Semblava que no arribaria mai. Ara sí, després d’anys de rumors de tota mena i dates d’estrena posposades una i altra vegada, l’esperada seqüela Sin City: A Dame to Kill For ja és una realitat. Caldrà esperar uns quants mesos, però almenys sabem que arribarà, que ja és molt més del que teníem. Agradés més o menys (personalment, em va encantar), no hi ha dubte que Sin City va causar impacte quan es va estrenar -ja fa nou anys!-, sobretot per la seva elegant estètica, que mimetitza per complet el còmic que adapta. Com era evident, la seqüela manté aquest estil visual i torna a estar codirigida per Robert Rodriguez i Frank Miller, autor del còmic en qüestió. La pel·lícula recupera força personatges de la primera part, i centra el seu argument en una història de venjança protagonitzada per Dwight (que canvia d’actor) i una misteriosa dama.
josh brolin
All posts tagged josh brolin
El “remake”, aquest lamentable i imparable virus de Hollywood, ja es prepara per dur a terme la que probablement serà una dels seves infeccions més doloroses. La víctima no és altra que Oldboy, de Park Chan-wook, per mi una de les millors pel·lícules de la passada dècada. El brutal thriller coreà que ens va deixar a tots amb la pell de gallina el 2003 ha caigut en mans nord-americanes i ha estat confiat a Spike Lee perquè elabori la seva pròpia versió d’aquesta història de venjança. Pels qui no han vist la pel·lícula original (que ja triguen), recordar que Oldboy explica el drama d’un home que és raptat i tancat en una habitació durant 20 anys, fins que els seus captors decideixen alliberar-lo i comença la recerca dels culpables.
Men in Black 3
Director: Barry Sonnenfeld
Intèrprets: Will Smith, Tommy Lee Jones, Josh Brolin, Jemaine Clement, Emma Thompson, Michael Stuhlbarg.
Gènere: Ciència ficció, comèdia, acció. USA, 2012. 100 min.
El malvat Boris El Animal aconsegueix escapar de la presó lunar i arriba a la Terra disposat a venjar-se de l’agent K, que en el passat li va arrencar un braç. Per a fer-ho, viatja enrere en el temps fins els anys 60 per poder matar a K i canviar el curs de la història, però quan se n’assabenta l’agent J, decideix fer el mateix i arribar a temps per impedir-ho.A diferència de la majoria de seqüeles o noves entregues d’una saga coneguda, la tercera part de Men in Black arribava sense haver fet excessiu soroll ni aixecar expectatives de cap mena. No obstant, a vegades això del cinema és tan capritxós com imprevisible, i la pel·lícula ha funcionat d’allò més bé a les taquilles i ha estat, en general, força ben tractada per la crítica. I és que Men in Black 3 aconsegueix justificar un retorn dels homes de negre que a priori semblava innecessari, com tants d’altres. Sense ser una pel·lícula espectacular, i amb els seus previsibles alts i baixos de guió, la pel·lícula sap diferenciar-se de les seves dues predecessores gràcies a la introducció de nous personatges i reclams, i també a un cert canvi en el seu enfocament. El resultat, clarament millor que Men in Black 2, és un entreteniment efectiu, més subtil, menys esbojarrat i més humà. Un producte comercial, però amb una mica d’ànima.
Això no para! Les últimes setmanes s’han convertit en una allau de grans tràilers que han activat la nostra salivera davant el que podria ser una segona meitat d’any espectacular. Destaquen les històries corals amb grans repartiments, com Savages o Lawless, i ara s’hi afegeix Gangster Squad, que a més compartiex temàtica amb aquesta última. La pel·lícula està dirigida per Ruben Fleischer (Bienvenidos a Zombieland) i està basat en una sèrie d’articles escrits per Paul Lieberman al diari L.A. Times, englobats sota el títol de “Tales from Gangster Squad”. La història es basa en una unitat especial de la policia de Los Àngeles que lluita per evitar que les bandes mafioses de la costa est s’estableixin a la ciutat durant els anys 40 i 50.
True Grit
Directors: Joel i Ethan Coen
Intèrprets: Jeff Bridges, Hailee Steinfeld, Matt Damon, Josh Brolin, Barry Pepper.
Gènere: Western, aventures. USA, 2010. 110 min.
Després de l’assassinat del seu pare, la jove de 14 anys Mattie Ross acudeix al veterà sheriff Rooster Cogburn perquè l’ajudi a agafar l’autor del crim, Tom Chaney, un criminal força popular, i poder fer justícia davant la llei. Tot i les reticències inicials i el seu dubtós estat físic, Cogburn decideix ajudar la noia i anar a buscar l’assassí. A ells s’uneix un ranger de Texas anomenat LaBoeuf, qui persegueix a Chaney des de fa temps per un altre crim que va cometre, per endinsar-se en territori indígena.Els germans Coen són capaços de tot. No serà cap novetat que rebin alabances des d’aquest blog, ja que formen part dels cineastes favorits del seu autor, però la seva versatilitat segueix resultant sorprenent i aparentment inacabable. El western era un dels gèneres que encara no havien tocat, i finalment s’hi han atrevit mitjançant Valor de Ley, un “remake” de la pel·lícula homònima de 1969 protagonitzada per John Wayne. El resultat torna a desprendre tota la qualitat d’aquests dos germans darrere la càmera, capaços d’adaptar-se al classicisme que requereix la història i fer-ne una lectura postmoderna impecable. La fidelitat a l’obra original i les particularitats del gènere limiten la presència de les singularitats pròpies dels Coen, però la qualitat de les interpretacions, la direcció i la fotografia neutralitzen qualsevol pega possible en aquest sentit. És un tros de pel·lícula.
El film manté una factura tècnica impecable de principi a fi, al mateix temps que respecta l’estil narratiu del western clàssic sense deixar que el ritme impacienti l’espectador en cap moment. Primer de tot, un simple pla per contextualitzar la història, després la presentació de la ciutat i la progressiva introducció de cadascun dels personatges i la seva respectiva personalitat, començant per la sorprenent jove protagonista, amb un enginy i una fredor capaç de fer suar al comerciant més vetarà en una negociació. Seguidament, l’ànima de la pel·lícula, el sheriff Cogburn, en una seqüència magistral que ja resulta suficient per conèixer com les gasta. Finalment, el ranger de Texas, aparentment poc imponent, però obstinat. Un western no pot anar directe al gra, i els Coen ho saben perfectament. A partir d’aquí, una història de venjança que pot ser considerada massa recorrent o típica, però que està executada a la perfecció.
Tot i la seva fama d’esperpèntics i surrealistes, es nota quan Joel i Ethan Coen es posen seriosos i Valor de Ley n’és un dels exemples. La bellesa dels plans i la importància de cada enquadrament en els moments clau demostra que els directors californians han cuidat la realització fins el mínim detall. Això, sumat a una fotografia espectacular i les imatges carregades de lirisme dels paisatges d’Arkansas, fa que el nivell visual sigui exquisit i recomanen fervorosament veure-la al cinema. També la banda sonora és imponent i aporta encara més èpica i caràcter emotiu a l’aventura, com no podia ser d’altra forma en un western com cal. Tot i la citada seriositat, els Coen no defugen introduir dosis d’humor en la seva vessant més irònica, tant en els diàlegs com en algunes escenes, a més de treure molt de suc del peculiar personatge de Cogburn i els efectes de l’alcohol i el mal caràcter. En tot cas, el converteixen en un personatge entranyable.
I és que quan l’actor és Jeff Bridges en el seu màxim esplendor, és difícil que un personatge no resulti memorable. Bridges és capaç de dotar a Cogburn d’un magnetisme increïble des del primer moment que apareix en pantalla i completa una actuació brillant, amb una veu difícil d’entendre a vegades, però que dóna encara més personalitat al personatge (imprescindible veure-la en V.O.). No li donaran l’Oscar perquè ja va guanyar l’any passat, però el mereixeria. Al seu costat, Hailee Steinfeld ens deixa la boca oberta (és el seu debut cinematogràfic) per la solidesa amb què es posa a la pell de l’atrevida i precoçment madura Mattie Ross, amb una barreja de convicció i innocència que convenç i combina a la perfecció amb Bridges. Pel que fa als secundaris, el tema baixa una mica per culpa d’un Matt Damon amb el mateix problema de sempre, privar de matisos als seus personatges, i un Josh Brolin sobre-actuat i un pèl decebedor després del bon record del seu treball amb els Coen a No Es País Para Viejos.
El desenllaç, emocionant tot i caure en algun gir previsible, manté el pols narratiu fins el final i clausura el film amb la mateixa elegància amb què aquest havia començat. No és la història més original mai explicada (començant pel fet que és un “remake”) ni tampoc la més trepidant, però Valor de Ley és d’aquelles pel·lícules que mereixen pagar una entrada de cinema, que evidencia que més enllà del 3D i aquestes tonteries hi ha gent que es preocupa de fer bon cinema. No ens enganyem, el western és un gènere que no tot el públic suporta amb la mateixa facilitat, però aquesta és una ocasió immillorable per donar-li una oportunitat. Si no és amb els Coen, amb qui si no?
You Will Meet a Tall Dark Stranger
Director: Woody Allen
Intèrprets: Naomi Watts, Josh Brolin, Gemma Jones, Anthony Hopkins, Antonio Banderas, Freida Pinto, Lucy Punch.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2010. 95 min.
Sally i Roy són una parella que no passen pel seu millor moment, ja que ell porta un munt de temps intentant acabar la seva novel·la i ella veu com el matrimoni no li aporta el que ella esperava, com per exemple una família. A més a més, Sally ha d’aguantar la seva mare, Helena, trasbalsada després que Alfie, el seu marit, la deixés per una jove rossa espectacular en un intent de viure una segona joventut. És per això que Sally, amb l’objectiu de mantenir-la animada, envia la seva mare a una vident que li prediu el futur.Woody Allen baixa un esglaó. Després de la hilarant i corrosiva Si La Cosa Funciona, que ens va recordar per moments a les seves grans comèdies dels 80, arriba un producte més moderat, però igual de reconeixible. Conocerás al Hombre de Tus Sueños no passarà a la història com un dels títols destacats de la filmografia del director novaiorquès, més aviat forma part de la “classe mitja” de les seves pel·lícules, però quan aquesta “classe mitja” té més frescura, autenticitat i magnetisme que la immensa majoria de comèdies que s’estrenen al cap de l’any, els retrets cap a les reiteracions d’Allen queden suavitzats. I és que el director torna a recórrer als temes de sempre: la fragilitat de les relacions, la por a envellir, l’escriptor turmentat, les parelles heterogènies, els somnis o el contacte amb la mort. Sí, potser el film és poc arriscat, potser no aporta res de nou, però flueix de principi a fi amb una facilitat sorprenent.
Es pot demanar més a Woody Allen, però després de 45 pel·lícules, pràcticament totes consecutives, també considero que no se’l pot dilapidar per fer-se reiteratiu o no mantenir sempre el mateix nivell d’originalitat. Conocerás al Hombre de Tus Sueños posa de manifest que, a vegades, el director tan sols necessita dibuixar uns personatges atractius i moure els fils de les seves respectives històries amb la destresa pròpia de la seva veterania per oferir una bona pel·lícula. El film incorpora bons diàlegs i l’habitual sentit de l’humor d’Allen, però aquest cop de forma més moderada i sense l’acidesa i el surrealisme de Si La Cosa Funciona. En general, les històries resulten molt més terrenals o típiques, però això no treu que mantinguin a l’espectador enganxat, sobretot per la facilitat d’aquest d’identificar-se i implicar-se amb els personatges o situacions.
Un dels aspectes més treballats de Woody Allen a les seves pel·lícules és que cada personatge té una evolució molt clara, sovint amb un recorregut confús, amb constants canvis de rumb, però sempre perseguint un objectiu que no pot assolir. Conocerás al Hombre de Tus Sueños ens presenta una plaga de personatges frustrats, insatisfets amb la seva vida, que lluiten per trobar el camí cap a la felicitat, encara que això suposi trencar amb tot el que tenen. Hi ha qui podria considerar superficials els personatges i les seves decisions durant el film, però crec que, en realitat, són molt més profunds i reals del que semblen, ja que es regeixen per les il·lusions o pels somnis. I, en el fons, tothom acaba prenent decisions, i possiblement equivocant-se, deixant-se portar per motius purament emocionals. Per això les trames de Conocerás al Hombre de Tus Sueños, tot i no ser el súmmum de l’originalitat, resulten properes.
Les interpretacions no són el punt fort del film. Naomi Watts és qui ofereix el paper més complex i notable, probablement també perquè és el més dramàtic i el que permet més lluïment com a actriu. Al seu costat, destacar un Anthony Hopkins que diverteix i al mateix temps es diverteix, i per qui aquest paper segurament ha suposat un petit plaer culpable dins la seva carrera. Protagonitzar la trama més excèntrica també l’ha ajudat en aquest sentit. D’altra banda, Gemma Jones i la seva ingenuïtat i contactes amb el “més enllà” protagonitzen la resta de moments més divertits de Conocerás al Hombre de Tus Sueños. Per contra, la peli ens presenta un Josh Brolin força desubicat en el seu paper d’escriptor i un Antonio Banderas que ratlla la inexpressivitat (tot i que potser aquesta qualitat no li va tan malament al seu personatge). Sigui com sigui, no serà una pel·lícula recordada per les actuacions personals.
Serà recordada com un títol menor de Woody Allen, però, en certa manera, coherent amb la filmografia del director durant els últims deu anys. Rutinària i reincident, no ho negarem, però no per això innecessària si tenim en compte l’actual context. Segueixo pensant que una pel·lícula discreta de Woody Allen segueix aportant-te molt més que un gran nombre de comèdies barates que advoquen per ser la gran sorpresa de l’any. Si més no, als 75 anys és capaç d’escriure històries molt més creïbles i amb molta més gràcia que la majoria. No podem anar al cinema cada any esperant una nova obra mestra, un nou Match Point, perquè la tendència del director així ho indica. I si n’arriba alguna, serà una sorpresa, però fins llavors jo seguiré esperant sense grans expectatives la dosi anual de Woody Allen a la cartellera. El dia que no la tinguem, la trobarem a faltar.
Com un rellotge de puntualitat infalible, Woody Allen torna un any més per presentar-nos la seva nova pel·lícula. Després de passar per Barcelona amb la controvertida Vicky Cristina Barcelona (a qui el temps l’ha posat on es mereixia) i retornar a Nova York amb la divertida Si la Cosa Funciona (sens dubte, de les millors estrenes de 2009), el director aterra de nou a Londres, seu de la seva última gran obra mestra, Match Point. En aquest cas, es rodeja d’actors d’autèntic luxe per oferir de nou una comèdia d’embolics amorosos amb tocs dramàtics i humor inconfusible: Conocerás al Hombre de Tus Sueños. En anglès, You Will Meet a Tall Dark Stranger; un cop més s’han passat la traducció per on els ha vingut de gust.
Naomi Watts serà la protagonista del film, i estarà acompanyada d’Anthony Hopkins, Josh Brolin, Antonio Banderas i Freida Pinto, quedant-se Woody Allen sense aparèixer com a actor, per quarta vegada consecutiva. Per ara, el tràiler no promet res de l’altre món i la crítica està força dividida després de la seva estrena a Cannes 2010, però per mi l’estrena d’Allen és una cita ineludible de cada any, tot i que ja sabem que el seu nivell fluctua bastant.
Increïblement, i si no canvien les coses, Espanya serà un dels primers països on s’estreni: el 27 d’agost.

Milk
Director: Tony Gilroy
Intèrprets: Sean Penn, Emile Hirsch, Josh Brolin, James Franco, Diego Luna, Alison Pill, Victor Garber.
Gènere: Drama, biogràfic. USA, 2008. 115 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Als anys 70, en uns Estats Units en plena transformació social, Harvey Milk arriba a San Francisco i obre la botiga de fotografia Camera Castro. Al cap de poc, la zona es converteix en un punt de referència per a la població homosexual de la ciutat, durament marginada i perseguida per la policia. Harvey Milk es torna cada cop més influent i el seu carisma el converteix en el referent per la lluita pels drets dels homosexuals.No podia faltar. Cada any, per aquestes dates, ens trobem amb la mateixa estrena: un biopic històric d’algun personatge influent i carismàtic de la història d’Estats Units, amb un gran actor al capdavant i amb la mirada clarament dirigida cap a l’Acadèmia de Hollywood quan falta d’un mes pels Oscars. Aquest any, aquesta estrena es diu Milk, i el que es pot dir d’ella s’assembla molt al que es pot dir de les seves predecessores. És un film molt ben treballat, amb una gran agilitat narrativa, un protagonista que de seguida es guanya la simpatia de tothom i uns secundaris que l’acompanyen de forma brillant, però que no pot desprendre’s d’aquesta sensació de peli ja vista, de recursos convencionals i d’un final exageradament efectista.
D’acord que la trama són fets reals, i Milk s’encarrega de remarcar-ho amb la inclusió d’imatges d’arxiu, que li donen un caràcter quasi de documental, però tot es pot enfocar de moltes maneres sense acabar caient en el mateix. Tinc la sensació que hi ha molts personatges polítics del món, passats o presents, que podrien protagonitzar aquesta peli, adaptada a la seva causa particular. No dic que no s’hagin de portar al cinema les vides de personatges que s’ho mereixen, encara que sigui perquè tothom els conegui una mica millor, però sí que crec que fa falta una mica més d’originalitat i de voluntat de diferenciar-se de la resta, i Milk no aconsegueix fer-ho.
La veritat és que la valoració d’aquest film ve una mica condicionada per tot el que he dit abans, però això no treu que el consideri un bon film, que funciona molt bé en quan a ritme (cosa que no poden dir la majoria de biopics) i també en l’evolució dels diferents personatges. Naturalment, parlar de Milk és parlar de Sean Penn, tot i que tampoc considero que sigui d’aquelles actuacions que passaran a la història. Això sí, s’ha de valorar que Penn sàpiga fugir de l’exageració i de les seves típiques i dramàtiques ganyotes, un risc que el personatge comportava de forma evident. En canvi, la caracterització de la personalitat i els gestos de Harvey Milk és molt més mesurada i cuidada. No obstant, està clar que la peli està feta a mida pel seu lluiment i que la nominació a l’Oscar està assegurada.
Pel que fa a la resta d’actuacions, el cert és que cal treure’s el barret. Tant Emile Hirsch, com James Franco i Josh Brolin són un gran recolzament per Sean Penn i construeixen uns personatges molt sòlids i també difícils d’interpretar. La veritat és que el repartiment és un dels punts forts de Milk. En canvi, hi ha altres aspectes que no m’han convençut gaire, com per exemple la banda sonora, que vol combinar música original amb cançons de l’època, però sense gaire traça ni criteri. La direcció de Gus Van Sant tampoc és que sigui especialment destacada, diria que es limita a complir i poc més.
En resum, Milk és una bona peli, però estructuralment s’assembla massa a moltes altres i això la perjudica. A més, els minuts finals són massa forçats emocionalment i utilitzen alguns recursos narratius que ja cansen una mica en films d’aquest tipus. La recomano perquè està ben feta, és enriquidora a nivell històric i molt interessant des del punt de vista polític, a banda de que no es fa gens llarga, però aviso que no ens trobem amb res que no hàgim vist ja anteriorment.

















