Un altre d’aquells projectes trencadors i arriscats que poden causar sensació o caure en el més absolut fracàs, però que no deixen de generar una certa expectativa. A partir d’una premissa relativament semblant a la de Matrix, Branded és una pel·lícula de ciència ficció que dibuixa un món totalment controlat per les marques comercials i les grans corporacions. En la nostra realitat, no ens n’adonem, però en una dimensió oculta paral·lela aquestes marques són veritables monstres que ens priven de tota llibertat. El conflicte salta quan un home lluita per desemmascarar aquest control dictatorial de les corporacions, que reaccionen amb violència quan veuen amenaçada la seva posició. Una metàfora de la societat actual realment curiosa i ambiciosa.
Arxius
All posts by Martí
Setembre és un mes cabró, no ho descobrirem ara. S’acaben les vacances, s’acaba l’estiu, s’escurcen els dies i tot comença a fer pujada. És per això que la recerca de motivacions que suavitzin tot això és especialment important, i per als malalts de sèries, el retorn del gran gruix de produccions n’és clarament una d’elles. Per tenir clar quan tornen les principals sèries d’aquesta tardor a Estats Units, aquesta és una petita guia d’estrenes. No hi són totes, però si les més seguides i populars:
The Newsroom
Creador: Aaron Sorkin
Intèrprets: Jeff Daniels, Emily Mortimer, John Gallagher Jr., Alison Pill, Thomas Sadosky, Dev Patel, Sam Waterston, Olivia Munn.
Gènere: Drama. USA, 2012. 10 capítols de 60 min.
La prestigiosa cadena per cable ACN contracta Will McAvoy, una de les figures més populars i també controvertides de la televisió nord-americana, per conduir un nou magazine informatiu anomenat “News Night”. McAvoy es veu obligat a treballar amb Mackenzie MacHale, una productora amb qui té un passat truculent a nivell personal, i un equip de redactors totalment nou i sense massa experiència, un fet que l’empipa considerablement. Tot i això, el programa tira endavant amb l’objectiu d’oferir una visió objectiva i rigorosa de l’actualitat.Es va presentar com la sèrie estrella de l’HBO de cara a aquesta temporada d’estiu i no ha decebut. Creada per Aaron Sorkin, qui ja ha aconseguit lligar el seu nom a una garantia de qualitat que pocs poden igualar, The Newsroom ofereix una visió suggeridora, arriscada i també força idealista del món del periodisme en l’actualitat, i de la societat de la informació en general. Fidel al seu estil, Sorkin deixa anar de forma inconfusible tot el seu repertori: diàlegs vertiginosos i carregats d’ironia, personatges carregats de conviccions, però també d’inseguretats, un punt de vista fortament crític amb la classe política nord-americana i un cert caràcter alliçonador en el seu missatge. El seu estil pot agradar més o menys, pot contenir tants elements lloables com d’altres de criticables, però la sensació global és que The Newsroom era una sèrie necessària i especialment significativa en els temps que corren.
Ted
Director: Seth MacFarlane
Intèrprets: Mark Wahlberg, Mila Kunis, Seth MacFarlane (veu), Joel McHale, Giovanni Ribisi, Sam J. Jones.
Gènere: Comèdia, fantàstic. USA, 2012. 100 min.
Quan només era un nen, John Bennett va veure com es complia el seu somni més gran: que el seu osset de peluix Ted es convertís en un personatge real. Els dos van anar creixent junts i Ted es va acabar convertint en un ós famós tot i la seva mala educació, gamberrisme i hàbits poc saludables. Amb 35 anys, John segueix convivint amb Ted, tot i viure ja amb la seva nòvia Lori i portar una vida d’adult. Lori ho permet, però les excentricitats de l’ós comencen a esgotar-li la paciència.Seth MacFarlane va convertir-se durant la passada dècada en una de les figures prominents del post-humor televisiu. El creador de Padre de Familia i American Dad, entre altres, va sorprendre amb unes sèries d’animació, especialment la primera, que donaven una volta de rosca més al camí que havia marcat Matt Groening amb produccions com Los Simpson o Futurama. El de MacFarlane és humor molt corrosiu, irreverent, absurd i bastant surrealista, sense cap respecte envers res ni ningú i totalment mancat de tabús. Tot val i tot ha de ser tractat de la mateixa forma. A Ted, els fans de Padre de Familia de seguida identificaran els trets inconfusibles de MacFarlane, tot i que la pel·lícula marqui distàncies importants amb les seves sèries i suavitzi el seu conjunt. I és que en el fons estem davant d’una comèdia romàntica d’estructura molt típica i previsible, però vestida amb un estil que la fa molt més divertida de l’habitual.
Brave
Directors: Mark Andrews i Brenda Chapman
Veus originals: Kelly Macdonald, Billy Connolly, Emma Thompson, Julie Walters, Robbie Coltrane, Kevin McKidd, Craig Ferguson.
Gènere: Animació, fantàstic, aventures. USA, 2012. 95 min.
A l’Escòcia medieval, la jove princesa Mèrida creix amb el gran somni de convertir-se en una gran arquera, tot i els esforços de la seva mare perquè es comporti com li pertoca a la filla d’un rei. El dia en què arriba el moment d’escollir el seu futur marit entre els progenitors dels tres principals senyors del país, Mèrida es rebel·la i rebutja seguir els cànons tradicionals establerts. Només vol ser lliure i aconseguir que la seva mare canviï de parer, però aquests objectius li juguen una mala passada.Envoltada per primer cop a la seva història d’una atmosfera lleugerament dubitativa al voltant de la qualitat de les seves produccions més recents, la factoria Pixar ha presentat la pel·lícula que l’havia de fer remuntar el vol després de Cars 2, per molts considerada el títol més fluix de tota la seva filmografia. Brave no és precisament una pel·lícula que porti la firma de Pixar de forma inconfusible, tant per la seva temàtica com per les seves pretensions, que a priori són molt més atribuïbles a Disney (propietària de Pixar), però això no treu que sigui un notable film d’animació. Si bé és cert que no és equiparable a l’excel·lència narrativa de Wall·E o Up, ni a l’emotivitat de Toy Story 3 o Buscando a Nemo, ens trobem davant una història narrada amb un tacte especial i amb un fantàstic sentit aventurer. La trama pot resultar massa típica i previsible, cosa que li resta tensió, però l’execució segueix sent modèlica.
Prometheus
Director: Ridley Scott
Intèrprets: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Idris Elba, Logan Marshall-Green, Guy Pearce.
Gènere: Ciència-ficció, thriller, drama. USA, 2012. 125 min.
L’any 2093, després de descobrir un missatge que els podria conduir a trobar respostes sobre l’origen de la vida a la Terra, un equip de científics i exploradors viatja a un planeta acabat de descobrir a bord de la nau Prometheus. Allà, troben unes majestuoses runes del que podria ser la civilització que va crear els humans, però a mida que avança la investigació, comencen a ocórrer fets estranys que posaran en perill les seves vides.Tràilers, fotografies, petits fragments, vídeos virals, pistes (excessives) de tota mena… des de ben bé vuit mesos abans, el bombardeig d’informació que havia precedit l’estrena de Prometheus l’havia convertit, per a molts, en l’estrena més esperada de l’any. I ara que ja ha arribat, podem confirmar que poca cosa del que ens havien venut s’ha acabat materialitzant. La nova pel·lícula de Ridley Scott regala una potència visual espectacular, grans escenes de tensió i un ritme carregat de dinamisme, però sorprèn amb un guió ple de despropòsits, incoherències i preguntes sense resposta, i uns personatges plans i sense cap mena de carisma. Podríem quedar-nos amb la primera part, amb la seva immensa qualitat tècnica i la seva efectivitat com a entreteniment, però quan la pròpia pel·lícula mostra unes pretensions molt més elevades que això, el que no podem fer és conformar-nos amb un resultat com aquest i fer veure que ja ens està bé.
Una altra estrena a tenir en compte de cara a aquesta tardor. Molt en compte, ja que té una pinta increïble. Killing Them Softly és la tercera pel·lícula del director neozelandès Andrew Dominik, que per qui no el conegui, va ser el responsable de la hipnòtica El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, un dels millors films de 2007. En aquest cas, Dominik adapta la novel·la “Cogan’s Trade”, de George V. Higgins, que explica la història d’un investigador que ha de trobar els culpables d’un robatori en unes partides de poker controlades per l’organització mafiosa per a la qual treballa. Un plantejament atractiu, que encara guanya més punts quan fem un cop d’ull al repartiment.
The Guard
Director: John Michael McDonagh
Intèrprets: Brendan Gleeson, Don Cheadle, Mark Strong, Liam Cunningham, David Wilmot, Fionnula Flanagan, Rory Keenan.
Gènere: Policíac, comèdia. Irlanda, 2011. 90 min.
Un misteriós assassinat en una petita localitat d’Irlanda és relacionat amb una possible trama de tràfic de drogues. Per a investigar-ho, el sergent Gerry Boyle, un controvertit policia local amb mètodes poc ortodoxes, ha de col·laborar amb l’agent de l’FBI Wendell Everett, arribat expressament des d’Estats Units. Tot i que la relació entre ells no comença gaire bé, de seguida s’adonen que estan obligats a cooperar i que no només hauran de fer front als traficants.En una d’aquelles èpoques “tontes” de la cartellera estiuenca, en què sembla que només els grans títols comercials poden tenir algun tipus de reclam, és bo subratllar la presència de títols que solen passar desapercebuts, però que aconsegueixen deixar-te força satisfet si els dones una oportunitat. El Irlandés (curiosa traducció de The Guard) és una d’aquelles pel·lícules relativament modestes que acaba entrant molt millor del que esperes gràcies a un humor negre, irreverent i irònic, una trama policíaca bastant apanyada, un ritme dinàmic i unes destacades actuacions del seu repartiment, especialment del protagonista Brendan Gleeson. Tot i que la història és un pèl irregular en la seva part central, i que no totes les seves vessants funcionen amb la mateixa efectivitat, El Irlandés passa el tall amb més dignitat que moltes altres.
Aquesta pel·lícula em té fascinat. No només pel magnetisme d’aquest tràiler de pràcticament sis minuts, sinó per saber de què coi anirà tot això. Cloud Atlas és un projecte conjunt dels germans Andy i Lana Wachowski (Matrix, V de Vendetta) i l’alemany Tom Twyker (Corre Lola Corre, El Perfume), que adapten el best seller de ciència ficció de l’auto britànic David Mitchell. Es tracta de sis històries connectades entre elles i que avancen de forma cronològica des de mitjans del segle XIX fins a un futur llunyà post-apocalíptic. Se suposa que cada història està sent explicada al protagonista de la següent, i així successivament, i que totes estan influenciades per l’anterior. Una complexitat narrativa que suposa un bon repte, però que de funcionar bé, pot ser la llet.
S’acaba la saga Batman i recomença la saga Superman. L’altre gran superheroi de DC Comics tindrà una nova oportunitat després de les males crítiques que va rebre Superman Returns, que per cert, a mi no em va semblar tan dolenta. Un cop més Christopher Nolan estarà darrere del projecte, però aquest cop com a productor i guionista, cedint-li la direcció a Zack Snyder (300, Watchmen). En tot cas, fa tota la impressió que Man of Steel buscarà seguir els mateixos passos que els de Batman Begins, endinsant-se més en els orígens del personatge i profunditzant en els motius personals que el porten a convertir-se en el que tots coneixem.




















