Mientras Dure la Guerra
Director: Alejandro Amenábar
Intèrprets: Karra Elejalde, Eduard Fernández, Santi Prego, Patricia López, Inma Cuevas, Nathalie Poza, Luis Bermejo, Mireia Rey, Tito Valverde, Luis Callejo, Luis Zahera.
Gènere: Drama, històric. Espanya, 2019. 105 min.
Salamanca, 1936. Els militars del bàndol nacional arriben a la ciutat per a prendre’n el control i troben la complicitat de Miguel de Unamuno, rector de la universitat, que en aquell moment està enfrontat amb la República. Tot i les pressions del seu entorn, l’escriptor es resisteix a posicionar-se amb claredat davant el nou escenari, i fins i tot mostra certes simpaties amb els sublevats, però poc a poc els fets es comencen a agreujar i a afectar gent propera.
Històricament, la combinació entre cinema espanyol i Guerra Civil ha estat motiu de crítica i també de certa burla, ja que hi havia la percepció –no del tot falsa– que només es feien pel·lícules basades en aquesta temàtica. Ara, quan la indústria espanyola ha sabut fugir d’aquest clixé i ha demostrat una clara evolució en altres gèneres, és irònic que hagi aparegut Mientras Dure la Guerra: una notable pel·lícula ambientada… a la Guerra Civil. I també resulta sorprenent que el seu artífex sigui, Alejandro Amenábar, qui fins ara era molt més afí a altres terrenys com la ciència-ficció o el thriller. El director basc s’encomana d’un esperit clàssic per a explicar de forma molt equilibrada i estructurada les primeres setmanes del conflicte, amb Miguel de Unamuno com a figura que pivota entre un i altre bàndol. Amb ell com a referència, Mientras Dure la Guerra fuig de posicionaments descarats i es converteix en un testimoni prou interessant, i fins i tot valent en més d’un aspecte.
Des d’un inici, la història situa el seu punt de vista en Unamuno, una figura complexa d’aquelles que convida a ser escoltada, però també discutida; això sí, sempre des de la perspectiva adequada. Mientras Dure la Guerra ens acompanya, sobretot, a compartir les pròpies contradiccions del personatge per a mirar d’entendre un inici de guerra molt més confús i ple de detalls del que es podria pensar. I també, òbviament, amb alguns paral·lelismes amb el present. Amenábar no busca convertir Unamuno en una figura heroica o en la llum que indica el camí correcte en tot moment, sinó que l’humanitza i extreu les raons que hi ha darrere de les seves decisions en cada moment, siguin o no comprensibles des de la nostra posició (i amb el necessari exercici de pensar que ell no tenia ni idea del que era a punt de passar). En aquest sentit, el retrat que Mientras Dure la Guerra fa de l’escriptor resulta molt més ric que la imatge que la gran majoria podíem tenir d’ell amb anterioritat.
Però el punt de vista de la pel·lícula no es limita a seguir exclusivament Unamuno, sinó que s’atreveix a endinsar-se en un àmbit molt més controvertit. I el millor de tot és que sap mantenir el to adequat. Mientras Dure la Guerra ofereix una representació tan directa i propera de Francisco Franco, que en un principi sembla voler suavitzar la seva imatge, però el que fa Amenábar és afrontar el personatge sense cap biaix per a, poc a poc, anar desvetllant les seves veritables intencions. Aquest enfocament, que en realitat es fa extensiu als demés caps principals del bàndol nacional, funciona sobretot gràcies al rigor que acaba transmetent. De fet, tant aquí com a la resta de pel·lícula en general, Amenábar evita accents o subratllats que ens indiquin qui són els bons o dolents, i procura que Mientras Dure la Guerra mantingui una certa sobrietat en tot moment. Al capdavall, aquesta acaba sent una de les seves grans virtuts.
Aquesta sobrietat i aquest equilibri en el to tenen també la seva cara negativa en qüestions de ritme i de direcció, ja que Mientras Dure la Guerra resulta una mica massa plana en aquests apartats. No es pot evitar certa sensació que Amenábar ho roda tot de manera molt similar, i que la intensitat amb què ho vivim queda una mica estancada. Per sort, la narració està prou ben treballada per a compensar-ho de forma suficient. Al final, la pel·lícula no només sap acostar-nos una mica més a la figura de Miguel de Unamuno, sinó que ens introdueix també a la gestació del cop que acabaria amb Franco dominant tot el país. Així doncs, acabes Mientras Dure la Guerra amb la sensació que has afegit nova informació i nous matisos a una part de la història espanyola que més o menys ja coneixies. I tan sols per això ja mereix ser aplaudida aquesta nova “pel·lícula espanyola sobre la Guerra Civil”.
Martí
M.A.Confidential 