M.A.Confidential

The World’s End

Director: Edgar Wright

Intèrprets: Simon Pegg, Nick Frost, Martin Freeman, Paddy Considine, Eddie Marsan, Rosamund Pike, Pierce Brosnan.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció, acció. Gran Bretanya, 2013. 110 min.

Les trilogies són un component que ben bé es podria estudiar de forma separada dins de la història del cinema. Si bé el seu auge no va arribar fins la dècada dels 80 (Indiana Jones, Regreso al Futuro, La Jungla de Cristal, Mad Max…), en els últims anys han anat proliferant, tot i que sovint de forma forçada per ampliar la tirada comercial d’una pel·lícula. No és aquest el cas, ni de lluny, de la coneguda com “Trilogia del Cornetto”, parida per aquest trio de ments malaltes format per Edgar Wright, Simon Pegg i Nick Frost. La història començava amb Zombies Party (2004), una genial paròdia del cinema de zombis banyada de l’humor britànic més pur i una carta de presentació que ja va deixar empremta; va continuar amb Arma Fatal (2007), una exageració policíaca inferior, però amb el mateix to fresc i gamberro; i ara conclou amb Bienvenidos al Fin del Mundo, una esbojarrada visió de la ciència ficció apocalíptica que torna al nivell de la primera i tanca un triplet imprescindible.

De les tres pel·lícules, Bienvenidos al Fin del Mundo és probablement la que millor plasma el que passa per les ments de Wright, Pegg i Frost (sobretot dels dos primers, que n’han estat els guionistes), i posa de manifest la voluntat de reivindicar l’estupidesa i la immaduresa com una part més de la condició humana, d’allò que ens fa lliures i també imperfectes. Tot plegat, sota el seu particular punt de vista, evidentment. El film parteix d’una premissa en la qual tots ens podem sentir fàcilment identificats, i que segurament més d’un ha viscut ja a la seva manera; un retorn a la joventut que evoca escenaris, persones, reptes, traumes i comptes pendents, i que confronta la visió actual de cada personatge amb la que era fa 20 anys, adonant-se que allò que havien deixat enrere segueix més latent del que creuen. Edgar Wright sap aplicar un equilibri molt encertat entre aquesta vessant més humana, necessària, i l’apartat més humorístic.

Sí, segurament he començat massa seriós per parlar d’un film com aquest, però en el fons són aspectes com aquests els que separen una bona comèdia d’una xorrada. Ara bé, si ens centrem en la seva capacitat de fer riure, Bienvenidos al Fin del Mundo ofereix tot el que podíem esperar d’ella. Un humor britànic carregat de diàlegs absurds, escenes ridícules, decisions estúpides, gags amb recorregut, clares referències a les dues pel·lícules anteriors i un nivell de desfasament que va creixent poc a poc fins a fer les delícies del públic amb seqüències d’acció salvatges i força passades de voltes. Tot plegat, protagonitzat per uns personatges molt treballats i deliberadament estereotipats que compleixen a la perfecció la seva funció a la història, però que també saben sorprendre i sortir de la closca on semblaven empresonats. El guió és 100% Wright, amb una estructura força semblant a Zombies Party i fidel a la seva naturalesa de principi a fi.

Els actors tampoc podien fallar a l’hora de tancar la trilogia. Aquest cop, Simon Pegg i Nick Frost semblen intercanviar-se relativament els papers, sobretot en el cas del segon, però la fórmula torna a funcionar. Pegg encara un personatge entre hilarant i odiós, un home extramotivat que amaga la seva frustració darrere una careta de fals entusiasme i esperit rebel, però que al mateix temps no decau en els seus propòsits, que es centren sobretot a beure pintes de cervesa. Frost, en canvi, és el més correcte i sobri del grup, tot i que el seu descontrol progressiu és inevitable. Al seu costat, repeteixen Paddy Considine i el “hobbit” Martin Freeman, juntament amb Eddie Marsan, que arrodoneixen el grup a la perfecció i s’adjudiquen grans moments humorístics quan comencen a envalentir-se. També és curiós, tot i que irrellevant pel pes que té, el “cameo” de Pierce Brosnan, a qui rarament veiem en films com aquest.

Valorant-ho mentre escric aquesta crítica, començo a pensar que Bienvenidos al Fin del Mundo és possiblement la pel·lícula més completa de la “Trilogia del Cornetto”, no només perquè els seus minuts finals són una magnífica rúbrica global -amb discurs un tant moralista i antisistema inclòs-, sinó perquè és la més madura de les tres sense perdre ni un gram de genuïnitat. Wright tanca el film amb una clara declaració del que ha volgut expressar amb aquestes tres pel·lícules, enfrontant-se a la suposada perfecció o control que altres prediquen. El cas és que aquest home ens ha fet divertir com ningú, ens ha fet descobrir una de les millors parelles còmiques de Gran Bretanya i al mateix temps ens ha demostrat que estima el cinema i els qui estimem el cinema. El pitjor de tot plegat és aquest suposat tancament d’una etapa, tot i que, vist l’èxit que ja té arreu del món, m’estranyaria que això fos un punt i final. Per la bona salut de la comèdia actual, esperem que aquesta fi del món no faci honor al seu nom.