M.A.Confidential

Devs

Creador: Alex Garland

Intèrprets: Sonoya Mizuno, Nick Offerman, Alison Pill, Jin-ha Oh, Zach Grenier, Stephen Henderson, Cailee Spaeny.

Gènere: Thriller, ciència-ficció. USA, 2020. 8 capítols de 45-55 min.

Sergei és un programador informàtic que, gràcies al seu gran talent, aconsegueix entrar a la divisió més important de la companyia tecnològica on treballa. Només sap que es diu Devs i que està situada en un edifici al mig del bosc, però ningú li explica res més sobre què hi farà ni quin serà el seu objectiu. El seu debut, però, no acaba massa bé, i és llavors quan la seva nòvia Lily, que treballa a la mateixa empresa, comença a sospitar que ha passat alguna cosa estranya.

La ciència-ficció més actual ha trobat en Alex Garland una de les figures més valuoses. Ja havia tret el cap escrivint els guions de 28 Días Después i Sunshine, però ho ha corroborat del tot quan també s’ha posat darrere la càmera per a regalar-nos dues de les pel·lícules més celebrades dins del gènere aquests últims anys: Ex Machina i Aniquilación. Només li quedava el repte de desenvolupar una sèrie de televisió, i la veritat és que, quan s’hi ha atrevit, també ha acabat deixant empremta. Si bé Devs no és tan rotunda com les citades integrants de la filmografia del director, torna a posseir una enorme capacitat de fascinació visual, amb un estil que ja ha quedat del tot identificat amb el segell de Garland. I també planteja, com no podia ser d’altra manera, un nou debat sobre els límits en les funcions que els humans podem exercir gràcies a les possibilitats que atorguen els imparables avanços tecnològics. Una vessant que entra directament al terreny metafísic, i que acaba sent la principal focus de controvèrsia de Devs.

Estem davant d’una sèrie que ofereix diversos angles per a ser abordada. Com a contingut, a banda del seu evident context de ciència-ficció futurista, es podria dir que té de tot: una història d’espies, un thriller persecutori, un trencaclosques tecnològic, un drama familiar… Tot plegat, molt ben empastat i disposat perquè cadascun dels vuit capítols de Devs sigui distingible i, a més, perquè la història agafi de tant en tant camins que no eren fàcils de preveure. Fins i tot arriba a ser una sèrie força dinàmica i trepidant en els seus primers cinc o sis capítols, amb algun cliffhanger considerable. Quan s’acosta la resolució, Alex Garland ho alenteix tot una mica, però sempre de forma coherent, ja és el moment en què s’imposa la faceta més discursiva de la seva història. Perquè, en el fons, Devs no vol ser aquest thriller d’espies o aquesta immersió en les meravelles de la ciència, sinó una història sobre la incapacitat d’acceptar una pèrdua i l’obsessió per a revertir-la.

És en aquesta missió, i en totes les implicacions ètiques, filosòfiques i inclús relacionades amb les pròpies lleis de la naturalesa, on la sèrie desplega la seva veritable substància. I també on dóna mostres d’una ideologia que, més enllà de poder-hi estar a favor o en contra, genera un interessant debat sobre l’existència. El principi de causa-efecte és exposat des dels fets inicials de Devs, i a partir d’aquí va desenvolupant aquesta tesi determinista per a explicar, a la vegada, el seu substrat científic. Tot el que passa i tot el que fem té un motiu darrere i, per tant, està predeterminat. Per tant, qualsevol fet passat pot ser reproduït de nou, i qualsevol de futur es pot preveure amb antelació. Aquesta negació a la lliure decisió és el que duu Devs als terrenys més pantanosos, i també el que ens porta a estar en desacord amb la majoria dels seus personatges i de les seves decisions. No obstant, el panorama que planteja no deixa de tenir un punt fascinant si s’emmarca en la més estricta ficció; que en fons és el que és.

L’entrada d’Alex Garland en aquest terreny concorda amb la seva filmografia; bàsicament amb la citada Ex Machina. No és complicat relacionar aquell personatge de Nathan (Oscar Isaac) amb aquest de Forest (Nick Offerman) i la seva aspiració a ser Creadors (en majúscules) que creuen estar per sobre del curs de la vida tal com la coneixem. De fet, Garland també hi introdueix un cert sentit religiós mitjançant la imponent banda sonora de Devs. Però també hi ha similituds en l’estètica que presenten els escenaris, amb colors sempre realçats i lluminosos, estils minimalistes, superfícies marcades; i contraposant personatges totalment freds i antipàtics (alguns tirant a odiosos) amb entorns d’una gran bellesa que deixarien embadalit a qualsevol. En resum, un lloc on ens encantaria ser, però mai rodejats d’aquella gent. En aquest sentit, el director britànic demostra un cop més que ara mateix és un dels “artistes” de ciència-ficció més inspirats de l’actualitat.

Devs té moments per a tot, inclús alguns de força qüestionables i on cal passar per alt algunes concessions que es fa la pròpia trama, però sap dur la seva proposta a bon port. Sobretot, gràcies a un capítol final que troba un equilibri que no estava tan clar que trobés. Hi ha èxits, fracassos i també contradiccions; tot el necessari perquè, com a espectadors, en puguem construir el nostre propi judici. De fet, tant hi pot haver motius per a parlar de final feliç, com de considerar-lo agredolç o fins i tot aterridor. En aquest sentit, resulta interessant la relació que la sèrie acaba establint amb una altra obra cabdal de la ciència-ficció recent com és La Llegada. És per això que, sense ser del tot rodona, Devs acaba ocupant una posició important dins de l’oferta més recent de sèries. S’endinsa en plantejaments arriscats, atrapa tant a nivell narratiu com visual, i es manté d’allò més latent després de ser completada. Sobretot, perquè tot allò que planteja en els seus instants finals serveix, més aviat, per a encetar tota una altra dimensió i també debatre la que acabem de presenciar.