M.A.Confidential

Westworld

Creadors: Jonathan Nolan i Lisa Joy

Intèrprets: Evan Rachel Wood, Anthony Hopkins, Ed Harris, Jeffrey Wright, Thandie Newton, Jimmi Simpson, James Marsden, Ben Barnes, Rodrigo Santoro, Luke Hemsworth, Ingrid Bolsø Berdal, Sidse Babett Knudsen, Tessa Thompson.

Gènere: Ciència-ficció, western, drama. USA, 2016. 10 capítols de 60-90 min.

L’espera va transcorre amb expectació; el decurs dels capítols ha mantingut un misteri constant; i ara la mirada amb perspectiva global un cop acabada la temporada produeix cert vertigen. I és que obrir les portes de Westworld significa exposar-se a un univers narratiu impossible de resumir en poques paraules, no només a nivell quantitatiu, sinó també qualitatiu. No hi ha dubte: quan l’HBO aposta de veritat per una sèrie, ho deixa ben clar. Més enllà de la milionària producció que hi ha darrere, l’arrencada de la sèrie demostra que les bases establertes per la novel·la original de Michael Crichton obren un immens camí per a recórrer, així com un enorme ventall de lectures existencialistes, polítiques, socials i religioses de tota mena. I més enllà del seu propi interès argumental, que acaba sent notable, el millor que aconsegueix aquesta primera temporada de Westworld, amb el seu misteri, els seus plantejaments i també les seves imperfeccions, és que ens quedin unes ganes irrefrenables de seguir descobrint aquest món.

Les referències cinematogràfiques de la sèrie són infinites: des de les més evidents, com Blade Runner, Jurassic Park -que també adapta una novel·la de Crichton-, A. I. Inteligencia Artificial o Terminator, fins a algunes que es van entreveient de forma progressiva com Frankenstein, El Show de Truman, ExistenZ o Yo, Robot, entre moltes altres. És un popurri de miralls on la sèrie es va reflectint per a anar introduint les innumerables temàtiques de la seva història, però no suposa un excessiu embolic per a l’espectador, sinó que l’empeny a veure-s’hi projectat. La humanització dels robots, la possibilitat de la seva autoconsciència, la figura del Creador, la pèrdua de control sobre les màquines, la programació de comportaments, l’addicció a un món irreal com a refugi de la realitat… Westworld no deixa de parlar-nos d’aspectes fàcilment identificables amb tot el que passant al nostre món ara mateix, on sembla que la vida palpable i vertadera sigui cada cop més insuficient per a tenir-nos satisfets.

La sèrie divideix la seva trama en diversos fronts (no tots desvetllats en el mateix moment) que en un primer nivell es poden dividir entre allò que passa dins del parc i allò que hi passa fora. D’aquesta manera, Westworld conté un aventura que beu purament del gènere western i a la vegada un plantejament de ciència ficció que ens acosta als mecanismes i la mentalitat que hi ha darrere d’aquesta enorme creació. La fluctuació de l’interès entre un entorn i l’altre provoca alguna descompensació durant la primera meitat de la temporada, però el constant acostament entre les capes narratives és el que poc a poc va despertant el veritable potencial de la història. Això sí, cal paciència i cal mentalitzar-se que no se’ns oferiran respostes concretes a totes les incògnites. Més enllà d’alguna drecera o d’algun gir que s’aplica una mica a la lleugera, Westworld resol de forma convincent les seves revelacions quan toca fer-les, i també sap deixar espai perquè diverses preguntes es mantinguin al nostre cap.

Tot i l’enorme varietat de continguts que tracta, la sèrie realment es pot sintetitzar en un concepte al voltant del qual gira tot plegat: qui té el control. El tenen els enginyers i supervisors sobre tot allò que passa al parc, el tenen els visitants sobre els robots amb qui interaccionen, el té el creador del projecte sobre tota la resta, el té l’empresa propietària com a posseïdora de la última paraula… o potser això és el que tots ells es pensen. I és el perill a perdre aquest control el que focalitza el gran interès de Westworld i el que a més a més suscita la seva principal lectura social i política. No és casualitat que cada capítol comenci amb un dels personatges robot obrint els ulls, ja que és el despertar de la consciència el gran fet inductor de la història; el que fa trontollar tota l’estructura muntada perquè res no escapi al citat control dels responsables. I amb això, Westworld torna a complir perfectament la màxima que és la ciència ficció la que millor ens acaba descrivint com a humans.

Més enllà de la seva riquesa narrativa, la sèrie juga amb l’avantatge de tenir un repartiment propi d’una superproducció de Hollywood. A banda de recuperar l’Anthony Hopkins més impassiblement inquietant i contundent, compta amb un Ed Harris que ho paralitza tot cada vegada que intervé i també suposa un enorme salt de qualitat i ambició per a Evan Rachel Wood, que acaba convertint-se en la veritable ànima de la sèrie. Si a això hi afegim un disseny de producció a l’alçada de molt pocs productes televisius i una astuta banda sonora (el que sona a la pianola no ho fa perquè sí), no queda altra que reafirmar Westworld com la probable sèrie franquícia de l’HBO durant els propers anys. El darrer capítol ja s’encarrega de donar-nos-en una pista fugaç: dins de l’univers artificial de Westworld, ens poden traslladar a qualsevol civilització i en qualsevol moment, i és difícil resistir-se a descobrir-ho. Per ara, ens tenen sota control.