M.A.Confidential

The Irishman

Director: Martin Scorsese

Intèrprets: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci, Harvey Keitel, Bobby Cannavale, Anna Paquin, Stephen Graham, Ray Romano, Kathrine Narducci, Jesse Plemons, Domenick Lombardozzi.

Gènere: Drama, thriller.

País: USA, 2019. 210 min.

Frank Sheeran, un veterà de la 2a Guerra Mundial que treballa com a transportista d’una empresa de distribució de carn, s’introdueix al món del crim gràcies a Russell Buffalino, a qui coneix per casualitat en una gasolinera. Poc a poc, Frank es va guanyant la confiança de Russell, de mode que comença a implicar-se de ple en els seus negocis de tota mena, fet que el duu a conèixer Jimmy Hoffa, el principal líder sindical dels Estats Units durant els anys 60.

La relació de Netflix amb el cinema segueix alimentant la que segurament és la gran paradoxa de la indústria cinematogràfica actual. Grans pel·lícules de grans directors que, per circumstàncies diverses, cap productora hauria tirat endavant han pogut ser realitat gràcies a l’operadora de VOD, però amb la sensació que seria un crim no veure-les en una pantalla de cinema. Ja va ser el cas de Roma fa un any, i ara ens hi tornem a trobar amb El Irlandés, que per sort ha gaudit d’una estrena a sales una mica més generosa. I això que veure-la sencera en una butaca no és un repte assequible, ja que les tres hores i mitja que Martin Scorsese dedica a la vida de Frank Sheeran -i a la vegada a moltes altres coses més- avancen de forma calmada i sòbria. Però la narració és tan brillant, la direcció tan cuidada i el contingut tan complet i apassionant, que poques coses rebaixen la immensitat d’El Irlandés. Probablement, la última gran història clàssica de mafiosos del cinema contemporani, dirigida per l’últim gran director capaç de fer-la.

I és que El Irlandés és una d’aquelles pel·lícules que no es poden entendre si no és de forma inevitablement vinculada al seu creador; no en el sentit més obvi (és evident que Frank Sheeran no és l’alter ego de Scorsese), sinó en un de més simbòlic. De la mateixa manera que la història s’explica a partir de la mirada enrere d’un gàngster a tot el camí que l’ha portat fins on és ara, la pel·lícula es pot identificar clarament com un repàs de Scorsese a tota la seva trajectòria en el terreny del cinema mafiós. El seu terreny, en definitiva. I és un exercici que no només fa a títol personal, sinó també incloent-hi referències a altres creadors. Hi trobem bocins de Malas Calles, d’Uno de los Nuestros i de Casino, però també té molt a veure amb Érase una Vez en América de Sergio Leone i en ocasions fins i tot és -amb perdó- l’obra més propera a El Padrino de Coppola que s’ha fet fins ara. De fet, tenint en compte la seva factura tècnica i narrativa, El Irlandés podria ser perfectament una superproducció dels anys 70 o 80.

Tot això encaixa amb el to de la història que ens presenta Scorsese, que no busca grans girs o impactes, ni mostra un especial interès per la vessant més violenta de l’entorn que retrata. El Irlandés es centra, sobretot, en detallar tot allò que passa i apuntar sempre el context en què passa, fet que afegeix al film un important component històric, polític i econòmic durant segona meitat del segle XX a Estats Units. Scorsese ens recorda un cop més que la màfia no és un món paral·lel a la realitat del seu país, sinó que hi va profundament lligat, i de forma molt incident. Tot el fragment relacionat amb la presidència i l’assassinat de Kennedy, per exemple, és un dels més memorables de la pel·lícula. I sí, també són evidents els paral·lelismes que se’n poden extreure amb la situació política nord-americana que es viu a l’actualitat. Tots aquests elements enriquidors són els que situen El Irlandés en un altre nivell.

Però, per descomptat, també hi ha els personatges. És en ells on es fa més clara la mirada nostàlgica, però també trista i cruel, que vol transferir Martin Scorsese. Ens ho demostra des d’un bon inici, amb un pla seqüència inicial pels passadissos d’una residència fins a trobar-nos amb la mirada envellida de Robert de Niro, però ho acaba de consolidar a tot el tram final: El Irlandés és una pel·lícula sobre el pas del temps. I més concretament, sobre aquells qui el rememoren carregats de coses a redimir i a disculpar. La degradació física i psicològica dels personatges, així com la visió que els ha quedat dels fets i decisions que han marcat la seva vida, és un aspecte clau per a entendre la pel·lícula. I és per això que s’hi dediquen tants minuts. En el fons, a El Irlandés veiem Scorsese completant l’estudi dels personatges amb els quals ha tractat durant tota la seva trajectòria com a director; uns personatges amb què ens ha divertit, i molt, però que no deixen de ser una colla de mafiosos que no mereixen ser mitificats ni compadits.

Aquest tipus de reflexió se suma a altres instants o frases que perfectament es podrien atribuir a Scorsese parlant de si mateix, conscient d’estar encarant el teòric tram final de la seva carrera. Potser és per això que El Irlandés no trepitja gaires territoris nous dins del gènere, sinó que reescriu els que ja coneixem; i ho fa amb els actors que tots tenim associats a aquest tipus de papers. Robert de Niro havia de ser el protagonista, Al Pacino resol un deute pendent amb el director amb qui encara no havia treballat mai, i Joe Pesci fa un retorn majestuós per acabar brillant més que ningú. Però a pesar de tots aquests recursos tan obvis i reiterats, i del risc que tot sonés a ja vist, El Irlandés crea el seu propi camí, i de quina manera. No només pel contingut de la història en si, sinó pel significat que li dóna Martin Scorsese. Un cop vista, i a pesar d’alguna porta entreoberta que deixa al final, es fa difícil pensar que el director tornarà a endinsar-se en aquest gènere. Si és així, almenys ho haurà fet amb una de les seves millors pel·lícules.