M.A.Confidential

The Fall

Director: Tarsem Singh

Intèrprets: Lee Pace, Catinca Untaru, Justine Waddel, Julian Bleach, Robin Smith, Daniel Caltagirone, Leo Bill, Sean Gilder.

Gènere: Fantàstic, aventures. Índia, 2006. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

És curiós, si més no, que la pel·lícula guanyadora del Festival de Sitges 2007 fós una producció de 2006 i que no arribés a les nostres sales fins a finals de novembre de 2008. Sigui com sigui, tot i que el film només va ocupar les cartelleres de les sales menys comercials, la gran majoria de reaccions havien estat molt positives, fins i tot havia llegit que era una dels millors de l’any. I la veritat és que no ho acabo d’entendre del tot. Reconec la originalitat del seu plantejament, la seva gran capacitat narrativa i la impressionant fotografia, però tot això s’acaba veient superat per una sèrie d’excessos en la forma i carències en el fons que acaben fent vàlid el títol de la peli: The Fall.

El principi és espectacular gràcies a uns títols de crèdit admirables, que donen pas a una acció un pèl desconcertant pel brusc canvi que suposa entrar a un hospital on tot és força apagat i no gaire inspirador. No obstant, un cop comença l’acció, o millor dit, les dues accions, la cosa comença a fer força bona pinta i un té la sensació que el que veurà pot ser realment interessant. El paral·lelisme que es va desvetllant entre les dues històries i com una es va difuminant en l’altra de forma progressiva resulta força atractiu, ja que indica que el significat de tot plegat segurament va més enllà del que veiem. A més, els personatges de la història estan força ben buscats, a mig camí entre la pura fantasia i les referències històriques reals, i la trama de venjança que els uneix genera atenció i bones expectatives.

No obstant, a partir de cert moment, The Fall comença a enrarir-se i a perdre’s en tot allò que fins ara tant bé li havia funcionat. D’una banda, mentre la història fantàstica avança sense treva, la relació entre els dos protagonistes no acaba de donar tot el joc que s’esperava, ja que s’estanca i es queda en quelcom molt més superficial del que hauria de ser. A més, el personatge de Roy s’enfosqueix molt i la nena, que ja fa certa ràbia des d’un bon principi, acaba resultant força insuportable. A part d’això, la narració es torna confusa i les repercussions que una acció havia de tenir en l’altra no acaben d’arribar o no queden gens clares. Sense anar més lluny, el paper que jugua la nena a la trama fantàstica queda completament per definir. En resum, que la resolució no convenç gens ni mica i que totes les bones vibracions del principi acaben en decepció.

The Fall és una peli amb un aire marcadament poètic, tant pel contingut com per l’aspecte més visual. Els impressionants paisatges que ens regala el film i l’exotisme de les diferents localitzacions (he llegit que va ser rodada a 28 països diferents) són, de llarg, el seu punt fort. L’estil recorda una mica al de Zhang Yimou (Hero, La Casa de las Dagas Voladoras) i també se li poden trobar algunes semblances a Tim Burton en aspectes concrets. El contrast entre la grisor de l’acció principal i l’explosió de color de la història fantàstica també és de destacar. Tot això és molt maco, però sempre que no es sobrepassin uns límits que The Fall no pot evitar sobrepassar. El lirisme es converteix en una megalomania que et deixa una mica empatxat i tot plegat agafa com un aire “cursi” que et tira enrere. Aquest fet se suma a la davallada que la peli en el seu tram final.

Li he posat un 6 perquè el punt de partida de la peli és original i la proposta en si és arriscada, a banda que la factura visual és impecable i la banda sonora de gran qualitat. No obstant, crec que quedar-se amb aquesta nota és, en aquest cas, decepcionant, ja que a mitja peli li hagués donat ben bé dos punts més. A pesar de tot, estaria bé que la pugués veure molta més gent de la que ho ha fet (probablement no la coneix quasibé ningú). Indiferència segur que no despertaria.