M.A.Confidential

RocknRolla

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Gerard Butler, Thandie Newton, Tom Wilkinson, Idris Elba, Tom Hardy, Gemma Arterton, Jeremy Piven, Mark Strong, Karel Roden, Toby Kebbell.

Gènere: Acció, thriller, comèdia. Gran Bretanya, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ja poden dir que està encasellat, que les seves pelis són totes iguals, que té un estil de “videoclipero” barat o que el seu cine és autocomplaent, però Guy Ritchie té la fórmula secreta per aconseguir allò que molt pocs poden: fer-nos gaudir com criatures. Ho va fer amb Lock&Stock, ho va fer amb Snatch, i després d’un desafortunat parèntesi (afectat per una mala influència anomenada Madonna), ho ha tornat a fer amb RocknRolla. Potser no trobem escenes tan absurdes i excèntriques com a la primera, potser els personatges no tenen tan de carisma com a la segona (qui no recorda Turco, Boris el Navaja o Mickey), però Ritchie ha sapigut retrobar el rumb correcte, el que el va fer triomfar, i això és una gran notícia pel cinema del segle XXI.

La peli comença com de costum, a tota llet, amb una rapidíssima seqüència d’imatges en que una veu en off planteja l’origen de tot plegat i aprofita per presentar-te tots els personatges que hi prendran part. Tot sembla massa accelerat i confús, tens la sensació que t’has perdut la meitat de la informació i que ja no seràs capaç de seguir la història, però poc a poc tots els punts comencen a acostar-se els uns als altres, per una i per altra banda, i finalment tot es tanca com per art de màgia. RocknRolla és com si et tiressin de mala manera les peces d’un puzzle sobre una taula, però mica en mica aconsegueixes encaixar-les fins que el puzzle s’ha completat. I la imatge que en resulta és d’aquelles que no oblidaràs fàcilment.

Pel camí, Ritchie fa gala un cop més dels seus genials diàlegs, les seves insospitades situacions i la seva grandíssima habilitat narrativa. No li fa por seguir introduint nous personatges al llarg de la història, ja que tots juguen el seu paper, encara que sigui extremament puntual, i abandonen la trama quan han acabat la seva aportació. I si això serveix, per exemple, per veure un negre de més de 150 quilos que passa per ser el cap del sistema de revenda il·legal d’entrades de tot Londres, però que està impressionat per la qualitat de la remasterització del DVD de Lo Que Queda del Día, doncs benvingut sigui. En realitat, les seves pelis són com una xarxa en què tots els personatges tenen alguna cosa a veure entre ells, directa o indirectament, per això un sol fet pot arribar a implicar tanta gent.

Si ens parem a les actuacions, cal destacar per començar a un Gerald Butler que resol molt positivament un paper al qual, a priori, costava veure’l. Com a tio dur no hi ha problema, però a l’hora de les escenes més ridícules (i vaja si ho són), també se’n surt magníficament bé. Pel que fa a Tom Wilkinson, crec que ha estat un dels millors actors de l’últim any, i a RocknRolla no baixa gens el llistó i segueix imposant respecte cada cop que apareix en pantalla. Finalment, citar a Thandie Newton, realment molt convincent en el seu paper, i en general el magnífic treball de tot el repartiment de secundaris. Ah, i no puc deixar de subratllar la “sospitosa” semblança física, entre altres, del multimilionari rus amb Roman Abramovich.

A tot això s’hi ha d’afegir una genial banda sonora, que no només brilla per la qualitat (amb actuació en directe del “Rock’n’Roll Queen” de The Subways inclosa), sinó també per com porta el ritme del film i quadra amb l’acció en tot moment. El muntatge, trepidant, incansable i perfectament estudiat perquè tot avanci i conclogui com cal, deixa seqüències genials, com la persecució o la mateixa resolució de la peli. No hi ha dubte, els qui van gaudir amb Snatch i Lock&Stock tenen en RocknRolla un film imprescindible. No, no és perfecte, però és que tampoc està fet per ser-ho, simplement per fer cine d’una forma diferent, sense complexes i divertidíssima. Tant de bo que Guy Ritchie no abandoni aquest rumb ara que l’ha retrobat.

Un consell, no marxeu de la sala just quan comencin els crèdits finals, o us perdreu una de les millors escenes de la peli…

Pride and Glory

Director: Gavin O’Connor

Intèrprets: Edward Norton, Colin Farrell, Noah Emmerich, John Voight, Jennifer Ehle, John Ortiz.

Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Orgullo y Gloria, o si vols Gloria y Orgullo, mira que era fàcil traduir el títol… però no, Cuestión de Honor. A mi que m’ho expliquin. En fi, un cop fet aquest apunt sobre el títol, passo a parlar de la pel·lícula en si, i haig de dir que esperava més del que ofereix. Tot i que aconsegueix construir uns personatges potents, amb unes conductes molt ben definides i amb una bona evolució al llarg de la peli, no pot amagar una trama exposada de forma no gaire hàbil, un ritme massa descompensat i un final que quasi sembla de broma. Gavin O’Connor demostra bones maneres com a director i domina a la perfecció un repartiment de luxe, però descuida aspectes massa importants que acaben perjudicant en excés a la peli.

Edward Norton, Colin Farrell, Noah Emmerich i John Voight formen un quartet de luxe i completen grans actuacions, destacant especialment el primer i el tercer (sí, Farrell segueix caient-me fatal). El millor de la peli és la contraposició de les actituds de cadascun, les prioritats per les quals actua i la seva visió sobre el bé i el mal, tot això tenint en compte que els quatre formen part de la mateixa família. En aquest sentit, Cuestión de Honor recorda una mica a La Noche es Nuestra, tot i que aquesta última és un pèl superior, per mi. Naturalment, quan es barreja família i justícia, com és el cas, un ha de definir què posa per davant i les conseqüències que això tindrà, i aquest és el dilema sobre el qual s’aguanta el film.

Ara bé, a banda d’això, és important també plantejar la trama de forma clara i fer-la avançar amb agilitat, cosa que la peli no sap fer del tot. Tampoc aconsegueix aprofundir suficientment en la part més familiar dels personatges, només ho fa per sobre i de forma inacabada, cosa que segur que hagués donat més força a la peli. Està molt bé definir uns personatges amb força com aquests, però explicar allò que els envolta és vital per entendre’ls i donar sentit al que fan. Per aquesta raó, i també per la innecessària complicació a nivell narratiu, Cuestión de Honor no arriba a enganxar. Tampoc ajuda que les escenes d’acció siguin tan confuses i obscures, i amb una càmera una mica massa inquieta.

Fins aquí, podríem considerar Cuestión de Honor una peli digna dins de la seva imperfecció, però arriben els deu últims minuts del film i ho maten tot. Quan ens havíem de trobar amb el clímax del conflicte entre les diferents parts, l’esperat enfrontament quasi fraternal, ens trobem amb una resolució sense cap ni peus i completament inadequada per la sobrietat que havia mostrat la peli fins llavors. A partir, qualsevol intent de tancar un final emocional ja és impossible i el film acaba per terra de forma inexplicable.

La veritat és que, tot i que els intèrprets el fan superior a la gran majoria de films d’aquest estil que s’han estrenat últimament, Cuestión de Honor prometia molt més i s’ha convertit en una certa decepció.

The Spirit

Director: Frank Miller

Intèrprets: Gabriel Macht, Eva Mendes, Samuel L. Jackson, Scarlett Johansson, Paz Vega.

Gènere: Còmic, acció, drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Em feia por aquesta peli, ja des del primer tràiler no ho tenia clar, però li vaig donar una oportunitat… que va confirmar els meus temors. Deixant de banda l’adequació de l’adaptació del còmic a la pantalla, que no puc jutjar perquè no conec l’obra original, The Spirit és una peli molt mal feta des del punt de vista més purament cinematogràfic. La història no enganxa, la trama està molt mal construïda i explicada, el protagonista no té força, les interpretacions són artificials i el carregat estil visual tampoc no hi ajuda gens. Per qui no coneix el còmic, la peli és un complet despropòsit que es refugia tan sols en l’espectacular repartiment femení; per qui coneix el còmic, sincerament dubto que sigui tan dolent, o sigui que no crec que estigui gaire content tampoc.

Per començar, la presentació del personatge de Spirit no té cap mena de gràcia i no aconsegueix donar-li gens de carisma. Tampoc l’explicació del seu passat, i de com esdevé el que és ara, té gaire atractiu ni sembla donar-li gaire raó de ser. D’altra banda, la caracterització del personatge d’Octopuss resulta tan caricaturesca o exagerada, que costa prendre-s’ho seriosament. Pel que fa a la resta de secundaris, tots apareixen sense que se’ns expliqui massa bé qui són, d’on provenen i quina història tenen darrere. D’acord que després el film té flashbacks en que podem veure algun cas, però narrativament són bastant poc aclaridors i queden un munt de dubtes pel mig.

La trama de The Spirit és intensa però molt confusa, costa trobar cohesió entre un fet i el següent i hi ha escenes que directament no s’entenen per lo insòlites que són (el muntatge nazi que me l’expliqui algú). D’altra banda, quan descobreixes la raó principal de tot, allò pel que lluiten Spirit i Octopuss, et quedes una mica igual que abans. A banda de no tenir cap mena d’originalitat, se li dóna un rerafons mitològic força ridícul i converteix l’escena final en còmica quan en realitat hauria de tenir suspens i implicar a l’espectador. En resum, que si intenteu explicar de què va la peli a algú que no l’ha vist, veureu com no sabeu per on començar.

Com ja he dit, The Spirit reserva gran part dels seus esforços a recrear-se en les figures d’Eva Mendes (especialment), Scarlett Johansson i Paz Vega, i en realitat aquest és l’únic reclam publicitari que està tenint la peli. Sí, no es pot negar que el film és molt “generós” a l’hora de fer lluïr a aquestes tres actrius, cosa que pel públic masculí resulta agradable a la vista, però és que realment tampoc ni es pot dir que la peli valgui la pena per això. D’una banda, és molt trist per part de la peli, i de l’altra, és molt primari per part de l’espectador. A Sin City també hi havia lluiment d’aquest tipus, però a més a més tenies unes històries treballades  i en general una molt bona peli.

Espero que ningú compari les dues pel·lícules perquè no tenen res a veure. Sí, visualment The Spirit adopta l’estil de Sin City (al cap i a la fi, Frank Miller està darrere de totes dues), però no sap trobar una continuitat i incorpora molts excessos i motius sobrecarregats que acaben cansant. Frank Miller és un gran dibuixant de còmic i benvingudes siguin totes les seves adaptacions al cine, però a l’hora de dirigir, millor que ho reservi a algú que en sàpiga, perquè el resultat que en veiem aquí és molt pobre. No acostumo a ser tan contundent, però si podeu, estalvieu-vos The Spirit, que 7 euros mal gastats en temps de crisi fan mal.

My Blueberry Nights

Director: Wong Kar Wai

Intèrprets: Norah Jones, Jude Law, David Strathairn, Rachel Weisz, Natalie Portman, Frankie Faison.

Gènere: Drama, romàntic. Hong Kong, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Wong Kar Wai se’n va a rodar una pel·lícula a Estats Units, amb una història que recorre bona part del país i amb alguns dels noms més famosos de Hollywood encapçalant el cartell. Si els qui coneixem l’obra del director de Hong Kong ens haguéssim plantejat aquesta situació amb anterioritat, probablement el film imaginat no seria gaire diferent de My Blueberry Nights. La peli és realment com me l’esperava: inevitablement més comercial que la resta de produccions del director, però molt més intimista, atrevida i transgressora a nivell narratiu i visual de la que ens podria presentar qualsevol director americà. Tot i perdre el factor exòtic, Wong Kar Wai manté la seva essència i s’ajuda d’uns actors i actrius que donen el millor de si mateixos.

Totes les interpretacions són impressionants. Superestrelles com Jude Law, David Strathairn, Rachel Weisz i Natalie Portman semblen reinventar-se a si mateixos i ens mostren una cara que probablement no veurem a cap altra peli seva. Els seus personatges, surtin més o menys minuts, tenen una força immensa i són una gran influència per a la protagonista, una debutant Norah Jones a qui se li nota una mica aquesta condició i quasi es veu empetitida al costat de la resta. No obstant, aquest és el seu veritable paper a la història, alimentar-se i aprendre de les experiències de la resta de personatges per així poder trobar el millor per a ella, saber què vol ser i què no vol ser.

My Blueberry Nights està conformada per etapes puntuals de diverses històries, amb les quals la protagonista coincideix sense cap mena d’intenció. No totes enganxen de la mateixa forma, però sí que aporten el seu ingredient característic al film en global. La trama avança sense cap mena de pressa, prenent-se el seu temps contemplatiu de tant en tant (és Wong Kar Wai, no ho oblidem), però la varietat de personatges, situacions i localitzacions la fan molt més digerible del que podria ser. A més, el director deixa que els protagonistes puguin recrear-se a nivell interpretatiu, de forma que nosaltres ho puguem apreciar perfectament. Amb tot, la sensació és que pràcticament no hi ha cap escena de més i que la duració és la perfecta.

Com correspon amb la naturalesa de Wong Kar Wai, estem davant d’una pel·lícula eminentment romàntica, però amb una alta dosi de dramatisme i força sofriment. Els primers minuts amenacen tímidament amb un excés de lirisme en els diàlegs, però My Blueberry Nights en cap cas és un film ensucrat. La direcció porta clarament la firma d’un director que no es dedica simplement a rodar el que passa, sinó que dóna un sentit particular als seus plans i sempre busca aportar-hi un component estètic propi (per exemple, quasi totes les escenes del bar són rodades des de l’altre costat del vidre, com si sempre volgués mantenir les distàncies). A tot això, s’afegeix una de les millors bandes sonores que he escoltat últimament, en què la música es converteix en un element tan essencial per la peli com els propis actors.

My Blueberry Nights no és In The Mood for Love, però és que tampoc ho vol ser. Wong Kar Wai surt del seu hàbitat natural i disposa d’eines totalment diferents per construïr una peli (escrita també per ell, naturalment) en què sap controlar les seves pretensions. A més, demostra que els grans actrius i actors només donen el millor de si quan es troben amb directors amb la sensibilitat pròpia de qualsevoll lloc menys Hollywood. Els més puristes del cine del director potser la rebutjaran, però personalment l’he gaudit de principi a fi. No és cinema apte per a tothom, que quedi clar, però crec que tothom que li doni una oportunitat en quedarà satisfet.

Changeling

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Angelina Jolie, John Malkovich, Jeffrey Donovan, Amy Ryan, Colm Feore, Michael Kelly, Devon Conti.

Gènere: Drama, suspens, policíac. USA, 2008. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ha hagut de ser deu dies abans d’acabar el 2008 quan per fi m’he trobat amb una pel·lícula d’aquest any que aconseguís superar un cert especticisme previ. No puc dir que esperés poca cosa d’un film de Clint Eastwood perquè els precedents no ho permeten, però sí que tenia els meus dubtes de si una història com aquesta mantindria la intensitat i dramatisme a què ens té acostumats el director americà. Doncs sí, El Intercambio torna a ser una obra (quasi mestra) que transmet a l’espectador un cúmul de sensacions de les quals és impossible desprendre’s, fins i tot un cop acabat el film. El cartell inicial que anuncia “basat en fets reals” pràcticament es podria obviar per la impressionant veracitat de tot allò que veiem durant les següents dues hores i quart. I no, no es fa llarga en cap moment.

Clint Eastwood segueix demostrant, als 78 anys, qué probablement és el director amb més classe del cinema actual. I si no, repasseu les seves pel·lícules dels últims cinc anys. No només fa gala d’una qualitat immensa, si nó d’una versatilitat admirable: des de l’impressionant retrat del dolor de Mystic River, passant per la capacitat d’enfocar el cine bèl·lic amb una profunditat mai vista a Cartas desde Iwo Jima, i acabant amb aquest trasllat al millor cine clàssic policíac dels anys 30. La seva habilitat per a mantenir la tensió en tot moment i per fer que l’espectador s’impliqui en el que veu, i s’indigni o s’alegri al mateix temps que els personatges, dóna a El Intercambio aquest magnetisme que, sincerament, no pensava trobar, i que al final acaba sent suficientment fort per tapar alguns dels punts febles de la peli.

D’acord que la dona treu una interpretació més que digna i que es nota el seu esforç darrere, però costa veure Angelina Jolie en un paper com aquest. El problema no és tant l’actuació d’ella, sinó que el personatge de Kristin Collins es veu constantment com “Angelina Jolie fent tot el possible per posar cara dramàtica”, i aquest és un aspecte que potser s’hauria d’haver tingut en compte a l’hora d’escollir la protagonista d’El Intercambio. Naturalment que t’uneixes a la seva causa durant la pel·lícula, però segurament una altra actriu encara hagués donat més autenticitat al personatge. Pel que fa a John Malkovich o Amy Ryan, interpretacions més aviat curtes, però amb molt d’ofici i contribuents a l’entorn dramàtic de la peli; en canvi, les actuacions infantils no m’han acabat de convèncer per massa “adultes”, inclús alguna sobreactuada i tot.

A nivell tècnic, El Intercambio és una meravella. Sense fer-ne ostentació, el film presenta una ambientació dels anys 20 a Los Angeles realment espectacular (i em consta que sense ni un croma), amb un treball de vestuari i atrezzo impressionant, tant per qualitat com per quantitat. Pel que fa a la banda sonora, Eastwood no baixa el llistó i torna a deleitar-nos amb unes peces tan bones com ben posades. I què dir de la direcció, a banda de suposar un gran esforç per comptar amb una actriu poc acostumada a papers semblants, torna a deixar-nos imatges memorables i carregades de sentit. A tot això, s’afegeix un muntatge cuidat al més mínim detall i, en general, una veritable lliçó narrativa.

Finalment, no podem oblidar-nos del potent rerafons crític d’El Intercambio, el qual, a pesar de desenvolupar-se entre els anys 20 i 30, té una validesa quasi permanent. En realitat, moltes coses de les que veiem a la pantalla les podríem veure adaptades al nostre temps a qualsevol canal de televisió. Tot plegat converteix El Intercambio en allò que els americans anomenarien “must see movie”, és a dir, una peli que s’ha de veure. Aprofiteu per acabar bé un any que cinematogràficament ha estat bastant fluixet, sobretot aquests últims mesos.

JCVD

Director: Mabrouk El Mechri

Intèrprets: Jean-Claude Van Damme, François Damiens, Zinedine Soualem, Karim Belkhadra, Jean-François Wolff.

Gènere: Thriller, comèdia, drama. Bèlgica, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Com tota pel·lícula, JCVD té virtuts i defectes, però, per sobre de tot, crec que és una obra que s’ha de jutjar prenent de partida la seva intenció i el que significa pel seu protagonista haver-la fet. I és que el fet que un actor com Jean-Claude Van Damme decideixi interpretar-se a si mateix i recrear una paròdia amb un alt sentit autocrític de la seva carrera cinematogràfica, diu molt a favor d’un artista a qui tothom relaciona únicament amb músculs i violència. Doncs efectivament, el sr Van Damme ha fet allò que ningú esperava i s’ha plantejat el seu paper com a actor i els efectes que ha tingut a la seva vida personal. Amb moments intermitentment brillants, JCVD capgira totalment la nostra percepció de l’actor i ofereix un dels discursos més emotius fets a càmera en força temps.

Costa parlar d’aquesta peli, ja que presenta un còctel de gèneres que, en el transcurs d’ella, et fa variar la manera de prendre’t el que passa a la pantalla. El director Mabrouk El Mechri aconsegueix construir un pastís de tres capes format per un thriller de bon suspens a la superfície, un clar toc paròdic envers la faceta d’actor de Van Damme per sota, i, a sota de tot, una profunda i sincera reflexió del mateix protagonista sobre allò en què s’ha convertit fora de les pantalles. Això equival a les tres dimensions que té ell mateix a la peli: el Van-Damme que decideix interpretar-la, el personatge de Van Damme que protagonitza la història de ficció, i el Van Damme persona que es dirigeix directament a nosaltres.

El film conjuga amb solvència les dues primeres dimensions, però té més dificultat per incorporar la tercera sense que sembli un veritable pedaç posat allà al mig. I és una llàstima perquè les paraules de Van Damme són realment sorprenents i impactants, i no només pel fet de dir-les, sinó per com les diu. Potser algú les pot trobar massa efectistes o forçades, però la veritat és que l’actor acaba la peli amb una imatge molt més humanitzada de la que qualsevol de nosaltres pot tenir d’ell. Com ja he dit al principi, només el fet d’estar disposat a encarnar-se a si mateix i a riure’s de la seva carrera com a actor en un film com JCVD, ja suposa un pas a tenir molt en compte.

Ja des del principi, la peli fa gala del seu humor, amb una inacabable escena d’acció que exagera allò que Van Damme millor sap fer a les seves pelis. A partir d’aquí, els diàlegs amb el seu representant, les converses amb la resta de personatges o fins i tot alguna que altra reflexió seva estan plens d’ironia i d’un humor força fi. Ni Steven Seagal se’n lliura. Un altre aspecte important és com, en tot l’episodi dins de l’oficina, Van Damme mostra el seu comportament real i no el que tothom esperaria d’ell en una peli, amb l’intenció de deixar clar que ell no és els seus personatges. No obstant, s’ha de dir que la peli també aconsegueix crear un bon suspens en la seva trama més “ficcional”, amb la qual cosa el conjunt es fa més que interessant.

Tot i ser una peli imperfecta, la intenció i el missatge són potents i de ben segur que és de les trames més insòlites que s’han pogut veure al cine últimament. Té aspectes més i menys creïbles, en especial el desenllaç, però JCVD és un exercici digne de menció i demostra una gran valentia i sensatesa per part de Jean-Claude Van Damme. A saber quants actors estarien disposats a parodiar-se a si mateixos d’aquesta forma, segur que ben pocs. Una proposta tan diferent com interessant.

Per cert, mai hagués pensat que escriuria tans cops “Van Damme” al meu blog…