M.A.Confidential

Damages

Creadors: Glenn Kessler, Todd A. Kessler, Daniel Zelman

Intèrprets: Glenn Close, Rose Byrne, Zeljko Ivanek, Ted Donovan, Ted Danson, Noah Bean, Anastasia Griffith.

Gènere: Drama, intriga, thriller. USA, 2007. 40-45 min. per capítol.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Daños y Perjuicios ha estat una de les sèries més aclamades, tant per la crítica com pels espectadors, de l’actual temporada a Estats Units i fa un mes es va estrenar a Canal +, on la van presentar com una de les produccions televisives més completes i de més qualitat que s’havien fet últimament. Encara no he completat la primera temporada, però, pel que porto vist, la meva opinió es va acostant mica en mica a aquesta afirmació. Sòbria, elegant i cuidada de forma escrupulosa, Daños y Perjuicios conforma un producte d’un nivell altíssim, tant a nivell tècnic com narratiu. Tot i que soni descaradament a tòpic, és un sèrie que es podria resumir amb la frase “no et creguis tot el que veus ni tot el que sents”.

Tot i que l’aparença durant els primers minuts en què la vas descobrint, no es tracta de la típica sèrie d’advocats en què es passen tota l’estona asseguts acusant-se i replicant-se, ni molt menys. L’argument va sempre un pas més enllà del que t’esperaves i aconsegueix sorprendre’t una i altra vegada, encara que intentes proposar-te que ja no ho farà més. Els finals de capítol són especialment brillants en aquest sentit, ja que no pots despistar-te fins que hagis vist l’últim pla de tots. Es podria dir que és una sèrie que es sap superior a l’espectador, però que no per això el tracta de tonto ni el fa plantejar-se la credibilitat del que veu, al contrari, aconsegueix atrapar-lo i fer-lo partícep de tot el que passa. Això sí, mai et pots creure més llest que la sèrie, perquè sempre acabes perdent.

En aquest sentit, la sèrie és un reflex perfecte de la personalitat de la seva protagonista, Patty Hewes, protagonitzada per una extraordinària Glenn Close. De seguida comproves que no et pots fiar de cap petit indici de simpatia o camaraderia per part d’ella, perquè després t’adones que les seves intencions no tenien res a veure amb el que semblava. Patty Hewes només té un objectiu: guanyar el cas, tingui el cost que tingui. I no té escrúpols en jugar amb la vida personal, i fins i tot posar-la en perill, dels que la rodegen per tal d’aconseguir-ho. Glenn Close dóna una imponent presència al personatge i sap expressar a la perfecció el posat imperturbable i fins i tot cruel que anem descobrint mica en mica. No és gens estrany, doncs, que fa uns mesos recollís el Globus d’Or com a millor actriu en una sèrie drama.

Pel que fa a la resta del repartiment, tot i veure’s clarament eclipsats per Close, s’ha de destacar l’alta qualitat de totes les actuacions. L’únic que li podria retreure és que potser als personatges “dolents” se’ls nota massa que ho són i que potser una mica més d’ambigüetat alhora de caracteritzar-los no hagués estat malament, almenys aquesta és l’impressió que vaig tenir al coneixe’ls. Això sí, vist com va la sèrie, potser m’haig de menjar aquestes paraules d’aquí alguns capítols. Qui sap. Precisament, un altre dels mèrits de Daños y Perjuicios és que, en acabar un capítol, no tens la més remota idea del que et trobaràs al següent, i això afegeix un plus a l’interès que ja de per si genera la sèrie.

L’estructura de Daños y Perjuicios és la d’un cas per temporada, per tant l’argument es centra en anar seguint l’evolució d’aquest. Això sí, s’ha de destacar que hi ha dos línies temporals: una que segueix el cas en si i una altra que ens situa sis mesos després. Aquesta segona línia, que se’ns va presentant en forma de flashos i revelant-nos petits nous detalls en cada episodi, encara afegeix més intriga a la primera, ja que fa qüestionar-se les causes que han portat als fets que veiem. El muntatge per anar combinant les dues línes temporals, tot i que la proporció en un capítol seria de 90%-10%, també està molt treballat i contribueix a combinar elements d’una i altra.

En resum, una sèrie que val molt molt la pena, que enganxa, que no fa quasi cap concessió a l’espectador i que no deixa de sorprendre capítol rera capítol. Seria agosarat que és apta per a qualsevol, alguns la poden trobar massa sèria o complicada, però per mi és de les millors que he vist últimament.