i seriosos (Sangre Fácil, Fargo, El Hombre Que Nunca Estuvo Allí, No Country For Old Men), hi ha qui es queda amb els Coen més delirants i esperpèntics (El Gran Lebowski, Crueldad Intolerable, Ladykillers, i la pròpia Quemar Después de Leer), però jo em quedo amb el conjunt sencer. I és que gaudeixo de la mateixa forma una faceta com l’altra, perquè en les dues saben el que es fan i demostren un talent genuí que es reflecteix de forma inconfusible en totes les seves obres.

Si heu llegit el paràgraf que resumeix el plantejament de la peli, haureu intuït que Quemar Después de Leer no presenta un argument precisament simple. Efectivament, però això no fa que es perdi el fil de tot el que passa de principi a fi, sobretot gràcies a un muntatge perfectament planificat i unes trames argumentals que es van trobant entre elles de forma progressiva. Finalment, tot encaixa. No obstant, això no significa que tot plegat tingui algun sentit o finalitat, i no intenteu trobar-ho perquè no hi és. I no ho dic jo, ho diuen els propis creadors i de forma realment brillant, demostrant una honorable capacitat de riure’s de si mateixos, però al mateix temps de reivindicar-se. És per això que un acaba de veure Quemar Después de Leer sabent que no n’ha de treure cap conclusió, simplement haver gaudit d’un cúmul d’embolics i rareses que l’han fet desfogar-se a gust durant hora i mitja.

Una dels aspectes que millor defineixen els Coen és que són uns magnífics creadors de personatges, i no hi ha dubte que Quemar Después de Leer és un film que se sustenta plenament en això, en els seus personatges. Si a aquest fet li sumes un repartiment d’autèntic luxe (acord amb el prestigi dels directors, tot sigui dit), el resultat no pot ser altre que aquest. Crec que ningú em discutirà que Brad Pitt és qui s’emporta la palma, gràcies a una genial i descollonant interpretació d’un entrenador de gimnàs totalment infantil, hiperactiu i passat de rosca. Quan es posa a ballar, és impossible no partir-se de riure. Tot seguit, destacar un cop més el magnífic treball de la musa dels Coen, Frances McDormand, que borda un cop més el seu paper i ens presenta un personatge realment entranyable, d’aquells amb qui et seria impossible enfadar-te.

En un segon pla (quin luxe dir això d’ells), trobem a George Clooney i John Malkovich. Del primer haig de dir que cada cop em convenç més en els papers de comèdia que no en els típics de “galán”, tot i que a vegades se’l nota un pèl forçat; del segon, comentar que segueix tenint una presència increïble en pantalla i que era la cara perfecte pel personatge més dramàtic de tots. La resta de secundaris, amb Tilda Swinton al capdavant, contribueixen a construïr aquesta genial bogeria i continu anar i venir de personatges. I és que Quemar Después de Leer té un ritme trepidant, amb seqüències molt curtes i personatges que sempre s’estan movent d’un lloc a l’altre, per tant no cal dir que passa volant.

Es podria dir que els Coen basen l’humor més en el guió, els diàlegs, els tics dels personatges, per això un surt de la sala recordant les millors frases de la peli, però a nivell visual sempre tenen amagats detalls molt i molt divertits. Tot plegat pot semblar enredat, confús, però, quasi sense saber com, s’acaba captant amb relativa facilitat tot el que passa, senyal de com controlen en tot moment el pols narratiu de la peli. Pot semblar una estupidesa, una anada d’olla, un deliri, però Quemar Después de Leer és una comèdia amb un rerefons molt intel·ligent i que també amaga una subtil crítica als serveis d’intel·ligència d’Estats Units i en general al funcionament de la diplomàcia nordamericana.

Què aprenem d’una pel·lícula així? Res, però esperem que ho tornin a fer…

U2 3D

Directors: Mark Pellington, Catherine Owens

Intèrprets: Bono, The Edge, Adam Clayton, Larry Mullen Jr.

Gènere: Documental, concert. USA, 2008. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els que puguin considerar-me un freaky per segons quins comentaris de pel·lícules he publicat en els més de dos anys i mig que porto de blog, que sàpiguen que, per mi, aquest seria el comentari més freaky que he escrit fins ara. Però ho seria amb molt d’orgull. I ho reconec perquè anar-se’n expressament fins al Cinesa Heron City (només la fan aquí i a La Maquinista) per agafar unes ulleres horribles i entrar en una sala en què només t’acompanyen una dotzena més d’espectadors ja denota que darrere hi ha d’haver una especial devoció pel que vas a veure. No obstant, crec fermament que tot fan d’U2 hauria de fer aquest esforç, perquè U2 3D és una experiència inigualable.

En una entrevista sobre la pel·lícula, Bono va afirmar que una de les coses que més lamentarà a la seva vida és no haver pogut assistir mai a un concert d’U2 com a públic (lògicament), però que gràcies a U2 3D, havia pogut acostar-se molt a les sensacions que es poden sentir escoltant la banda en directe. I és que hi ha diversos moments en què, certament, tens la sensació d’estar entre el públic, fins i tot podries intentar apartar la mà del de davant, que t’està tapant la vista. Naturalment, aquells plans amb més profunditat són els més espectaculars. Destaquen també els de la bateria, en què pots distingir el volum de cada un dels components que la formen, les guitarres que sembla que t’hagin de treure un ull o els primers plans de Bono, en especial un en què estén la mà fins quasi tocar-te. Probablement l’aspecte del 3D no sigui nou per tots aquells que ja van passar per l’Imax en algun moment o altre, però ja us dic jo que aplicat a un concert de música és totalment diferent.

La realització en si de U2 3D correspon a la d’un concert qualsevol, però ofereix una visió completament diferent i et permet viure-ho molt més. Tant que un servidor es va passar l’hora i mitja llarga de peli cantant i movent les cames, amb temptacions d’aixecar-se en més d’una ocasió. El tracklist correspon al de la gira Vertigo Tour i conté els grans clàssics de la banda, combinats amb cançons del darrer disc i un parell o tres de no habituals que la banda va recuperar per aquella gira. És inevitable que es trobin a faltar algunes cançons, com Elevation, City of Blinding Lights o Walk On (aquesta última és una debilitat personal i probablement la canço més infravalorada de la banda), però el concert és equilibrat i el gaudeixes de principi a fi.

Cal destacar el final, en què s’aprofita la tecnologia 3D per incorporar un espectacular muntatge de paraules i colors que es van combinant davant nostre, acord amb la cançó The Fly, i també l’animació final (que apareix després dels primers títols de crèdit finals) mentre sona Yawheh. I per citar un altre moment, el més emocionant de tota la peli, el de Miss Sarajevo, amb Bono emulant a Pavarotti i demostrant que té un tros de veu. A banda d’això, subratllar l’entrega del públic argentí i brasiler, bàsicament el primer perquè quasi tot el film està rodat al Monumental de Buenos Aires, que encara afegeixen més intensitat i dinamisme a l’efecte 3D.

Com es pot comprovar, U2 3D està feta, sobretot, pels més fans de la banda, sobretot per aquells que mai han estat a un concert i tenen ganes de fer-se’n una idea. Pels que ja hi hem estat (Camp Nou, a deu metres de l’escenari, sí, ho havia de dir), l’experiència no s’acostarà ni de llarg al que es sent veient aquests monstres en directe, però ens permet reviure l’experiència i agafar unes ganes boges de que vinguin un altre cop i tornar-hi a anar. A qui no sigui fan d’U2, li diria que s’ho faci mirar, això per començar, i després que vagi a veure-la, més que res, per gaudir d’una experiència completament nova i de pas adonar-se de com de bons són.

Tot i que tenia entès que avui era l’últim dia que es projectava, he comprovat que han prorrogat una setmana més la seva presència a la cartellera. Malalts d’U2: el cine és lluny, però no és excusa, s’hi ha d’anar i gaudir-ho.

Righteous Kill

Director: Jon Avnet

Intèrprets: Robert De Niro, Al Pacino, Curtis ’50 Cent’ Jackson, John Leguizamo, Carla Gugino, Donnie Wahlberg.

Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sempre intento escriure la sinopsi de la pel·lícula deixant cert misteri i induint la gent a veure-la, i crec que aquest cop no m’ha quedat (modèstia a part) gens malament, però el cert és que costa fer-ho quan acabes de veure un film de l’estil de Asesinato Justo. M’hauré de guardar moltes coses relacionades amb el final d’aquesta peli per no fastiguejar tota aquella gent que encara no l’ha vist i té pensat fer-ho, però no puc evitar denunciar que estic força indignat. No serà el primer comentari on ho poso, i segurament no serà l’últim, però em molesten molt les pelis tramposes, i aquesta és una d’elles. Es pot jugar amb l’espectador de moltes maneres, és més, acostuma a agradar-nos que un argument ens faci pensar una mica, anar d’una banda a l’altra, però el que no es pot fer és passar-se de llest i deixar-nos com a tontos amb l’única excusa de pretendre tenir un final enginyós.

M’hagués agradat començar dient que Asesinato Justo és la primera pel·lícula en què tornem a trobar junts dos monstres de Hollywood com Al Pacino i Robert de Niro des de 1995. Qui no recorda les quasi tres hores elèctriques de Heat, aquell impressionant duel interpretatiu i aquell magnífic final a l’aeoroport… doncs bé, oblideu-vos de tot això perquè l’únic que ens queda són els dos protagonistes intentant aportar una mica de dignitat a un guió més que deficient. I realment és l’únic que es pot destacar del film, ja que si l’arriben a protagonitzar dos actors de menys categoria hagués passat sense pena ni glòria per la cartellera. Això sí, que no ens vinguin amb que el seu retrobament va ser gràcies al gran guió que els van enviar, perquè estaran evidenciant que en realitat els han pagat una pasta estratosfèrica.

Si De Niro i Pacino segueixen demostrant que tenen una presència inigualable en pantalla, en aquest cas, i de forma excepcional, em quedaria amb el segon, la resta de personatges es queden en correctes i es veuen arrossegats per uns personatges secundaris que ben poc acaben pintant i que són víctimes col·laterals d’un argument bastant mal explicat i inacabat per moltes bandes. No diré que sigui una peli avorrida o que el ritme no sigui bo (els 90 minuts de durada ajuden molt), però la sensació de farsa del final et fa plantejar si valia la pena tot el que has vist abans. D’altra banda, la direcció de Jon Avnet és d’aquelles tan artificials i efectistes, posant la càmera lenta en el moment precís per exagerar el dramatisme, que acaba cansant a l’espectador. Amb la música, tres quarts del mateix.

En fi, que no m’agrada que m’enganyin i que de cop em diguin que tot el que he vist resulta que no era així perquè en realitat això era d’aquesta altra forma, blablabla. He vist que el guionista és el mateix de Plan Oculto, la qual jugava amb una arma molt semblant, però molt més camuflada i acord amb l’argument. Aquí, directament, s’ho treuen de la màniga. Una llàstima que el retrobament d’aquesta grandíssima parella d’actors hagi estat en una peli que no els és merescuda, ni molt menys. Respectaré tots aquells a qui els hagi complagut el final, perquè entenc que molta gent ho pot veure d’una altra forma, però ja heu comprovat que, personalment, no he quedat gaire satisfet del resultat final.

Reviseu bé la cartellera abans d’escollir un film per anar a veure aquests dies, perquè, tot i l’entitat del cartell de Asesinato Justo, no tinc dubte que n’hi ha molts de més sincers que aquest.