M.A.Confidential

Modern Family

Creadors: Steven Levitan, Christopher Lloyd

Intèrprets: Ty Burrell, Julie Bowen, Eric Stonerstreet, Jesse Tyler Ferguson, Sofía Vergara, Ed O’Neill.

Gènere: Comèdia, “sit-com”. USA, 2009. 20 min per capítol.

Vist el plantejament, podria semblava una “sit-com” més, amb les mateixes situacions de sempre, ja desgastades, i amb recursos que ja havíem vist un munt de cops. Però no. Modern Family de seguida deixa entreveure que la reiteració o el reciclatge no van amb ella, i que és capaç de forjar una personalitat pròpia capítol rere capítol. I tenint en compte que la comèdia és probablement el gènere més arriscat (fer riure no és fàcil, i depèn exclusivament d’això), se li ha de concedir un mèrit immens. Els guions són brillants, sobretot en els primers capítols, sobretot pel tracte que tenen de la quotidianitat i per com, a poc a poc, van explotant la personalitat de cada personatge. A partir del segon o tercer capítol, és inevitable quedar enganxat

La sèrie està presentada en un format de pseudo documental, però de forma parcial. És a dir, l’acció normal està combinada amb trossos en què els protagonistes estan asseguts en un sofà i parlen directament a càmera sobre el que passa al capítol, com si fossin testimonis que expliquen la seva experiència. No obstant, la resta no està rodada com un documental (amb càmera a l’espatlla o imatges domèstiques), sinó en el format habitual. Això sí, durant alguna escena, hi ha mirades a càmera dels personatges, conscients que estan sent gravats. La veritat és que no sempre s’entén aquest recurs, però a vegades saben treure-li suc. Pel que fa als moments citats abans en què els protagonistes parlen a càmera, sí que són un complement que fa una divertida aportació a la resta.

Una de les majors virtuts de Modern Family és que els seus personatges de seguida es fan estimar. En el fons, és un aspecte clau per determinar l’èxit d’una sèrie de televisió. Cadascun té una personalitat molt marcada, amb excentricitats de tota mena, però totalment identificables amb qualsevol persona que podríem conèixer a la vida real. És per això que la sèrie resulta molt propera. A partir d’aquí, es plantegen situacions plenes d’enginy, algunes més o menys habituals del gènere “sit-com”, però pràcticament sempre amb efectivitat. El ritme dels capítols és trepidant, sempre amb una estructura molt treballada que ho acaba tancant tot al final. A vegades, amb algun happy end una mica massa artificial, però se li pot perdonar perfectament.

Els actors són l’altre gran pilar que aguanta la sèrie. No considero exagerat dir que tots estan magnífics, però s’ha de reconèixer que la parella homosexual és especialment descollonant. I no perquè els gais quedin en ridícul, sinó tot el contrari, un aspecte que podia ser delicat i que Modern Family sap gestionar a la perfecció. En aquest sentit, els guions no poden evitar caure en recursos una mica fàcils en alguna ocasió, com l’humor racial amb els sud americans pel mig, però sempre amb simpatia. D’altra banda, s’ha de reconèixer que té un munt de cops amagats, començant per un de força significatiu ja en el primer capítol. Com ja he dit a l’inici, la sèrie de seguida aconsegueix evitar comparacions amb d’altres i ja s’ha fet un nom propi a la difícil graella americana.

Juntament amb The Big Bang Theory, Modern Family és un dels millors productes que han sortit de la indústria televisiva de Hollywood en el format de sit-com. No només per la seva capacitat humorística, també pel bon retrat que fan de certs sectors de la societat. La FOX no ha trigat a comprar-ne els drets i començarà a emetre-la aquest mateix any, per tant, segurament no caldrà esperar gaire perquè salti a Cuatro. Ara feia força temps que no em trobava amb una nova sèrie veritablement recomanable (d’aquí la sequera al blog en aquesta categoria), però aquesta s’ho mereix i de llarg.