Harper’s Island

Creador: Ari Schlossberg

Intèrprets: Elaine Cassidy, Christopher Gorham, Katie Cassidy, Jim Beaver, Matt Barr, Cassandra Sawtell, Gina Holden.

Gènere: Drama, terror, suspens. USA, 2009. 13 capítols de 40 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Recepta perfecta per aquesta època de l’any. Amb les principals sèries parades fins el setembre per començar les noves temporades, Harper’s Island és el complement idoni pels qui busquen una sèrie curta, entretinguda i que enganxi. Una sola temporada, 13 capítols amb desenllaç final i un argument fabricat per a seguir-lo molt intensament de principi a fi. El resultat es podria definir com un gran “Cluedo” portat a la pantalla, amb uns nivells d’intriga que no deixen d’augmentar des del primer episodi i que farà inexorablement partícep a l’espectador, posant-lo a prova en la identificació de l’assassí i la resolució de tot plegat. Tirant de recursos sovint més efectius que no pas enginyosos, la sèrie et va atrapant i arriba un moment en què no et deixa altra opció que acabar-la. Sense arribar tampoc a obsessionar, Harper’s Island suposa un exercici molt entretingut, sense grans pretensions i, en línies generals, força efectiu.

Un dels punts positius de Harper’s Island és que no triga gens en posar-se interessant i que tira pel dret ja des dels primers minuts. El capítol inicial està perfectament mesurat per a conèixer els que seran personatges principals (que en són bastants) i també introduir tot el context que rodeja l’illa de Harper, que no deixa de ser un personatge més (això em sona). El passat té un paper molt important a l’argument, però la sèrie sap evitar els flashbacks ben bé fins al final i són els propis personatges i les converses entre ells el que ens va desvetllant la informació. De seguida comprovem que les relacions entre els diferents protagonistes dóna molt de joc, ja que la barreja entre classes socials, procedències o simplement predileccions personals fa que de seguida s’evidenciï qui no cau bé a qui, fet que s’utilitza clarament com a inductor per aixecar suspicàcies de tota mena.

Els capítols donen molt de si. En els 40 minuts llargs que dura cadascun passen un munt de coses i l’argument pot fer diversos girs, per això resulta tan fàcil aficionar-se de seguida a la sèrie. També és interessant l’evolució de molts dels personatges i com canvia la nostra percepció d’ells des que els veiem per primer cop, complint perfectament allò de que les aparences enganyen. S’ha de dir que el guió sap jugar a despistar i que més d’un cop pretén indicar-nos de forma massa descarada el camí que hem de seguir, però això també funciona pel fet que ens hi podem posar en contra, cosa que, naturalment, també contempla l’argument. Tot plegat, fa que l’espectador tingui les seves reserves a l’hora d’assenyalar l’assassí massa aviat, més que res per evitar sentir-se enganyat, amb la qual cosa és inevitable seguir amb atenció tot el que passa. Tot i que Harper’s Island no és brillant, tampoc se la pot subestimar.

Com a bon argument sobre assassinats en sèrie, el ventall de formes de matar és força ampli i sanguinari. En aquest sentit, la sèrie no està per tonteries i no dubta en oferir-nos imatges força impactants de cossos, sencers o porcions d’ells, i d’altres detalls que la situen dins del gènere pròpiament de terror. Tot i adoptar, en ocasions, un cert aire a Sé Lo Que Hicisteis el Último Verano i aquest tipus de pelis de “terror adolescent”, te la prens una mica més seriosament que això, sobretot a mida que vas interioritzant la història i congeniant amb els protagonistes (mentre són vius, clar). Tot i que la tensió va augmentant i el cercle es va tancant, és important no passar-se de llest en cap moment, ja que la resolució no arriba realment fins al final. En el transcurs de Harper’s Island, tot i que hi ha situacions en què de seguida s’olora el que passarà, no sempre és així i la sèrie aconsegueix sorprendre’t quan menys t’ho esperes.

El desenllaç té una bona dosi d’impacte i sorpresa, però, personalment, el vaig trobar una mica massa recargolat i no puc dir que em convencés totalment. Jo diria que les expectatives creades acaben superant-lo, i també que, més que la identificació de l’assassí, són els seus motius el que costa d’assimilar. En fi, fins aquí puc llegir. Com ja he dit, Harper’s Island és una sèrie que funciona molt bé tenint en compte el seu propòsit: generar en 13 capítols una història amb cert ganxo, sense excessives complicacions i, sobretot, efectiva. Que ningú s’esperi un guió carregat d’intel·ligència ni profunditat en el missatge; és el que és. A España, Telecinco ha adquirit els drets per emetre-la, probablement durant la pròxima temporada televisiva.