M.A.Confidential

Da 5 Bloods

Director: Spike Lee

Intèrprets: Delroy Lindo, Clarke Peters, Norm Lewis, Isiah Whitlock Jr., Chadwick Boseman, Jonathan Majors, Jean Reno, Paul Walter Hauser, Veronica Ngo, Mélanie Thierry.

Gènere: Bèl·lic, aventura, drama.

País: USA, 2020. 150 min.

Gairebé mig segle després d’haver lluitat junts a la Guerra de Vietnam, quatre exsoldats afroamericans es retroben a la ciutat de Ho Chi Minh amb un doble objectiu: recuperar el cos del cap del seu esquadró, caigut en combat, i també localitzar un carregament de lingots d’or que van enterrar en plena selva. Després d’acordar l’ajuda d’un empresari francès que els guiarà pel país, Paul, Otis, Eddie i Melvin comencen un trajecte que els posarà a prova, i que també farà aflorar molts sentiments del passat. 

Da 5 Bloods, la primera aventura de Spike Lee sota el segell de Netflix, no hauria pogut trobar una data d’estrena més oportuna. El clam antiracista que s’ha aixecat durant les últimes setmanes arreu del món, i en particular als Estats Units, encaixa a la perfecció amb la lluita afroamericana que des de sempre ha abanderat el director; i que ja va demostrar a Infiltrado en el Klan que segueix més vigent que mai. Llàstima, però, que aquest cop Lee no hagi contribuït a la causa amb la seva pel·lícula més lúcida, i que hagi estat precisament aquesta fixació amb el missatge polític un dels seus grans obstacles. Da 5 Bloods presenta un plantejament argumental amb força potencial, però a mida que avança i es va desenvolupant, es converteix en un batibull d’idees que, enlloc de relacionar-se entre sí, s’acumulen i se succeeixen sense un criteri clar. 

La pel·lícula arrenca amb una successió d’imatges d’arxiu dels anys 60 i 70 que combina episodis de la Guerra de Vietnam amb protestes contra el racisme que tenien lloc simultàniament als Estats Units. Hi destaca una intervenció de Bobby Seale, cofundador del partit Panteres Negres, que contraposa el paper cabdal dels afroamericans en la defensa de la seva nació a l’exterior, amb la discriminació que aquesta mateixa nació els fa patir a casa seva. Da 5 Bloods aborda aquí un concepte realment interessant, personalitzat en uns protagonistes que han viscut tot això a la seva pell i que ho han processat de diferent manera. Així queda plasmat en un primer terç de pel·lícula prometedor, on impera el carisma i la complicitat que desprèn el grup tot i les seves discrepàncies (un d’ells fins i tot admet haver votat a Trump), i on també coneixem les circumstàncies personals de cadascun.

Però Da 5 Bloods comença a torçar-se tan bon punt s’inicia l’aventura d’aquests veterans, i la culpa la té, bàsicament, la poca destresa amb què Spike Lee va afegint elements a la seva narració. Vol insuflar-hi aventura amb una travessa per la salvatge selva vietnamita, però hi ha una constant manca de continuïtat que fa que mai sapiguem ben bé on són els protagonistes, i que sembli que arriben al seu destí de pura xiripa. D’altra banda, vol afegir-hi el record de la guerra i el pes de les seves seqüeles amb els conseqüents flashbacks del grup en aquell mateix escenari mig segle abans, però la majoria els aprofita per a homenatjar la figura d’aquest cinquè integrant que els guiava i comandava. I, al capdavall, tampoc ens acaba de transmetre la rellevància que pretén donar-li. Finalment, Da 5 Bloods també aborda els conflictes que van sorgint entre els quatre amics durant el trajecte, però ho fa de forma sobtada, sense haver evolucionat prou la seva relació o els motius que els fan xocar.

Tot plegat acaba conformant una pel·lícula que, a pesar que no paren de passar-hi coses i que conté moments destacables, avança de forma dispersa i erràtica, sense tenir clar quin és el seu to ni el seu propòsit. Da 5 Bloods tampoc agraeix la nul·la subtilesa amb què Spike Lee vol transmetre les seves proclames de caire polític, i que ja suposava un llast a la citada Infiltrado en el Klan. Per exemple, si bé es pot entendre la voluntat del director de donar visibilitat a noms importants de la història dels afroamericans, fer-ho amb cites ficades amb calçador als diàlegs i acompanyades d’una fotografia inserida amb el seu nom (com si d’una diapositiva de PowerPoint es tractés) és un recurs que es percep pobre. A mencionar també l’ús sense solta ni volta que es fa d’una gorra de “Make America Great Again”, i que cau en una paròdia que queda completament fora de lloc.

Detalls com aquests demostren la fixació de Spike Lee per a fer-ho tot ben explícit i deixar-nos-ho mastegat i digerit. Fins i tot ha volgut incloure una escena del moviment #BlackLivesMatter, la qual, òbviament, ha rodat i afegit al muntatge final a última hora. Al final, la sensació és que aquests subratllats penalitzen en gran mesura a Da 5 Bloods, una pel·lícula que només pels fets que relata ja hauria d’inspirar l’espectador a fer la connexió amb el que està passant avui dia. Si, a més a més, hagués retallat minuts, treballat millor el potencial del seu argument i establert una tonalitat concreta, hauria pogut sortir quelcom força més sòlid; potser amb menys contingut polític, sí, però sens dubte amb més qualitat com a pel·lícula. Per descomptat que l’activisme de Spike Lee com a afroamericà ha estat i serà sempre necessari i inapel·lable; ara bé, si el segueix plasmant als seus films com fa a Da 5 Bloods, serà difícil recuperar el gran director que tots sabem que porta dins.