M.A.Confidential

Kung Fu Panda

Directors: Mark Osborne, John Stevenson

Intèrprets: Jack Black, Dustin Hoffman, Angelina Jolie, Ian McShane, Jackie Chan, Seth Rogen, Lucy Liu, David Cross.

Gènere: Animació, comèdia, acció. USA, 2008. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La nova producció de Dreamworks per aquest estiu m’ha aportat exactament el que esperava, ni més ni menys. Això significa que ens trobem davant d’una peli d’animació de caràcter més aviat infantil, però totalment suportable pels adults, sense gaires avanços pel que fa a qualitat visual i amb una història força original, però massa previsible. Conclusió, Kung Fu Panda és una peli globalment correcta, però que no suposa el més mínim acostament de la productora de Spielberg respecte Pixar. Com a exemple, fixeu-vos en els últims títols de Dreamworks: El Espantatiburones, Madagascar, Vecinos Invasores, Bee Movie i Kung Fu Panda. No esteu farts d’animals que parlen? De missatges de superació personal, de “debes creer en ti mismo”, de desenllaços sempre políticament correctes… potser aniria sent hora d’innovar una mica.

Centrant-nos en la peli en si, podria dir que presenta molts clars, però també molts obscurs. Comencem pel costat positiu: el millor de Kung Fu Panda, i de llarg, són les escenes d’acció i les coreografies dels combats. Està clar que la dificultat en l’animació és màxima en aquestes parts, però el cert és que la varietat de moviments i escenaris és admirable, sobretot tenint en compte que els personatges són molt diferents entre si i la seva forma de moure’s no té res a veure. Indubtablement, són les parts que més es gaudeixen de la peli. Un altre punt positiu és l’humor per part del protagonista, a qui la veu de Jack Black escau a la perfecció. No obstant, tampoc és un humor per partir-se de riure, simplement té rèpliques ben trobades i situacions ben trobades i força divertides (com la imitació del mestre, per exemple).

També m’ha agradat força la personalitat que li han donat al protagonista, jo diria que molt pedagògica de cara al públic infantil i que de seguida genera empatia a tothom. En canvi, i comencem amb els aspectes negatius, la resta de personatges queden molt desdibuixats en general, sobretot els “Cinco Furiosos”, que sembla que haurien de tenir molt pes i al final quasi ni recordem com es diu cadascun ni la personalitat que té. El mateix passa amb el personatge de la tortuga, de qui no sabem res i que acaba d’una forma que encara no he entès. I és que el gran problema de Kung Fu Panda és que no aconsegueix explicar bé les coses. Té clars els pilars de l’argument, però la connexió entre ells falla de forma bastant evident. A banda d’això, hi ha escenes que són excessivament poc creïbles (tenint en compte les llicències que es pot permetre pel tipus de peli que és) i la trama té alguns salts o girs força trets de la màniga.

L’altre aspecte a lamentar és que la peli no et sorprèn quasi en cap moment, tot és massa previsible, ja des d’un bon principi. Els recursos que utilitza són tant i tant típics que ja saps què t’acabaràs trobant, tal com deia al principi del comentari. Tal com passa amb la resta de pelis de Dreamworks que he citat, Kung Fu Panda depèn en excés d’aquests tocs d’humor, d’aquestes escenes amb un geni especial, dels tics dels personatges. Tot són moments puntuals o aspectes molt concrets, que no poden amagar un guió massa descuidat i una sensació general de que s’hagués pogut arriscar una mica més per no quedar-nos amb el de sempre.

Ningú s’avorrirà veient Kung Fu Panda, però tampoc hi trobarà res excepcional, res que faci emocionar, res que ens faci viure de veritat el que estem veient (llegiu el comentari de WALL·E i compareu…). Es passa una bona estona, perquè la peli té un bon ritme i és moguda, però en acabar la sensació serà aquesta: entusiasme per part dels nens, un tràmit més per part dels pares. Pels que no sóm ni una cosa ni l’altra, doncs queda lliure a l’el·lecció de cadascú. La diferència serà una hora i mitja distreta, poc més.

The Dark Knight

Director: Christopher Nolan

Intèrprets: Christian Bale, Heath Ledger, Aaron Eckhart, Michael Caine, Gary Oldman, Maggie Gyllenhaal, Morgan Freeman.

Gènere: Còmic, acció, fantàstic, drama. USA, 2008. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Finalment ha arribat la pel·lícula més esperada d’aquest estiu, i probablement del que queda d’any. Des de la seva estrena a Estats Units, ha arrasat literalment per allà on ha passat, i no només en recaptació (ja és la segona amb més ingressos de tota la història a USA), sinó també en la unanimitat per part de públic i crítica en considerar-la poc menys que una obra mestra del seu gènere. Mereix El Caballero Oscuro tot aquest nivell d’exaltació al seu voltant? Doncs una bona part d’ella potser sí, però no assoleix la perfecció de la qual molts parlen. Christopher Nolan ha aconseguit heredar el millor Batman, que ja vam veure a Batman Begins, i afegir-hi un dels personatges més genials que s’han portat a la gran pantalla en els últims anys i el veritable motor d’aquesta peli: el Joker de Heath Ledger. A més a més, una banda sonora excepcional, un ritme trepidant i una història que va molt més enllà que qualsevol conte de superherois per acaba convertint-se en una autèntica tragedia. No obstant, el guió presenta algunes fisures que la priven de ser una peli rodona del tot.

Que El Caballero Oscuro està per sobre de la resta de pelis del seu gènere, doncs molt probablement sigui correcte, no només per oferir les dosis d’acció pertinents d’una forma tan espectacular com elegant, també per endinsar-se de forma molt més pronunciada en els protagonistes, els seus principis, la seva forma de pensar, la seva pròpia existència, la seva raó de ser. Tot plegat aconsegueix un efecte que rarament es dóna en aquest tipus de pelis, i és que l’espectador participa d’aquests dubtes i d’aquests dilemes, se’ls pren seriosament i això fa que visqui la història de forma més intensa. Com ja passava amb Batman Begins, Nolan es resisteix a penjar a Batman el cartell de “bo de la peli” només perquè els cànons ho marquen, i fins i tot posa en dubte qui ho és realment de tots els personatges que apareixen, si és que n’hi ha algun que ho és. Queda clar que l’espectador de El Caballero Oscuro no pot anar simplement a passar l’estona, ja que, tot i que les 2h 30 passen ràpid, és una peli que s’ha de viure i no només veure.

Com ja he dit abans, el pilar principal d’aquest film és indiscutiblement el Joker. Molts sortiran del cine adonant-se del grandíssim actor que ens va deixar ara fa uns mesos, un actor que crea un personatge absolutament fascinant, amb un nivell tan desbordat de bogeria que t’enganxa per complet. És d’aquells que tens ganes que apareixi en pantalla, que esperes ansiosament la seva pròxima frase, la seva pròxima acció, el seu pròxim gest. La interpretació de Ledger és senzillament brillant, de les que queden grabades durant molt de temps. Oblideu-vos de Jack Nicholson, aquest Joker és molt més físic, més visceral, inclús més humà, dins del que cap, i això el fa més temible. Sonarà a tòpic i es dirà un i altre cop, però l’actor australià ens ha deixat el seu millor llegat. Ell és la veritable estrella d’El Caballero Oscuro, encara que l’atenció no recaigui sempre en ell.

Aquest és un dels aspectes discutibles de la peli, que el personatge de Harvey Dent pren molt protagonisme i això ens priva de veure més Joker, que és el que en realitat voldríem. Per mi, Harvey Dent té un protagonisme obligat perquè simbolitza totalment allò en què es basa la peli: la dualitat; però un es pregunta si realment tot havia de caber a la mateixa peli o si s’hagués pogut repartir millor el pes de cadascú. No dic en cap cas que el personatge mereixi menys, perquè el seu pes tant per l’argument com pel sentit que dóna a la peli és necessari, però sí que arriba un moment en què, per culpa seva, es reactiva tot, quan sembla que la història podria acabar allà perfectament. I un dels errors en què cau la peli per culpa d’això és una certa reiteració en el missatge que vol transmetre, que no calia que ens l’expliqués un i altre cop. Això i alguns moments en què trontolla una mica la credibilitat de segons quin fet, són els que no fan d’El Caballero Oscuro una peli perfecta.

De Christian Bale, poca cosa nova a dir respecte Batman Begins, només que la seva veu ronca a vegades sembla un pèl massa forçada. Pel que fa a la resta de secundaris, Gary Oldman i Morgan Freeman també en la bona línia de la peli anterior, i destacar Aaron Eckhart i la seva bona presència com a Harvey Dent. Maggie Gyllenhaal com a Rachel està correcta i poc més. A més, també hi ha un parell d’aparicions que resultaran familiars pels addictes a les sèries més famoses dels últims anys. Pel que fa a aspectes tècnics, quasi tots impecables, sobretot a nivell de so, impressionant. Visualment, la peli també té un especial magnetisme, més obscura encara que l’anterior, a tenor amb el protagonista.

No arriba a ser l’obra mestra que alguns diuen, però El Caballero Oscuro és d’aquelles imprescindibles, que et fan sortir del cine amb la sensació d’haver vist una gran pel·lícula i que probablement no havies vist res semblant en cap adaptació de còmic de superherois. Christopher Nolan segueix donant a Batman el seu sentit d’origen, la seva veritable mentalitat tenebrosa i el turment que li suposa qüestionar-se a si mateix. Per això estem davant d’una peli que ofereix molt més del que es podria esperar en un principi i per això cal veure-la. Ha valgut la pena esperar. Que no trigui la següent.

WALL·E

Director: Andrew Stanton

Intèrprets: WALL·E, Eva.

Gènere: Animació, ciència-ficció, aventures. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els genis de Pixar segueixen demostrant que no només conformen la millor factoria d’animació que existeix actualment, sinó que són uns dels millors creadors cinematogràfics contemporanis. Per mi, Ratatouille ja va ser un dels millors films de 2007, amb un dels guions més rodons que he vist en els últims anys. Un any després, de WALL·E només es pot dir que és, simplement, una delícia de pel·lícula. Factura visual perfecta, narració brillant i una admirable capacitat de dotar de sentiments a qualsevol ser o objecte, per molt inorgànic que sigui, i després transmetre-ho al públic. Tot això, amb un potent missatge darrere dirigit a tota la raça humana amb una clara crítica social.

Els primers 40-45 minuts de peli són impressionants, probablement els millors que he vist mai pel que fa a cine d’animació. Per començar, la presentació del personatge ja et deixa captivat davant la pantalla. La seva personalitat, la seva vida, la relació amb tot el que l’envolta, tot està explicat amb una senzillesa i una cura de cada detall que és impossible resistir-se a fascinar-se amb el protagonista. Podria passar-se hores i hores fent coses que no ens cansaríem de veure’l. Sabem que és un robot, però no fan falta ni deu minuts perquè la peli ja te l’hagi humanitzat per complet i puguis compartir amb ell tots els seus sentiments. I és que és bestial com aquesta gent pot donar tal nivell d’expressivitat a un robot, com podem identificar-nos amb els seus gestos, les seves reaccions, fins i tot amb les seves mirades! Arriba un moment on l’espectador ja tracta WALL·E com una persona (amb forma de robot), i aquest és el primer gran objectiu acomplert de la peli.

Després arriba un nou personatge i tota l’atenció passa a la relació entre els dos. Mai dos robots es comportaran tan humanament com aquí. El més fort és que en tota aquesta estona no hi ha ni un sol diàleg parlat, tan sols sentim pronunciar els dos noms dels protagonistes, i en canvi la peli ens explica un munt de coses impressionant i ens transmet un cúmul de sensacions que moltes de “parlades” ja voldrien. En fi, que aquesta primera meitat del film és com un gran poema visual carregat de tendresa i humor, i una autèntica meravella a nivell visual. No només la caracterització dels robots és espectacular, tot el paisatge d’un planeta Terra arrasat i inhòspit presenta tal nivell de realisme fins al més mínim detall que millor deixar-se de preguntar “com ho fan?” i dedicar-se a disfrutar-ho. Això sí, s’ha de dir que ha estat la pel·lícula més costosa de Pixar fins el moment, tant per pressupost com per temps, un total de 3 anys.

La segona meitat de pel·lícula queda força diferenciada de la primera, bàsicament perquè l’argument incorpora una nova dimensió i el personatge de WALL·E es troba en una situació que no té res a veure amb tot el que havia viscut fins ara. Un dels principals atractius és que aquí comença la part de la història que fins ara ningú coneixia (després de trailers i demés) i se’ns explica l’origen de tot. És llavors quan comencem a adonar-nos que, en realitat, la trama no s’allunya tant del món en què vivim i que tot allò que havíem considerat clarament ciència-ficció potser no ho és tan clarament. No crec arriscat dir que el que ens mostra WALL·E podria ser perfectament el futur al qual ens dirigim a 700 anys vista, i ja dirà cadascú si li agrada o no. És ara quan entra en joc el component més d’acció i aventures de la peli, fent gala un cop més d’uns nivells d’animació espectaculars i una direcció trepidant.

La introducció de nous personatges robots i els moviments de WALL·E en un entorn completament aliè per ell ajuden a augmentar el grau d’humor i fins i tot ens trobem amb alguna que altra bona escena de suspens que patim pel protagonista. No obstant, és cap al tram final de peli on hi ha aquest aspecte que m’ha fet deixar un dels cercles de la puntuació sense marcar en groc, i són certs detalls d’aquesta nova trama que, en veure’ls, tens la sensació que no feien falta. A més, hi ha algun dels girs que fa la peli que sembla un pèl forçat. No obstant, els instants finals ens regalen una escena tan genial i emocionant (tota la sala es va quedar en un silenci sepulcral), que un s’acaba oblidant d’aquests petits punts discutibles.

Les expectatives eren realment altes, però WALL·E les ha complert. La podria tornar a veure avui mateix i no tinc dubte que la gaudiria igual i que em tornaria a deixar amb la boca oberta. Ja hi ha veus que parlen de candidatura a Millor Pel·lícula de cara als pròxims Oscars, i la veritat és que seria tot un reconeixement a la ja llegendària carrera de Pixar. Caldrà veure les propostes del que queda d’any, però seria una gran notícia. En fi, només em queda dir que aneu a veure WALL·E perquè és un prodigi de l’animació i una meravella de pel·lícula.

Com ja és tradició, Pixar ens fa un regalet abans de cadascuna de les seves estrenes en forma de curtmetratge. En aquest cas, ens trobem amb Presto, la història d’un mag i el seu conill. Simplement descollonant!

Hancock

Director: Peter Berg

Intèrprets: Will Smith, Charlize Theron, Jason Bateman, Daeg Faerch, Darrel Foster, Lauren Hill, Valerie Azlynn.

Gènere: Acció, fantàstic, drama. USA, 2008. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Estem davant d’una de les grans superproduccions de l’any per part de la indústria hollywoodiana, amb un dels actors que més cobra de tot el món com a estrella de cartell. Resultat: un bluff. Sincerament, no és que m’esperés gran cosa de Hancock, però el que m’he trobat encara ho rebaixar una mica més i tot. És d’aquelles pelis que comencen de forma relativament interessant, donada la originalitat de la idea de partida, però que després van caient i caient pel seu propi pes fins arribar a convertir-se en algo que ni els propis creadors saben què és. Ni tan sols un bon gir introduit cap a la meitat de la història, que sembla que pot fer resorgir una mica l’interès, aconsegueix evitar la seva davallada.

En efecte, la idea inicial és prou curiosa i atraient: Un anti super heroi amb una imatge i uns mètodes completament oposats als que ens tenen acostumats aquest tipus de personatges. No obstant, tinc la sensació que la peli explota relativament poc aquesta idea, com si s’hi sentís incòmode i tot, i de seguida s’afanya a intentar canviar el protagonista. En fi, que del Hancock original no en veiem gaire i potser hagués estat bé haver-ho pogut fer més. A partir de llavors, la peli segueix amb aquestes presses per explicar l’evolució del protagonista al mateix temps que introduir una segona història i intentar explicar els orígens de tot. Total, que la cosa acaba no aguantant-se per enlloc i tot el dramatisme i profunditat que intenta donar la peli no se l’empassa ningú i quasi resulta ridícul.

L’argument és en general molt fluixet i només se salva per l’interessant canvi que s’introdueix a mitja peli i per quatre detalls més. La resta són tot convencionalismes “made in USA” i previsibilitat pura i dura, a banda de donar-nos unes explicacions sobre tot plegat que fa riure que per elles hi hagi un guionista cobrant. Sí que s’agraeixen alguns bons moments d’humor propiciats per les peculiaritats de Hancock i comptades escenes d’acció que no desmereixen gens, però en general esperava molt més entreteniment i sobretot molt més de ganxo. Està clar que Hancock es fica per camins que no li pertoquen i s’acaba perdent. Vol realçar un dramatisme que no transmet, perquè no va amb ella ni de conya, i un humanisme excessivament forçat. La gent tenia ganes de veure un super heroi patós i antipàtic en acció, no un drama sobre la seva existència.

Naturalment, no es pot deixar de parlar de Will Smith, ja que és l’ànima de la pel·lícula de principi a fi. És d’aquells actors que cauen de conya o fatal en parts iguals, i jo em decantaria més per la primera opció, però en aquest cas és víctima de la pròpia peli. Probablement és l’actor perfecte per encarnar Hancock, però dura el que dura el personatge i quan intenta posar-lo seriós i dramàtic, baixa el seu rendiment. De totes formes, s’ha de dir que és gràcies a ell la peli encara s’aguanta. Pel que fa a Jason Bateman, l’he trobat estrany en aquest paper, potser perquè estem massa acostumats a la seva vessant més còmica, i de Charlize Theron només puc dir que físicament ha millorat molt respecte l’últim que havia vist d’ella i que està força correcte en un paper també un pèl atípic per ella.

Hancock és d’aquelles pelis que es veuen un dia i s’obliden al cap de dos, perquè no arriba a transmetre quasibé res. Acció, humor, drama, té una mica de tot però res es queda present, l’acabes amb indiferència. Em demanen una imatge de la peli que la defineixi i no sabria quina dir. Té l’avantatge que és curta, això sí, però poc més. En fi, que no cal molestar-se gens per veure-la.