M.A.Confidential

Brooklyn

Director: John Crowley

Intèrprets: Saoirse Ronan, Emory Cohen, Domhnall Gleeson, Julie Walters, Jim Broadbent, Michael Zegen, Mary O’Driscoll, Eileen O’Higgins

Gènere: Drama, romàntic. Irlanda, 2015. 110 min.

Sovint és fàcil obviar el valor d’una història ben explicada, sobretot si el que aquesta ens explica no és particularment insòlit o original, però és gràcies a pel·lícules com Brooklyn que aquest valor pren tot el pes que es mereix. L’honestedat, la transparència i la modèstia que impliquen aquest tipus d’obres poden no ser suficients per a assolir quelcom extraordinari, i aquí no n’és el cas, però sí que poden assolir una efectivitat a l’hora d’apropar els personatges a l’espectador. És exactament això el que passa amb la jove Eilis: sense necessitat de dotar d’una gran rellevància o excepcionalitat tot allò que va vivint, la seva història personal es va fent nostra poc a poc, i és així com aconsegueix transmetre’ns tot allò que sent la protagonista sense haver de recórrer a grans subratllats o filigranes estilístiques. Al capdavall, les seves pretensions no van més enllà de cert punt, però dins d’aquest territori, gairebé sempre sap tocar les tecles adequades.

L’aposta de Brooklyn per un estil de melodrama clàssic pot deixar més d’un amb les ganes d’afegir-hi una salsa o un condiment que ressalti el conjunt, o algun aspecte d’ell, però de seguida ens adonem que no és aquesta la prioritat del director irlandès John Crowley. Aquí ens trobem amb una evolució sòbria, que no passa per situacions o escenaris particularment impactants, però que conté quelcom de rellevant en totes i cadascuna de les seves escenes. L’espectador acompanya en tot moment el clar procés de maduració de la protagonista Eilis, encarnada per una esplèndida Saorsie Ronan (aquella nena repel·lent que feia esclatar el conflicte a Expiación), i és la honestedat que aquesta sap transmetre, juntament amb el minuciós treball de Crowley per a fer-la créixer, el que dóna una gran credibilitat a la seva història. Al film no li cal ser cruel ni tampoc condescendent, simplement permet que tot flueixi.

Potser la millor virtut de Brooklyn és precisament aquesta capacitat d’implicar-te a la seva història sense que en cap moment quedin evidenciades les armes amb les quals ho ha aconseguit. No és un torrent d’emocions, però quan menys t’ho esperes, sap arribar a tocar la fibra en un parell o tres d’ocasions. Saorsie Ronan no és un prodigi de l’expressivitat, però té una mirada que gairebé parla per si sola, i a més a més compta amb un disseny de vestuari i de fotografia que vesteixen les escenes d’acord amb el seu estat emocional o la seva personalitat; des del verd més arrelat a la seva Irlanda natal, passant pels negres en època de decaiguda i fins als grocs i estampats més alegres quan les coses comencen a posar-se-li de cara. La intencionalitat amb què John Crowley dissenya aquest llenguatge visual del film pot no ser perceptible de forma directa, però té una clara incidència a allò que transmet cada tram de la història.

No deixa de ser curiós que un director irlandès encapçali una pel·lícula en què el “somni americà” quedi reflectit de forma tan, per moments, esplendorosa. I és més curiós encara que no es busqui tant el fet d’exalçar la societat d’Estats Units, sinó de posar de manifest la sideral distància que hi ha amb una excessivament antiquada Irlanda. Però Brooklyn no parla de quin país és millor o pitjor de forma absoluta, sinó d’allò que cadascú necessita per a ser feliç, i de com la resposta no sempre ha de coincidir, per molt dolorós que sigui, amb l’indret de naixement o el nucli familiar corresponent. El segon tram de pel·lícula així ho evidencia, posant la jove Eilis enmig d’uns dubtes al voltant del sentit de pertinença que realment s’arriben a traslladar a l’espectador. No obstant, fins i tot aquí la impressió és que la pel·lícula avança de forma honesta i coherent amb la personalitat que se’ns havia mostrat fins llavors.

No és fàcil entrar a destacar un film com Brooklyn, ja que la seva naturalesa li dóna una dimensió relativament petita al costat d’altres grans títols. Cal primer entendre cap a on va i amb quines condicions, i és llavors quan es podrà apreciar aquest valor del qual parlava a l’inici del text. Els qui esperin que la pel·lícula els ofereixi un ganxo més o menys ràpid que els animi a seguir, podrien abandonar del vaixell (mai millor dit) a les primeres de canvi. La crítica dirigida a la falta de risc de Brooklyn pot ser comprensible, però és important que això no es confongui amb el fet de ser una pel·lícula fallida, ja que si no arriba a més és perquè no ho vol així; perquè no li tocava. La proposta de John Crowley és clara i és fidel a si mateixa de principi a fi, i dins d’aquesta pròpia dimensió, tot es desenvolupa de forma notable. A vegades, això ja és suficient per a gaudir de bon cinema.