M.A.Confidential

Greyhound

Director: Aaron Schneider

Intèrprets: Tom Hanks, Elisabeth Shue, Stephen Graham, Rob Morgan, Manuel García-Rulfo, Lee Norris, Karl Glusman, Tom Brittney.

Gènere: Bèl·lic, thriller.

País: USA, 2020. 90 min.

L’any 1942, poc després de l’entrada dels Estats Units a la 2a Guerra Mundial, una flota de 37 vaixells aliats creua l’Atlàntic Nord per a transportar tropes i subministraments fins el port de Liverpool. El comboi és encapçalat pel Greyhound, un vaixell de l’Armada capitanejat pel comandant Krause que té la missió de protegir-lo. Quan la flota deixa de tenir suport aeri, comencen els atacs de diversos submarins alemanys que obliguen el Greyhound a reaccionar amb rapidesa.    

De tots és ben sabut com els agrada als americans utilitzar el cinema per a anar-nos recordant que, en mil i una ocasions, ells han estat els herois. Si, a més a més, hi sumem Tom Hanks encarnant aquest heroi, pràcticament ens surt tot un subgènere cinematogràfic. La seva última incorporació és Greyhound, una nova incursió a la 2a Guerra Mundial que, almenys, té la deferència de situar-se en un terreny no massa explorat fins ara, com és l’arribada per mar de les tropes nord-americanes a Europa. I ho fa a amb uns objectius ben simples i clars: acció i tensió sense descans. El problema, però, és que s’oblida completament de tota la resta. Ni la construcció d’un mínim arc argumental, ni l’aprofundiment en els personatges, ni la inclusió de qualsevol capa narrativa que vagi més enllà d’allò que veiem explícitament aquí i ara, semblen ser elements d’interès per a Greyhound. Una circumstància que la converteix en una pel·lícula totalment descompensada.

La sensació que deixa Greyhound és com si s’haguessin oblidat d’incloure al muntatge el seu primer i tercer acte. No hi ha una trajectòria en la narració, ni en el ritme, ni en les sensacions que ens transmet, ja que ofereix exactament el mateix de principi a fi: el vaixell protagonista sota els atacs, un rere l’altre, dels seus enemics. I sempre ens ho mostra des del punt de vista del comandant; és a dir, sempre amb Tom Hanks en pantalla. No hi ha pauses reflexives (amb una sola excepció), ni fets que canviïn el rumb de la història o hi incorporin alguna variant realment rellevant, ni tampoc -com a conseqüència- personatges que ens puguin calar d’una forma especial. Així doncs, Greyhound és una pel·lícula que va, exclusivament, de batalles navals, i en particular d’aquesta caça continua entre els vaixells nord-americans i els submarins alemanys. I el més irònic és que en aquest aspecte funciona d’allò més bé, però a la vegada és molt difícil no preguntar-se on és tota la resta.

I és que, quant a espectacularitat visual o capacitat d’activar els nostres nervis davant el perill constant, Greyhound té recursos de sobra. Més encara, si s’hagués pogut estrenar en una pantalla de cinema. El director Aaron Schneider treballa molt bé el posicionament de l’acció, de mode que podem percebre clarament l’estratègia de moviments tant dels vaixells com dels submarins, i no permet que ens desorientem en cap moment. El retrat del protagonista és sobri, amb la intimitat justa, però reflecteix prou bé la seva combinació de veterania amb el fet de ser el primer cop que afronta una missió com aquesta. Fins i tot es permet aquesta situació recurrent de no deixar que ompli el seu estómac fins que no hagi acabat la seva feina. Ara bé, el d’Ernest Krause a Greyhound és un personatge de Hanks que oblidarem molt més fàcilment que no pas els recents de Capitán Phillips i Sully, o per descomptat, el de Salvar al Soldado Ryan, per a posar alguns exemples.

Llavors, què ens queda de Greyhound? Doncs hora i mitja prou entretinguda de combat bèl·lic en ple oceà, i poca cosa més. És de lamentar que la pel·lícula no busqués una mica més de substància, però a la vegada cal reconèixer que tampoc ho fa a mitges tintes, cosa que potser encara hauria estat pitjor. El seu objectiu és el que és, i aquí és on es posa tota la carn a la graella de principi a fi. Al capdavall, això és el que l’acaba salvant del que, en altres condicions, hauria estat un desastre narratiu absolut. També l’ajuda el fet de pertànyer a una vessant del gènere bèl·lic, com és la naval, que no és especialment fructífera, i que s’agraeix de tant en tant. Amb tot això, Greyhound omple el temps que li dediquem sense que mai arribem a pensar que l’hem malgastat, encara que després l’oblidem ràpidament i passem a una altra cosa.