M.A.Confidential

The Gunman

Director: Pierre Morel

Intèrprets: Sean Penn, Jasmine Trinca, Javier Bardem, Ray Winstone, Mark Rylance, Idris Elba, Peter Franzén

Gènere: Acció, thriller. Gran Bretanya, 2015. 115 min.

És probable que el nom de Pierre Morel deixi bona part del públic amb cara d’absoluta indiferència, i en certa manera és del tot lògic, ja que quatre pel·lícules dirigides des de 2004 formen una trajectòria escassa. No obstant, la percepció hauria de canviar en saber que un d’aquests títols és Taken (2008), un dels puntals del gènere d’acció de la passada dècada –i trampolí de la carrera de Liam Neeson com a venjador implacable–, i que la seva feina ha estat lligada a projectes com Transporter (2002) o Danny the Dog (2005), com a mà dreta de Luc Besson. Ara, el francès es posa al capdavant de Caza al Asesino per a repetir fórmula i oferir un producte d’acció a mode de ‘sol contra el perill’, a mig camí entre la pròpia Taken i la saga Bourne. El resultat mostra ofici com a producte d’entreteniment, però no supera una mediocritat global que el condemna a l’oblit ràpid.

Sempre resulta graciós veure com s’intenta vestir amb un to compromès i solidari aquells arguments que en realitat tenen un objectiu força diferent al d’intentar conscienciar el públic sobre alguna injustícia social o política. En aquest cas, Caza al Asesino situa el seu pròleg al Congo per a narrar el punt de partida del seu conflicte, però més enllà d’aprofunditzar en els conflictes del país africà –exposats de forma un pèl atropellada–, el que fa és presentar el seu particular triangle amorós, que després tindrà una important incidència al llarg de tot el film. En realitat, la integració d’aquesta trama sentimental és un dels aspectes més ben aconseguits d’una pel·lícula que, a partir de llavors, avança de forma força rutinària per a un exemplar de la seva espècie: escenes d’acció ben elaborades i planificades, canvis constants d’escenari i un avanç dramàtic que no deixa de ser un tràmit per a arribar al clímax final.

Pierre Morel mostra una continua voluntat de no donar-ho tot mastegat a l’espectador, però pateix quan es tracta de fer-nos vibrar de veritat. Els diferents girs i condicionants que Caza al Asesino va fent entrar en joc funcionen en la seva justa mesura, amb eficàcia, però sense destacar de forma especial, de forma que el conjunt es deixa veure simplement com a espectacle immediat. El fet que bona part de l’acció es desenvolupi a la ciutat de Barcelona hi afegeix la curiositat de detectar les diferents localitzacions escollides, a banda de la gens habitual imatge de Sean Penn fugint pels “nostres” carrers. Tot se’n va en orris, però, quan la pel·lícula pren la desafortunada decisió d’ambientar el seu punt àlgid a una suposada corrida de toros a la plaça Monumental. A la flagrant manca d’assessorament respecte la posició de la ciutat vers aquesta pràctica, s’hi afegeix la deixadesa de recórrer a un recurs tan rematadament tòpic com aquest.

És també aquí on Sean Penn posa més a prova el seu rendiment en el cos a cos, encara que és la càmera la que hi aporta més dinamisme. L’actor, força irregular en la seva carrera des de l’Oscar per Milk, no acaba de mostrar-se del tot còmode en el seu paper a pesar de lluir un bon físic, i queda lluny del seu inevitable referent Liam Neeson, qui ja té la lliçó apresa en aquest tipus de pel·lícules (precisament des de Taken, del mateix Pierre Morel). Millor sort corren els secundaris, que aporten un toc més pintoresc al film. El primer és un sobreactuat Javier Bardem que sembla ser qui millor s’ho va passar durant el rodatge, seguit per un inflat Ray Winstone amb qui probablement agafem més empatia que amb ningú altre. Pel que fa a la italiana Jasmine Trinca, més propensa a drames de caire més intimista (L’Apollonide, Miel), passa amb bona nota el seu salt a l’acció més comercial i directa. D’altra banda, sobta el poc aprofitament d’Idris Elba, que amb prou feina té un paper testimonial.

No és Caza al Asesino una d’aquelles pel·lícules que et graven un parell o tres d’escenes a la ment. Et fa passar dues hores entretingudes, però no deixa una empremta gaire més duradora. Tampoc Pierre Morel hi aporta una direcció avassalladora o una gran espectacularitat visual, simplement es dedica a passar la nota de tall. Potser si no s’hagués pres tan seriosament el seu entorn argumental –o si no s’hagués pres tan seriosament a si mateixa, a nivell general– i es focalitzés en oferir un o dos condiments més a la seva acció, hauria adquirit més rellevància. En canvi, el que queda és un film estàndar del qual, en un futur, és possible que en confonguem escenes –excepte les dels últims minuts– amb les d’algun altre títol semblant.