M.A.Confidential

Penúltima entrega de les cròniques del Festival de Sitges, i més títols d’aquells mig amagats que valdrà la pena tenir en compte si és que algun dia arriben a distribuir-se comercialment. També s’hi troba algun recadet a Paolo Sorrentino per cortesia del Breixo i algunes de les petites pel·lícules del festival que van resultar ser tota una sorpresa.

Partisan (Ariel Kleiman, 2015)

Els primers anys de vida d’un infant poden ser una arma molt més poderosa del que es podria creure a primera instància. Per molt que el seu criteri o capacitat de raonar encara es trobi en una fase inicial, els elements que l’envolten i les lliçons que se li inculquen marcaran la seva percepció de la realitat. Partisan planteja les conseqüències de donar la responsabilitat d’aquest creixement a un home sense cap mena d’escrúpol i amb una delirant vocació de salvador davant els perills de la vida. Fent servir un mecanisme semblant, el director australià Ariel Kleiman ens presenta una petita comunitat que sembla viure feliç en la seva petita reclusió en plena perifèria d’una gran ciutat, però poc a poc anem coneixent els esfereïdors detalls sobre aquesta convivència, especialment els que afecten a la dotzena de nens presents.

Partisan explora l’ensenyança de la violència i la submissió com a quelcom natural, i inicialment ho fa amb un mode tan assossegat i desdramatitzat que deixa que la història et vagi calant poc a poc, quasi sense que t’adonis de la gravetat dels fets. Quan comença a guanyar en nervi i intensitat, la pel·lícula mostra les seves millors armes, inclosa una brillant analogia amb la vida dels pollastres i un bon grapat de situacions que inclús susciten lectures socials i polítiques de tota mena. El sempre imponent Vincent Cassel fa un tros de paper, en el que possiblement és un dels personatges més malvats que s’han creat últimament. Les actuacions infantils, també de gran mèrit, arrodoneixen la credibilitat d’una història que acaba convertint subtileses o situacions aparentment irrellevants en veritables punts d’inflexió. Partisan és d’aquelles que, un cop vista, costa que marxi del teu cap. (Martí)

La Juventud (Paolo Sorrentino, 2015)

Hay a quien no le gustan las películas de Sorrentino, quien cree que son pedantes, excesivas y que detrás de todo ese artificio no hay más que megalomanía. Yo no soy uno de ellos. Para mí Il Divo y La Gran Belleza son obras maestras, con sus pequeños fallos sí, pero que no afean un conjunto grandioso que siempre está al servicio de una idea central muy poderosa, encarnada habitualmente en un personaje igual de impresionante. Sin embargo, viendo La Juventud en Sitges, no he podido evitar compartir las sensaciones del primer grupo, los detractores de Sorrentino, demasiado a menudo.

Las virtudes del director italiano, su sentido estético y operático, sus personajes magnéticos, siguen ahí, pero hay algo que no me deja disfrutarlos como otras veces. Demasiadas escenas “malas” (entendiendo como tal que no están a la altura del conjunto) puntúan la experiencia: conversaciones autocomplacientes que no encajan en el tono del film, momentos pretendidamente profundos que resultan artificiales, disquisiciones sobre el mundo de Hollywood que suenan a vacías… Pero sobre todo la impresión de que esta película es mucho más aleatoria que las anteriores. Aquí la idea central, y por tanto el personaje que la encarna, no están tan claras, no tienen tanta fuerza y concreción como para atrapar los posibles desvaríos artísticos de Sorrentino, como sí lo hacía el epicentro de carisma que era Jep Gambardella y su conflicto, y llevar el conjunto a buen puerto. Michael Caine está enorme, sí, pero su personaje se desdibuja en el caos narrativo, y la falta de esa guía imperturbable que tenían los otros trabajos de Sorrentino hace que La Juventud deje un sabor más amargo en la boca, que nos resulte más difícil defenderla y negar la petulancia de la que se acusa a su director. (Breixo)

La Dame dans l’Auto avec des Lunettes et un Fusil  (Joann Sfar, 2015)

El títol i l’estètica de la nova pel·lícula de Joann Sfar poden fer témer el pitjor a aquells que els costi suportar l’estilisme “chic” i “cool” tan propi dels francesos quan tenen ganes d’agradar-se. Però, si bé es cert que La Dame dans l’Auto avec des Lunettes et un Fusil té una vessant que s’acosta a aquesta condició, subratllada a més a més per l’estètica i la tonalitat “retro” dels anys 60, el film conté una altra cara molt més dinàmica i misteriosa que evita qualsevol símptoma de languidesa o mera aparença. La història segueix a Dany, una jove mecanògrafa que passa per una mala època d’autoestima i que, com ens indica repetidament, mai ha vist el mar, però que veu com un estrany pla que li proposa el seu cap li planteja la possibilitat de fer-ho. A partir d’aquí, comença una “road movie” en què tots els successos semblen ocultar alguna cosa que se’ns escapa.

La pel·lícula no és precisament un portent del suspens, però com que ens posiciona al mateix nivell cognitiu que la seva protagonista, sap mantenir un bon grau d’interès en tot moment. A més a més, Joann Sfar dóna tota una lliçó tècnica i posa la seva paleta cromàtica al servei de l’acció, vestint sempre cada escena o situació de mode que la percepció de l’espectador també jugui un paper important en la progressió de la trama. La Dame dans l’Auto avec des Lunettes et un Fusil té alguns moments que semblen extrets d’un anunci de colònia, però a la vegada els sap tractar amb una ironia força subtil. Així doncs, tot i les seves pauses puntuals, el trajecte és grat i d’allò més entretingut. És una llàstima, però, que la seva resolució resulti tan extremadament discursiva i impersonal, ja que trenca la tonalitat d’un conjunt que, sense arribar a encisar del tot, havia assolit un bon atractiu. (Martí)

Tangerine (Sean Baker, 2015)

Quants cops s’haurà dit allò que “amb la tecnologia actual, qualsevol pot sortir al carrer amb un mòbil i pensar-se que està rodant una pel·lícula… Doncs és exactament el que ha fet el director Sean Baker, i a més a més amb un resultat magnífic, demostrant que fins i tot un iPhone 5S és capaç de capturar una història carregada d’humanitat, espontaneïtat i tendresa. La nit de Nadal que relata Tangerine pels carrers de Los Ángeles acompanyant les trifulgues de dos transsexuals i un taxista desprèn una realitat que la situa molt a prop del documenta, i que a més té molt més a veure del que ens pensem amb els seus protagonistes. Qualsevol podria haver encarat la història des de l’angle més morbós o polèmic, o també buscant la broma fàcil, però Baker sap tocar la fibra gràcies al seu humor espontani i banyat de melancolia.

Tot i les limitacions del suport utilitzat, especialment a nivell de profunditat de pla, Tangerine sorprèn per la qualitat de la seva fotografia, i sobretot per com aguanta perfectament els canvis d’il·luminació natural, ja que l’acció enganxa de ple la caiguda del sol. Sean Baker no només compon plans de gran bellesa, sinó que sap dirigir amb criteri, adaptant-se a l’actitud i les pulsacions dels personatges, i perfilant en tot moment el ritme de l’acció. Es nota que tant Kitana Rodríguez com Mya Taylor duen a terme una autointerpretació, ja que la naturalitat dels seus gestos i forma de parlar és evident, però és admirable com són capaces de ficar-nos a la butxaca des del primer diàleg. Això sí, Tangerine no es queda només en la seva comicitat i descaradura, sinó que va desvetllant la seva veritable realitat, una de molt dura i complicada. I és aquesta aproximació honesta i sentida el que acaba deixant empremta de la pel·lícula, més enllà de com hagi estat rodada. (Martí)

The Legend of Barney Thomson (Robert Carlyle, 2015)

Robert Carlyle ha elegido para su debut cinematográfico un relato que tiene bastantes puntos en común con las historias a las que nos tiene acostumbrados su compatriota Irvine Welsh, y por extensión el cine escocés (quitando Amanece en Edimburgo). Los personajes de clase baja, los policías mezquinos, los problemas mentales, las muertes rocambolescas… Están todos ahí, pero falla algo fundamental, el carisma. Carlyle intenta lograr ese mismo tono de, por ejemplo, Filth, pero siempre se queda cinco pasos por detrás. Le falta droga, le falta ritmo, le falta sangre en las venas y, sobre todo, control sobre su narrativa.

La película languidece en un tramo central que por mucho que lo intenta, no es capaz de levantar el vuelo. La trama se vuelve pesada y mortecina, el personaje principal demuestra no tener más recursos que una voz en off poco inspirada y los giros se suceden más como trámites que como revulsivos. Así hasta llegar a un final que sorprende por su cambio de tono, más acorde con esa locura absurdista de la que hablábamos antes y que nos hace pensar: “Ah, ¿eso era lo que pretendías?”. Un desenlace, en definitiva, que podría haber brillado en otra película, pero que aquí sólo resalta aún más lo descafeinado del resto del metraje. (Breixo)

Cop Car (John Watts, 2015)

Tot el que passa a Cop Car gairebé es podria resumir perfectament i ser la seqüència inicial d’una altra pel·lícula: dos nens de 10 anys amb ganes d’aventures que troben un cotxe de policia abandonat al mig del camp i decideixen emportar-se’l sense saber que al maleter hi ha quelcom que el sheriff propietari voldrà recuperar de forma desesperada. Seria fàcil, doncs, parlar d’una idea allargassada innecessàriament fins a diluir-se, però aquí l’acotació i la simplicitat de la història tenen tot l’efecte contrari. Amb una extensió que amb prou feines supera els 80 minuts, Jon Watts en té suficient per a fabricar un sorprenent relat que mescla acció sobre rodes, thriller policíac, tocs de western i també un autèntic ‘buddy film’ infantil. Tot plegat, amb un aire nostàlgic dels 80 i un aroma a l’humor negre dels germans Coen.

Cop Car és un film d’acció directa i despreocupada, fet per a gaudir del que passa en directe, i sense tenir en compte cap més implicació. No hi ha contextualitzacions, així que és millor no esperar saber d’on vénen els personatges, ni quins propòsits tenen, ni què ha passat anteriorment per haver arribat a aquesta situació; totes aquestes històries les podem completar nosaltres mateixos al nostre gust, i en realitat aquesta és una de les principals gràcies de la pel·lícula. El posat prototípic dels personatges està molt ben aconseguit, especialment la dels dos joves protagonistes, que aquí sí que es comporten com ho farien certament dos nens de la seva edat, i també el d’un Kevin Bacon bigotut que aporta un magnetisme molt especial a Cop Car. L’entitat i la rellevància del film quasi es podrien considerar anecdòtiques, però ja firmaria veure anècdotes com aquesta més sovint. (Martí)

Zoom (Pedro Morelli, 2015)

Celebro com el que més l’obertura de mires que ha experimentat el Festival de Sitges, però a la vegada també provoca que en algun moment et paris a pensar què hi pinta una pel·lícula com Zoom en un festival com aquest. Doncs, en aquest cas, compleix a la perfecció la condició de petita joia oculta de l’edició d’aquest any. El director brasiler Pedro Morelli i el guionista canadenc Matt Hansen construeixen una imaginativa història composta per tres trames connectades en forma de bucle en què cadascuna presenta la figura d’un creador i un personatge creat: una dibuixant fa un còmic sobre un director de cinema, el qual roda una pel·lícula sobre una dona que escriu un llibre sobre la dibuixant de còmics en qüestió. El plantejament és una espècie d’escala de Penrose que podria resultar, si més no, una mica caòtica, però Zoom se les empesca per a facilitar les coses i cohesionar totes les capes amb gran enginy.

La pel·lícula no només utilitza les seves tres dimensions narratives com a recurs per a executar la seva premissa estructural, sinó que en totes elles reflexiona sobre diversos temes relacionats amb la pròpia condició de creador i totes les inseguretats i insatisfaccions que hi van associades. La tendència a descarregar les frustracions pròpies en el personatge de ficció creat per cadascú porta a situacions realment còmiques, que fan de Zoom una visió força àcida sobre aspectes com el sexe, la fama o la infelicitat. On Pedro Morelli es reserva la fletxa més enverinada és a la part que a ell li correspon, que inclou una contundent crítica al poder de les productores cinematogràfiques sobre el paper dels directors. D’altra banda, la inclusió de l’animació com a tècnica per a il·lustrar una de les trames també encaixa sorprenentment bé, i quan arriba el moment de tancar-ho, la decisió és d’allò més efectiva. Hi ha trams un pèl capritxosos i de farciment, però globalment és un experiment que resulta exitós. (Martí)