Indiana Jones and The Kingdom of The Crystal Skull
Director: Steven Spielberg
Intèrprets: Harrison Ford, Cate Blanchett, Shia LaBeouf, Ray Winstone, John Hurt, Karen Allen, Jim Broadbent, Igor Jijikine.
Gènere: Aventures. USA, 2008. 120 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
L’any 1957, en ple desert d’Estats Units, Indiana Jones i el seu amic Mac es troben presos per un grup d’agents soviètics que els porten fins una base militar de l’exèrcit americà. Allà, obliguen a Indiana Jones que els mostri on és una de les caixes que omplen un immens magatzem, ja que el seu contingut és de gran valor. Tot i que sembla que es sortiran amb la seva, Indy se surt un cop més amb la seva i al cap d’un temps tornem a trobar-lo fent classe a l’universitat. No obstant, un jove va a trobar-lo per parlar-li del seu vell company Ox i un important descobriment que acaba de fer.Indubtablement, aquesta és, amb majúscules, l’estrena de l’any. Dinou anys després de la que va ser la seva “última cruzada”, torna Indiana Jones amb unes quantes arrugues de més i reflexes de menys, però amb l’esperit quasi intacte. Malauradament, no puc dir intacte sense el “quasi”, perquè hi ha alguns aspectes a posar en dubte. Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal és una peli que tot espectador jutjarà, de forma inevitable, amb la ment posada en el passat i, en aquest cas concret, amb el desig que res hagi canviat. Per què, així com la revisió de grans sagues ha donat fruït gràcies a una certa adaptació als nous temps (Batman Begins, La Jungla 4.0), la gran peculiaritat d’aquest retorn és que la gent no vol veure un Indiana Jones del segle XXI, la gent vol veure el mateix que fa 20 anys. I per dos individus anomenats Spielberg i Lucas, era clar que aquesta no seria feina fàcil.
Una de les percepcions que m’han quedat després de veure aquesta peli és el següent: mentre En Busca del Arca Perdida, El Templo Maldito i La Última Cruzada eren pelis que van sortir d’un procés natural, sense escatimar cap dels recursos cinematogràfics existents en aquell temps, El Reino de la Calavera de Cristal ha sortit d’un procés anti-natural, jo quasi diria que de contenció per part dels creadors. Ja des de la primera escena, la peli aconsegueix tenir aquesta atmòsfera de film d’aventures dels d’abans, sobretot per la fotografia, els escenaris, les escenes d’acció, etc., però a mida que va avançant, va aflorant aquesta incontinència de Spielberg i Lucas per a l’ús massiu d’efectes especials i ens trobem més d’un moment que ens fa arrufar el nas. I el problema no és que els efectes siguin dolents, sinó que no pertoquen amb una peli com aquesta, i això es nota de forma massa evident des de la butaca del cine.
Com ja he dit, el millor de Indiana Jones y El Reino de la Calavera de Cristal és el retrobament amb bona part de l’esperit de la saga, amb aquest humor tan característic, amb els antics conflictes entre els diferents personatges i amb aquestes seqüències d’acció un tant austeres, però espectaculars. L’inici de la peli té un ritme realment trepidant i ens regala aquest gran moment en què veiem per primer cop l’inconfusible barret al terra (com no podia ser d’altra forma). A destacar també com la peli juga amb l’espectador allargant uns quants segons el primer pla frontal de Harrison Ford. A partir d’aquí, la peli es dedica a anar introduïnt tots els detalls característics del personatge i jugant sempre amb el concepte de la suposada vellesa del protagonista, per tant fa ús de l’auto-paròdia. A banda d’això, els guiños a les tres anteriors entregues estan presents al llarg de tot el film, cosa que sempre fa una especial gràcia com a espectador, però que també té una clara intenció de crear llaços entre aquesta i les seves predecessores, com donant a entendre que els 20 anys de diferència no suposen un allunyament entre elles.
Un cop aquí, ja t’has posat completament en situació i tan sols et queda deixar-te anar i disfrutar. El cert és que la peli és extremadament entretinguda i que fa riure molt, jo diria que potser més que cap de les altres tres. Pel que fa a les actuacions, es nota que Harrison Ford no té l’agilitat d’abans, però tenint en compte que té 65 anys, és admirable com tira endavant el personatge. Al cap i a la fi, serà el seu personatge de sempre. Si ens fixem en els secundaris, destacar sobretot a Shia LaBeouf, segurament l’actor jove amb més projecció de tot Hollywood ara mateix, ja que demostra la seva versatilitat i ens deixa bon tocs d’humor, perquè Cate Blanchett deixa bastant que desitjar amb el seu accent ucrainès. En quan a l’argument, és clarament el més fluixet de la saga; li falta una mica de ganxo i es treu varies coses de la màniga, però tampoc crec que sigui un aspecte sobre el que incidir massa en una peli així.
Durant tres quartes parts del film, hi pot haver pros i contres, però tothom té la indiscutible i recomfortant sensació que està veient una veritable peli d’Indiana Jones, però la cosa s’espatlla quan entrem a la última mitja hora. Precisament quan ens acostem al suposat clímax, els senyors Spielberg i Lucas, i el guionista de torn, perden totalment el rumb i desprecien per complet aquest esperit del qual he parlat abans. A mida que ens acostem al final, van començar a sorgir els meus temors sobre quina podria ser la resolució, i al final es van complir els pitjors auguris. El pitjor que li pot passar a una peli és que tingui un final que no li correspon per res del món, que vagi en contra de la seva pròpia naturalesa, i això és exactament el que passa a Indiana Jones y El Reino de la Calavera de Cristal. No diré més per no desvetllar cap detall, però per mi, és lamentable.
Amb tot, la sensació al sortir del cine és un pèl agredolça, ja que d’una banda tens la primera hora i mitja de diversió, però per l’altra no et pots treure del cap aquest final tan inapropiat. Jo vull quedar-me amb lo primer i també amb la satisfacció d’haver vist per primer cop a Indiana Jones en pantalla gran, que això no ens ho treu ningú. Així doncs, no em queda cap altra que animar a tothom a veure-la, si es que a aquestes altures encara no ho ha fet.
Martí
M.A.Confidential 
ben dit martí, m’ha agradat el teu comentari!! SPOILER
a mi el que més em va fotre és:
1.- bomba nuclear.
2.- mutt a lo tarzan.
3.- tutuki splash.
M'agradaM'agrada
Sí, és veritat que escenes com aquestes tenen la seva part discutible, sobretot la de les tres cascades que al final ja era per riure i tot, però en el fons acabes pensant que és Indiana Jones i que amb el tema de la credibilitat sempre s’ha pres certes llicències que es poden deixar passar.
Naturalment, els efectes especials d’ara no són els de fa 20 anys, i això fa que inevitablement ho exageri, però vista la peli, jo no els dono més importància comparant amb la immensa cagada del final.
M'agradaM'agrada
a mi no em va fer res lo de les tres cascades. recordeu que “en el templo maldito” salten amb un bot salvavides des d’un avió, i despres cauen per una cascada gegant. vull dir que per mi aixo es part d’Indiana Jones total. pel que fa a les lianes, si que es plenament prescindible.
i lo de la bomba nuclear, ho trobo genial com a principi de peli. es que nomes veure el jeto indiana jones buscant on amagarse ja recorda totes les altres pelis anteriors,es fantastic.
si et fixes amb les altres pelis anteriors, els fenomens sobrenaturals eren brutals (arca perdida, les pedres del templo maldito, el sant greal!!). vull diu que ara amb prespectiva, no m’agrada el royu extraterrestre del final, pero a la llum del moment històric (anys 50), lo de area 51 i els extraterrestres es lo més destacable dels USA en akell moment, o sigui que no es tan desorbitat en la idea, pero si obviament penso en com ho posen a la peli.
per altra banda, tenia tanta por de que la cate blanchet fes una macrocagada, que al final em va agradar i tot.
per ultim, els tocs d’humor son la canya, la serp, i la baralla entre universitaris i els “gomines”, etc. (també molt tipic de l’època i que deu fer molta mes gràcia als dels USA)
M'agradaM'agrada
Por lo que veo no te ha gustado para nada su tramo final, ya que en tu apreciación está como muy descolocado del resto de la cinta. Una lástima, realmente.
Por suerte, te ha gustado todo su primer tramo, que por lo que dices, es muy entretenido.
Excelente reseña, Saludos!
M'agradaM'agrada
A mí aún me resulta duro comentar la película.
Fui el día del estreno, con la ilusión de un niño, después de volver a ver por millonésima vez la trilogía original, y salí muy decepcionado. Pero mucho.
La peli sin duda tiene momentos muy buenos, muchos chistes al más puro estilo Indiana Jones, y alguna secuencia de acción bastante lograda (la primera de la moto y la pelea con espadas entre coches, por ejemplo), pero es que… La historia es una mierda. No hay otra forma de definirla.
SPOILERS
Lo de la calavera y sus poderes psíquicos no tiene sentido, ¿para qué sirve? ¿para qué la quieren los rusos? ¿De qué va esa secuencia con Indy conectado al cacharro? No se explica nada de todo eso ni, en realidad, tiene ninguna importancia para lo que después pasa en la peli. Sólo sirve para que John Hurt haga de pirado e Indy diga en un momento “Ella me lo dijo.” Pues vaya. ¿Y quiénes son los pavos del cementerio? ¿Y los indígenas que rodean la entrada de la nave? ¿Dónde está el reino que dice el título?
Después, Indiana Jones no hace nada durante la segunda mitad de la peli, sólo seguir a un chiflado y descifrar el poema de las narices, que ni siquiera está muy bien buscado. ¿Dónde están las trampas mortales, las dificultades de ingenio, el sólo el penitente pasará y las bolas gigantes cayendo del techo?
Y luego está el final. He leído a mucha gente argumentando que en las demás también había artefactos con poderes sobrenaturales… Pero no es lo mismo. Estamos hablando de Aliens. Y no sólo de eso, de esqueletos de Aliens muertos que no hacen nada más que darle al contacto de la nave. No me decepcionó tanto el hecho de que fuesen marcianos, que ya se veía venir, como que no pintan nada. No hay una gran revelación, no se comprende nada, Indy no ayuda al entendimiento de culturas interplanetarias, ni nada por el estilo. Los bichos encienden el platillo y se piran… Porque sí.
Y eso es lo gordo, luego hay muchas pequeñas cosas que también minaron poco a poco la buena impresión que me había causado el comienzo de la peli. Los malos no hacen nada, ni dan miedo como los nazis o Mola Khan, ni son carismáticos… Marion no pinta nada, sale, y a los dos segundos ya está enamorada de Indy, ¿Qué fue de la tensión sexual del Arca Perdida? ¿De la Marion que tumbaba a un nepalí enorme en un concurso de beber chupitos?
Y creo que falta originalidad, en la trilogía antigua, hay escenas de acción que las ves hoy en día y siguen siendo muy buenas, porque te sorprenden, porque pasan cosas que no te esperas y porque son graciosas… En ésta sabe todo a demasiado convencional, sobre todo en la parte de la selva.
No sé, por otro lado, me sabe aún más a oportunidad perdida por el hecho de qué sí había cosas buenas que podían haber dado una gran peli… La ambientación en los cincuenta, el rollo de los rusos nos joden por un lado y los Mccarthistas por otro, el rollito con el hijo (las coñas de primero es mi colega y después mi hijo), la historia con el compañero de guerra (que parece que va a molar y luego se queda en nada) y en general la primera mitad de la película (salvando lo de la nevera, que a mí me hizo gracia, pero he de reconocer que me parece demasiado)…
En definitiva, que me caliento y no paro de escribir, que yo también recomendaría que se fuese a ver al cine, porque es Indiana Jones, porque es entretenida y graciosa en bastantes momentos… pero para mí es una cagada. Eso sí, espero que dentro de un tiempo, pasada la decepción del momento, las partes buenas vayan ganando a las malas y la peli me empiece a gustar más. A fin de cuentas, El Templo Maldito también me gusta más ahora que la primera vez que la vi.
M'agradaM'agrada
Grande Breixo, esperaba tu comentario, jeje.
La verdad es que estoy de acuerdo en todo lo que dices. En mi comentario lo resumí como “el argumento es claramente el mas flojo de la saga” porque pensé que no era plan de ponerse a repasar todos los fallos que tiene, pero tú ya lo has desarrollado ampliamente.
Coincido sobre todo en lo del final. A mí también me ha dicho mucha gente que el rollo sobrenatural está presente en todas las anteriores, pero no es lo mismo. Ese plano de Indy contemplando a un platillo volante gigante despegando me hizo daño a la vista, y también el alien observando a cate blanchett… vamos, que todo eso no pega ni con cola. Y además es lo que dices, que no hacen nada, sólo se piran y ya está, o sea que ni tan sólo hay una excusa razonable para que aparezcan.
Yo creo que el paso del tiempo será bueno para esta peli, pero me parece que el final seguiré sin poder digerirlo del todo.
Por cierto, a ver si Balcells se anima a comentarla, que es otra opinión que estoy esperando, jeje…
M'agradaM'agrada
Tus deseos són órdenes, Martí! jeje
Pues jo també vaig sortir decepcionat, sí… El rollo “parapsicològic” de la calavera no està ben explicat, cert. I per això no s’acaba d’entendre perquè la volen els comunistes (jo ho he entès millor en el segon visionat, jeje). I el personatge del John Hurt és descaradament un mecanisme de guió, per fer avançar els protas. Molt cutre. A les antigues, tot fluia de manera més natural, dinàmica. I també trobo que a algunes escenes d’acció els hi falta algo, o més aviat els hi sobra: ordenata. Aquestes formigues…amb lo asquerosos que eren els bichos del Tempo Maldito..
Però bé, tampoc TANT decepcionat. Vui dir que jo tot lo dels aliens ho trobo bé, normal, trobo que cola perfectament amb Indiana Jones. Tíus, substituïu els aliens per “el poder de Dios” i teniu el final del Arca Perdida, no fotem! Jo crec que està fet expressament. La mort de la Cate Blanchett és un calc de la mort del Belloq! Creure en Déu o creure en extraterrestres..quina diferència hi ha?
I sí, el Indy no fa res a tota la part final, i em toca una mica els collons, igual com me’ls toca el final del Arca. Potser la diferència és que en aquella època flipàvem amb 4 efectes especials.
Jo trobo que el final del Indy mirant el platillo sí que és suggerent o revelador en certa manera. Sobretot si tenim en compte que és clavadet al plano d’ell i la bomba nuclear. Per mi que Spielberg/Lucas ens estan dient que un heroi com el Indy ya no pinta gaire en uns temps, els que vivim, on existeixen forces nuclears, extraterrestres…i que per això és millor que es casi i sigui feliç en una caseta amb porxo. És dur però, acceptem-ho, com a missatge no està mal. I ho trobo coherent amb el progressiu pessimisme que li està agafant al Spielberg (Minority Report, Guerra de los mundos, Munich…).
M'agradaM'agrada
Tío! Pensé exactamente los mismo al ver las hormigas digitales: Con el asco que daban los bichos del Templo Maldito…
Y toda la razón en lo de John Hurt y el final del Arca, a mí también me pareció siempre un poco de morro… Pero daba menos el cante que éste porque la última hora de película estaba mucho mejor que la de la Calavera de Cristal. Aquel era un error perdonable y éste es la gota que colma el vaso.
Y a conclusión de que un héroe como Indy lo mejor que pude hacer es casarse… pos bueno, no es que sea exactamente lo mismo que decir que no tiene sitio en el mundo moderno. Ése es el final de Centauros del desierto, no el de la Calavera de Cristal
M'agradaM'agrada
Balcells!!! Rebenvingut al blog!!!
Si et fixes, en realitat coincidim en quasi tot , excepte en lo del final. El tema efectes digitals se’ls va de la mà, no ho poden evitar, i es carrega bona part de l’essència de les anteriors, com aquest costat asquerós (com diu el Breixo) tan propi de Indiana Jones.
Pel que fa al final, un cop més vull precisar que el meu descontent és més per la posada en escena global que fan que no per la temàtica, la qual no desentona amb la saga.
El que dius de la conclusió que es pot extreure del casament… que l’Indy ja no està fet pels temps moderns, ¿no creus que seria com autoqüestionar-se el fet d’haver fet aquesta peli? Ens acaben d’encolomar una peli en ple 2008, 19 anys després, per acabar-nos dient que, al cap i a la fi, ja no està per aquests trotes… mmmm no sé, no sé, una mica contradictori….
M'agradaM'agrada
Doncs sí, exacte, jo crec que la peli es dedica a demostrar-nos que el Indy no té lloc en un món així. No és que estigui vell o que no estigui per aquests trotes, és que hi ha coses avui dia que el superen, a ell i a tothom. I crec que és vàlid fer una peli per explicar això, i que és coherent amb el to que està agafant el Spielberg últimament.
I m’heu interpretat malament amb lo del casament. El missatge que dic no s’extreu del fet que es casi, sinó dels dos grans plans generals de la bomba i el platillo, que jo crec que s’interrelacionen, amb el Indy mirant atònit empetitit per la força i les dimensions d’aquests esdeveniments. I ho he dit per replicar-vos al Breixo i a tu en lo de que no s’extreu res del final, que es piren i ya està, etc.
Lo del casament del final ja és més en plan conyeta, no era necessari per al missatge, però és coherent amb lo anterior.
M'agradaM'agrada