Joker
Director: Todd Phillips
Intèrprets: Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Zazie Beetz, Frances Conroy, Brett Cullen, Bill Camp, Shea Whigham, Dante Pereira-Olson, Douglas Hodge, Jolie Chan, Bryan Callen, Brian Tyree Henry.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2019. 120 min.
Arthur Fleck treballa per a una agència de pallassos, però la seva vida és de tot menys alegre. La seva personalitat, sumada a un trastorn que el fa posar-se a riure de forma exagerada i espontània, li dificulten molt la vida social, i bàsicament dedica el seu temps a cuidar de la seva mare desvalguda. Després de rebre una pallissa al carrer, un company li deixa una pistola per a defensar-se, cosa que desencadena una sèrie de fets que fan aflorar tota la ràbia que Arthur duu dins seu.
“You wouldn’t get it”. No ho entendríem. La broma no ens faria cap gràcia. La frase que Arthur Fleck (ens) pronuncia en un moment clau de la pel·lícula resumeix molt bé el principal propòsit que hi ha darrere de Joker: un retrat del progressiu camí cap a la bogeria d’un home a qui la vida semblava haver-li reservat aquest únic destí possible. La història d’un personatge imprevisible, desconcertant i irracional amb què DC Comics, de cop, ha posat potes enlaire aquesta època sobrecarregada de superherois i enemics respectius enfrontant-se una i altra vegada en combats carregats d’èpica, transcendència i virtuosisme visual. Joker és una pel·lícula completament diferent: un drama psicològic i profundament personal que, tot i no defugir de la vinculació del personatge a l’univers al qual pertany, deconstrueix un personatge tan fascinant com demencial i aterrador. Tot plegat, personalitzat en un Joaquin Phoenix que firma una de les interpretacions més memorables d’aquesta dècada.
Joker hauria pogut apostar per la clàssica estructura que parteix de la infància del protagonista per a anar explicant el seu descens cap allò que acaba sent, però la decisió de no fer-ho és clau. El que veiem ja des de la imatge inicial, en què Arthur Fleck es mira al mirall mentre força el seu somriure amb les mans dins la boca, és un personatge que ja duu dins seu un Joker que poc a poc es va obrint pas i sortint a l’exterior. El mateix passa amb el riure espontani, que ràpidament es percep com una senya d’identitat del Joker que no pas com el trastorn mental que realment és. És així com Todd Phillips manté sempre present aquest alter ego, encara que no s’arribi a manifestar. I és quan comença a fer-ho que Joker resulta més pertorbadora; no només per la sensació que pot passar qualsevol cosa, sinó per la subtilesa i plasticitat amb què Phoenix ho mostra. Per exemple, amb aquesta dansa tan obscura i a la vegada alliberadora. I és que no pot ser més inquietant veure com, a mida que la bogeria es va apoderant del personatge, més relaxat es mostra.
Tenint en compte que fins ara el seu bagatge pertanyia a la comèdia gamberra (com Road Trip o la saga Resacón), costa de creure que la fantàstica direcció de Joker pertanyi a Todd Phillips. El director no només deixa un bon grapat d’escenes per a la memòria, sinó que capta de la millor manera la gestualitat de Phoenix i també demostra grans tocs de qualitat en el llenguatge de les seves imatges. Per exemple, el significat de les escales: sempre feixugues i de pujada per a Arthur Fleck, però àgils i de baixada per al Joker. O com a partir de cert punt introdueix el color verd com un símbol d’alliberació per a la veritable personalitat del protagonista. Però també cal destacar la seva valentia quan la violència fa acte de presència, sobretot per la fredor i la brutalitat amb què se’ns mostra; cosa que, d’altra banda, casa totalment amb el personatge. Amb tot, és evident que Joker és una pel·lícula incòmoda, sense ni una concessió o voluntat de suavitzar.
On també resulta controvertida Joker és en el seu retrat social, tot i que aquest apartat és on la narració tira més pel broc gros. D’una banda, ho fa a l’hora de presentar-ho com a causa, ja que força un pèl el cúmul de desgràcies (massa coincidents) que precipiten la caiguda del personatge, i a la vegada expressa de forma una mica massa òbvia el missatge contra el poder i les classes altes. De l’altra, introdueix la figura del Joker com a “agent del caos” amb una mica de precipitació. La sensació és que en aquest aspecte, sempre inherent al personatge, estava més treballat el Joker de Heath Ledger a El Caballero Oscuro; de fet, es podria considerar aquell com una evolució lògica del que interpreta aquí Joaquin Phoenix. En tot cas, són petits “peròs” que no tapen el monumental resultat que ofereix Joker, erigint-se com un estudi retorçat sobre la caiguda cap a la bogeria que, a més a més, acaba posant a les nostres mans el judici sobre el personatge i les seves accions. I sí: realment la seva broma és impossible d’entendre i compartir, tot i que al final conformi una de les millors pel·lícules de l’any.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 (10 a 1) | M.A.Confidential
Retroenllaç: 14è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL | M.A.Confidential