Ad Astra
Director: James Gray
Intèrprets: Brad Pitt, Tommy Lee Jones, Donald Sutherland, Ruth Negga, Liv Tyler, John Finn, Kayla Adams, Kimmy Shields.
Gènere: Ciència ficció, drama, aventura. USA, 2019. 120 min.
Durant una tasca de manteniment en una gegantesca antena espacial, el comandant Roy McBride pateix un accident per a una sobrecàrrega d’energia arribada de l’espai. Ja a la superfície terrestre, l’agència espacial SpaceCom informa a Roy que aquestes sobrecàrregues podrien provenir d’una operació a Neptú de fa 20 anys que va ser capitanejada pel seu pare, Clifford McBride. Tot i que Roy el considera mort des de llavors, accepta una missió secreta per anar a comprovar-ho.
Ningú parla de James Gray, i tothom ho hauria de fer. No per capritx, sinó perquè el director i guionista novaiorquès és un dels millors cineastes “tapats” d’aquesta dècada. A principis de la seva trajectòria ja va demostrar tenir un gran control del thriller policíac i mafiós amb títols com La Otra Cara del Crímen o La Noche es Nuestra; després es va endinsar al més pur drama romàntic amb Two Lovers o El Sueño de Ellis; i ara estem gaudint de la seva vessant més aventurera gràcies a la fantàstica Z. La Ciudad Perdida i aquesta majestuosa Ad Astra. Una carrera més que sòlida i que, amb aquests dos últims títols, ha crescut en ambició; si més no, en termes de pressupost. I la veritat és que Gray ha demostrat mantenir el seu gran nivell, oferir sempre el seu toc personal i, també, ser coherent amb la seva forma d’entendre el cinema. Ad Astra hauria pogut ser una aventura espacial més, però sorprèn per com aposta per una essència introspectiva sense que això aparti tota l’emoció i fascinació que ens transmet el seu escenari galàctic.
La pel·lícula no presenta el ritme més trepidant, ni una història carregada de misteris constants; i tampoc té una vocació particularment enfocada a l’espectacle. Però resulta magnètica en tot moment. Ad Astra planteja un viatge que es planteja clarament en dos apartats: l’exterior i l’interior. El primer resulta vertiginós, no tant pel fet que James Gray accentuï aquesta sensació a nivell formal, sinó per aquesta idea d’estar cada vegada més i més lluny de casa. La divisió en etapes que presenta el viatge de Roy McBride ho posa de manifest a la perfecció: com si el protagonista anés fent salts (la Terra, la Lluna, Mart, Neptú…) que van augmentant en dificultat de forma exponencial. Aquí hi entra també la magistral fotografia de Hoyte van Hoytema, capaç de crear un ambient cada vegada més hostil i incòmode, i també desplegant una escala cromàtica que acaba marcant les sensacions que ens transmet Ad Astra en cadascun dels seus trams.
Pel que fa al viatge interior, resulta tant o més important que els escenaris pels quals passa, ja que tant la situació personal com els diversos condicionants que empenyen Roy McBride juguen un paper clau a la història. És aquí on James Gray proposa un diàleg molt interessant entre Ad Astra i la seva anterior pel·lícula, Z. La Ciudad Perdida; i no precisament pels paral·lelismes, sinó pels contrastos. Si aquella es centrava en la fam d’aventura i de descoberta com a motor vital d’un home que renunciava a la seva vida acomodada, aquí ens trobem amb un procés del tot diferent. McBride parteix de la soledat, de la impossibilitat d’establir una vida familiar, i es llança a l’espai per tal de buscar l’únic remei que creu que li queda, però també per a trobar-se amb si mateix. És per això que a Ad Astra compartim força estona amb el protagonista a soles, i que la seva vessant psicològica sorgeixi una i altra vegada, ja sigui pels constants exàmens a què el sotmeten o a través d’una recurrent -i potser un pèl excessiva- veu en off.
A pesar de l’important pes introspectiu que té la història, Ad Astra no deixa de banda les escenes d’acció, ni tampoc la capacitat de generar tensió en més d’una ocasió. I James Gray assoleix un especial equilibri entre totes les peces. És més, també hi ha espai per a altres missatges que ens concerneixen com a espècie, focalitzats sobretot en presentar-nos aquest futur on ja hem estat capaços de colonitzar planetes, però, òbviament, no n’hem sabut fer el millor ús. Resulta especialment meritori el mode en què la història, sense necessitat d’entrar en grans detalls, exposa tota aquesta expansió humana a nivell espacial. És així com Ad Astra aconsegueix construir una narrativa molt més plena de substància del que sembla. Si bé és susceptible de decebre els qui esperin una espectacular aventura espacial o bé una gran transcendència tipus 2001, el film de James Gray acaba desplegant el seu atractiu propi, i consolida l’enorme talent el director, sigui quina sigui la dimensió del seu repte.
Martí
M.A.Confidential 