Battle for Haditha

Director: Nick Broomfield

Intèrprets: Elliot Ruiz, Andrew McLaren, Oliver Bytrus, Duraid A. Ghaieb, Matthew Knoll, Yasmine Hanani, Thomas Hennessy.

Gènere: Bèl·lic, drama. Gran Bretanya, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Fa pocs mesos, el britànic Nick Broomfield va aixecar la Concha de Plata del Festival de San Sebastià com a millor director gràcies a aquesta pel·lícula. I realment la direcció és probablement l’aspecte més destacable d’aquest nou producte amb la guerra d’Iraq com a fil conductor, que narra els fets amb una valentia i una veracitat admirables. Té un estil que recorda força al de Redacted de Brian de Palma, (si l’has vist, és impossible que no et vingui a la ment més d’una vegada), però en aquest cas fuig del format de fals documental i es decanta únicament cap a la ficció, això sí, amb tals nivells de realisme que quasi arriben a la visió de documental.

A diferència de la peli de De Palma, La Batalla de Hadiza es caracteritza per la seva perspectiva múltiple dels fets. D’una banda, acompanyem els soldats americans, de l’altra, els insurgents iraquians, i de l’altra, els ciutadans de la localitat de Hadiza. Així doncs, la peli aconsegueix fugir del punt de vista únic que acostumem a trobar en aquests casos i ens posa en la situació de totes les parts que tindran protagonisme a la història. A nivell narratiu, això suposa molta més riquesa i també més capacitat de l’espectador per jutjar per si mateix a cada part i treure les seves conclusions. En aquest mateix sentit, cal destacar que a nivell polític i/o ideològic, es tracta d’un film molt menys impositiu del que es podria esperar i això s’agraeix.

No hi ha dubte que el director no és precisament un amic de Bush i que el missatge que transmet la peli és el de la absurditat i la inutilitat d’aquesta guerra, però aconsegueix no transmetre’l de forma alliçonadora sinó que deixa que tu mateix te’n vagis donant compte. L’immens realisme de les escenes dramàtiques i una constant camera a l’espatlla que et fa sentir al mig de tot el que passa són dues eines que et posen al lloc dels diferents protagonistes i quasi et fan sentir a la pròpia pell les tragèdies per les que passen. És ficció, però al acabar de veure la peli, un té pocs dubtes de que, lamentablement, les coses realment funcionen així en aquesta guerra.

A La Batalla de Hadiza no et defineixen el bàndol dels bons ni el bàndol dels dolents, i realment és difícil definir-lo un cop vist el que hem vist, però sí que evidencia que les veritables víctimes només en són unes, precisament les que no tenen res a veure amb tot plegat, les que simplement volen viure les seves vides de la forma més tranquila possible. Amb tot, és inevitable que ressorgeixi un cop més l’eterna polèmica que envolta aquesta guerra des del seu inici i que encara continua: tots maten i tots són matats, per tant de qui és la culpa? Doncs del qui va començar tot això, i a aquestes altures suposo que tothom ja tindrà la seva opinió més que formada.

Deixant la política apart, La Batalla de Hadiza està dotada d’escenes realment molt dures, quasi diria que esgarrifoses donat l’altíssima versemblança que desprenen. Com a espectador, és d’aquelles pelis que es miren sense ganes de dir ni una paraula i de contemplar amb certa impotència els horrors que es deriven d’una guerra com aquesta. Les grans actuacions dels actors, la posada en escena, que en ocasions quasi és més pròpia d’un reporter de guerra que d’una peli de ficció, i la tensió constant fan que l’escassa hora i mitja de durada passi quasi sense adonar-se’n.

No negaré que és una peli que a aquestes altures podríem titllar de “ja vista”, però aquesta triple visió dels fets que ens ofereix li dóna personalitat pròpia i la fa molt recomanable pels interessats en aquesta temàtica. No és cap panfleto, simplement posa en evidència una realitat que existeix més enllà d’una pantalla de cine.