M.A.Confidential

Jurassic World

Director: Colin Trevorrow

Intèrprets: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Nick Robinson, Vincent D’Onofrio, Ty Simpkins, Irrfan Khan, Jake Johnson, Omar Sy

Gènere: Ciència-ficció, aventures, acció. USA, 2015. 120 min.

“La gent ja no se sorprèn amb els dinosaures, ve aquí com qui va a un zoo”. Han passat pocs minuts des de l’inici de la pel·lícula i el personatge de Bryce Dallas Howard ja t’ha resumit amb una sola frase les intencions i a la vegada la problemàtica que hi ha darrere de Jurassic World. No ets assegut al cinema per veure dinosaures. Ja els tens avorrits, o això dedueixen ells. Vols alguna cosa més, “amb més dents, que faci més por, més gran, més… cool”; una segona frase, aquesta en boca del científic en cap del parc, que acaba de culminar el metamissatge de la pel·lícula. Sí? Era això el que volíem? Dos hores més tard queda absolutament clar que no, no era això. No volíem un entreteniment sense polir, ni un guió desastrós, ni uns personatges sense gota de carisma, ni un missatge difús sense cap fonament clar, ni una sensació freda al sortir de la sala de cinema. Volíem una obra digna del llegat que assumia.

Però el director Colin Trevorrow i companyia ens han tractat tal com els responsables del parc tracten els seus visitants, amb una visió purament comercial centrada en l’espectacle (amb uns resultats a taquilla que lamentablement els estan donant la raó) i amb un rerefons científic i moral postís que acaba sent totalment contradictori als veritables objectius del film. En realitat, Jurassic World adquireix en diverses ocasions un posat autorreferencial del tot desconcertant, en què llança crítiques a tot allò que en realitat ella mateixa està fent, i no queda massa clar amb quin to ens ho hem de prendre. Un exemple és la referència a l’esponsorització indiscriminada de qualsevol cosa, fins i tot dels propis dinosaures, que arriba mentre un dels personatges sosté un got de cafè de Starbucks i després d’haver-nos fet empassar de forma flagrant els logos de Samsung i Mercedes. Tant si és una mostra de sentit de l’humor com de cert cinisme encobert, no s’explica.

Una altra de les decepcions importants ve donada per l’alarmant falta d’èpica del film. La subtilesa i intel·ligència amb què Spielberg t’introduïa a Jurassic Park i et posava els pèls de punta quan a ell li donava la gana, aquí queden del tot esborrades. A Jurassic World, Colin Trevorrow s’apressa a mostrar-t’ho tot de seguida, sense la paciència suficient per a fer “patir” una mica l’espectador i a base d’escenes que, en general, estan poc estudiades. La relació amb el parc és freda, no és un lloc que ens vindria de gust descobrir o anar-hi a passar el dia; a banda de les moltes incongruències que presenta. Desgraciadament, tampoc els personatges hi ajuden. A pesar de comptar amb un puntal com Chris Pratt, el film no li extreu ni un bri de carisma, i la cosa tampoc millora amb Bryce Dallas Howard, qui no només és poc creïble, sinó que fins i tot cau antipàtica. Pel que fa als ridículs diàlegs pseudoemotius entre els dos nens, quasi mereixen també un estudi apart.

És evident que Jurassic World enlluerna a nivell tècnic, però en ple 2015 i amb la milionada de dòlars que hi ha darrere, és un aspecte que ni tan sols s’hauria de considerar com a mèrit. Per descomptat que els dinosaures estan creats i integrats de forma perfecta al film, només faltaria. No obstant, aquí el problema és la utilització d’aquests recursos visuals a favor de l’acció; la pel·lícula arrisca amb imatges força explícites dels àpats humans per part dels dinosaures, però la construcció de les escenes clau es queda curta i resulta previsible. Se’n salven un parell d’enèrgiques persecucions i l’escena final, no gaire més. Si per alguna cosa es recorda Jurassic Park, és per la immensa quantitat de detalls icònics i subtils que et deixava gravats a la memòria (només cal repassar la magistral escena dels velociraptors a la cuina o la primera aparició del T-rex); a Jurassic World, no n’he sabut trobar cap que s’acosti a aquest efecte.

En realitat, la relació que la pel·lícula vol establir amb la seva predecessora (les altres dues seqüeles queden obviades per complet) segueix la mateixa tendència contradictòria comentada anteriorment. Les referències són constants, però el somriure nostàlgic que et generen al prinicipi es transforma en ganyota de desaprovació quan aquestes insercions arriben de forma gratuïta, com si el film les utilitzés de comodí emotiu de tant en tant. La banda sonora, que homenatja i recupera els compassos de John Williams (top10 de millors BSO de la història), acaba fent unes estranyes cabrioles per a mirar de quadrar-ho.

Tot plegat acaba esdevenint un experiment fallit degut a la seva ambició cega; un Indominus Rex fet pel·lícula. Jurassic World ha pres les bases de Jurassic Park i les ha portat a l’escena cinematogràfica actual: hi ha posat més dents i l’ha fet més gran, més ferotge i més cool. No obstant, acaba escenificant, qui sap si sense voler, un perfecte exemple de selecció natural: una derrota flagrant de la novetat a mans de l’exemplar original. Aquell, 22 anys després, segueix més viu que mai; aquest, està abocat a extingir-se en un tres i no res.