Silver Linings Playbook
Director: David O. Russell
Intèrprets: Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert de Niro, Jacki Weaver, Chris Tucker, Julia Stiles.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2012. 120 min.
El nom de David O. Russell ja ocupa una posició de cert prestigi a Hollywood. Després de deixar-se veure amb The Fighter, ara fa un parell d’anys, el director novaiorquès sembla haver trobat el seu trampolí definitiu amb El Lado Bueno de las Cosas, una comèdia romàntica amb tocs de drama que no ha fet més que acumular victòries i nominacions en pràcticament tots els premis que s’han entregat o s’entregaran per valorar el millor de l’any passat. Sense anar més lluny, és una de les pel·lícules amb més nominacions als Oscars, un total de vuit; totes en les categories principals. Mereix tant? Doncs la veritat és que tot li queda un pèl exagerat. Estem davant una comèdia fresca, rica en personatges i amb un bon guió, però que punxa quan arriba l’hora de la veritat, l’hora de demostrar si realment està disposada a transgredir o a caure al mateix sac que la resta. Una bona pel·lícula, però que hauria pogut augmentar aquest qualificatiu.
La pel·lícula es deixa portar pels personatges, tant a nivell de ritme com de direcció. L’inici és més aviat embogit i atropellat, però la història s’estabilitza quan els dos protagonistes es coneixen i la relació entre els dos comença a evolucionar. L’especial química entre els dos no triga a aparèixer, i la mescla entre obsessió, deliri i seny de les respectives personalitats genera situacions i diàlegs realment divertits. David O. Russell sap mantenir en tot moment el to adequat per a la pel·lícula, sense excedir-se en la vessant còmica ni recrear-se en la dramàtica, i aconsegueix que la història flueixi amb força naturalitat. Hi ha l’excentricitat justa i també la intensitat adequada, cosa que també fa que ens ho prenguem tot plegat més seriosament. Això sí, el problema arriba en el tram final, quan la pel·lícula perd la força que havia adquirit per culpa d’un camí convencional i massa carregat de sucre. No tira per terra el conjunt, però el perjudica.
El film no es pot considerar romàntic, tot i que és un aspecte important de la història. La redempció és el tema principal, concretament la de dues persones que es troben en el moment adequat per poder sortir, respectivament, de les males etapes que acaben de passar. Tal com indica el títol, tot té un costat bo, encara que a primera vista no s’apreciï o no es pugui comprovar fins més endavant. El Lado Bueno de las Cosas fuig de l’optimisme fàcil i planteja situacions i conflictes fins el final, on fins i tot sap aportar un interessant gir que manté l’expectativa activa fins pràcticament l’últim moment. Llàstima de la resolució final, com he dit. Les dues hores de metratge, que poden sembla excessives per una pel·lícula així, passen de forma entretinguda gràcies a aquesta capacitat de la pel·lícula de no fer-se reiterativa i també de l’evolució constant dels dos protagonistes.
Les actuacions són meritòries, sobretot perquè els dos protagonistes són actors que encara no havíem vist en un paper d’aquest tipus i portant el pes pesant d’una pel·lícula d’aquest estil, però potser tampoc tant com per rebre tantes nominacions a premis, entre ells els Oscars. Bradley Cooper sorprèn per la naturalitat amb què interpreta el seu personatge, un punt neuròtic, però també honest i entranyable, mentre que Jennifer Lawrence es mostra molt sòlida també, però aquest posat una mica xulesc i antipàtic la perjudica a vegades i també li falta un pèl més d’expressivitat. Els dos secundaris són de luxe, començant per un brillant Robert de Niro, molt còmode i convincent en tot moment, i seguint per la veterana Jacki Weaver, que es consolida després de donar-se a conèixer amb Animal Kingdom. Per la seva banda, un inflat Chris Tucker hi posa la nota més còmica i excèntrica a petites dosis.
David O. Russell, que té una implicació molt especial en aquest film, ja que, tal com el personatge de Bradley Cooper, el fill del director és bipolar, demostra la seva versatilitat dins els gèneres i presenta el que segurament és la seva obra més personal. El tacte amb què tracta els personatges així ho evidencia. El Lado Bueno de las Cosas no serà la gran comèdia dramàtica de l’any, com se’ns havia venut i també pel que es podia extreure pel gran nombre de premis que havia estat rebent, però sí que es perfila com una de les més encertades dels últims anys dins el seu gènere. És una pel·lícula molt americana, no només per alguns dels elements típics en la trama (futbol americà, apostes, concurs de ball) i mecàniques narratives habituals (disjuntiva final entre els dos fils argumentals principals) sinó pel to i per la forma de tractar els temes, però resulta propera i difícilment no agradarà a la gran majoria de públic. Imperfecta, però sens dubte recomanable.
