M.A.Confidential

Birds of Prey (And the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn)

Directora: Cathy Yan

Intèrprets: Margot Robbie, Ella Jay Basco, Mary Elizabeth Winstead, Ewan McGregor, Jurnee Smollett-Bell, Rosie Pérez, Chris Messina, Derek Wilson, Ali Wong.

Gènere: Acció, policíac, còmic.

País: USA, 2020. 115 min.

Harley Quinn és coneguda a tot Gotham per ser la parella del Joker, cosa que la converteix en intocable. No obstant, un cop trenca definitivament la seva relació ell, es converteix en l’objectiu de desenes de persones a qui ha ferit o perjudicat d’alguna manera en el passat. Un d’ells és Roman Sionis, que controla bona part del crim a la ciutat i vol atrapar Harley com sigui. Però les coses canvien quan entra en acció un diamant que conté una valuosa informació per a Sionis.

Fins ara, era inevitable lligar el personatge de Harley Quinn a aquella decepció anomenada Escuadrón Suicida. És per això que DC Comics ha volgut rescabalar el personatge amb Aves de Presa, una segona oportunitat en què ha pogut acaparar el protagonisme. I d’acord que no era molt difícil, però la millora ha estat un fet. El focus principal situat en el carisma de Harley -i el de Margot Robbie encarnant-la, clar- permet una història que té una mica més clar cap on vol anar, i que s’acomoda millor al to gamberro i mig esbojarrat que contagia el propi personatge en tot moment. I tot i que el film no arriba a ser res extraordinari, és capaç de construir situacions amb prou gràcia i ritme per a resultar un bon entreteniment; que en el fons és el que esperàvem d’ell. Això sí, Aves de Presa també deixa la sensació que aquesta Harley Quinn, i també algunes de les seves companyes, podrien seguir tenint cert recorregut cinematogràfic si els responsables ho volguessin.

La pel·lícula comença una mica massa atropellada degut a les ganes de despatxar amb certa rapidesa el seu plantejament. Aquesta espècie de pròleg amb la desbocada veu en off de la pròpia Quinn fa planar aires de dubte sobre Aves de Presa. No obstant, tot es va reconduint de forma progressiva fins al punt que la narració es permet el luxe de fer pauses sobtades, canvis de punts de vista i anades i vingudes sense que el seguiment de la història se’n ressenti. La directora Cathy Yan es mostra prou àgil, especialment a mida que la pel·lícula avança i sobretot durant el seu tram final, un cop format el grup de protagonistes. I el més important és que el comportament del film encaixa cada vegada més amb la personalitat caòtica i dispersa de Harley Quinn, però sense arribar a descarrilar. Gràcies a aquesta mescla d’acció, violència i humor, Aves de Presa troba la fórmula per a funcionar de forma prou digna.

El significat de la pel·lícula en clau feminista resulta evident. Potser massa evident. Tant, que fins i tot arriba un punt que no val massa la pena tenir-la en consideració en cap vessant simbòlica. Això sí, el que demostra Aves de Presa és que l’acció protagonitzada per cinc dones que no tenen res a veure entre elles pot ser tremendament efectiva. I a pesar que precisament el grup es defineix més pel que les separa que no pas pel que les uneix (les circumstàncies són més aviat casuals), el film aconsegueix crear una complicitat especial entre elles. Llàstima que l’espai que hi dedica quedi tan limitat al tram final de la història. Fins llavors, sí s’ha de dir que el desenvolupament és una mica irregular quant a personatges; no tant per la quantitat de context que ens en dónen, sinó per com ho fan. A vegades, la narració d’Aves de Presa ha de parar una mica massa (com en el cas del personatge de Mary Elizabeth Winstead) per a encabir aquesta informació que ens permeti conèixer-les millor.

Qui en surt pitjor parat, això sí, és l’antagonista; no només perquè està molt mal treballat, sinó perquè està encarnat per un Ewan McGregor en hores baixes i sense cap mena d’impacte. D’acord que Aves de Presa busca el to més gamberro, de conflictes de carrer i no tant de superheroïs, però la sensació és que Harley Quinn i companyia mereixien un enemic amb força més cara i ulls per a prendre una dimensió una mica més rellevant. Al cap i a la fi, però, sembla com si la pròpia pel·lícula ho preferís així, i potser per això tota la diversió que proporciona al moment contrasta amb el poc pòsit que deixa. En aquesta faceta, a DC segueix faltant-li l’extra que Marvel sempre aconsegueix trobar. No obstant, amb Aves de Presa ha construït un producte de qualitat suficient per a intentar buscar una continuació, tant a l’univers temàtic com al personatge. Ara caldria, això sí, que els conflictes de Harley comencessin a ser un pèl més transcendents; perquè l’apartat de la bogeria ja el té prou controlat.