A les portes de l’estiu i les corresponents vacances, pocs motius semblen sensats per a fer-nos pensar en el mes d’octubre, però si n’hi ha un, aquest és el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Si més no, ho és per a aquells qui tenim previst passar-nos uns quants dies a la capital del Garraf per a exercir com a orgullosos “frikis” del setè art. Des de la setmana passada, ja sabem alguns dels títols que ens obligaran a quadrar horaris impossibles i fer massatges a les retines durant les deu jornades d’aquesta 48a edició del festival, que es celebra del 9 al 18 d’octubre. Per a començar a fer boca, aquests són alguns dels primers reclams que he seleccionat dins d’aquesta primera tanda de confirmacions.
Minions
Directors: Kyle Balda i Pierre Coffin
Veus originals: Sandra Bullock, Jon Hamm, Michael Keaton, Allison Janney, Steve Coogan, Jennifer Saunders, Geoffrey Rush, Pierre Coffin
Gènere: Animació, comèdia, aventures. USA, 2015. 90 min.
Al llarg de segles i segles, des de la creació del propi planeta Terra, els minions han buscat una i altra vegada un amo malvat a qui poder servir, però la seva poca traça els ha deixat contínuament orfes i obligats a buscar-ne un de nou. Quan es cansen de buscar i tot fa indicar que l’avorriment acabarà amb ells, Kevin, Bob i Stuart decideixen emprendre un viatge per a trobar un veritable tirà que els adopti. Arribats a Nova York, descobreixen que és a punt de celebrar-se la convenció “Villain-Con”, on es reuneixen malvats de tot el món.Possiblement són els éssers més difícils de referenciar en el cinema d’animació actual. El seu cos curt, arrodonit i de proporcions variables no es pot considerar humà, però tampoc animal, i no m’atreviria a dir si la seva pell groga i el seu pèl (tot i que com a molt en tenen quatre de mal comptats) son suposadament com els nostres. Són asexuats, però els seus noms els identifiquen com a masculins, encara que l’únic que els hi hem vist fins ara és el cul. Llavors, què tenen els minions que ens fa tanta gràcia? Doncs una mentalitat propera a la d’aquell nen que tots portem dins, amb un immaduresa i una simplicitat que poden convertir qualsevol situació en absurda i hilarant. I, òbviament, compten amb el talent d’un estudi com Illumination, que els ha donat una expressivitat –aquí sí– del tot humana. Després de donar-se a conèixer a la saga Gru, el seu “spin-off” s’esperava amb candeletes, i la veritat és que Los Minions ofereix tota la diversió que en podíem esperar.
Phoenix
Director: Christian Petzold
Intèrprets: Nina Hoss, Ronald Zehrfeld, Uwe Preuss, Nina Kunzendorf, Michael Maertens, Uwe Preuss, Imogen Kogge
Gènere: Drama. Alemanya, 2014. 100 min.
Després de sobreviure a un camp de concentració nazi, Nelly s’ha de sotmetre a una operació de cirurgia estètica per a reconstruir-se la cara, que ha quedat desfigurada després dels horrors que ha sofert. Després de l’operació, la seva amiga Lene l’acompanya a Berlín, on han de fer els tràmits per marxar cap a Israel. No obstant, Nelly, només pensa en retrobar-se amb el seu marit Johnny, tot esperant que aquest la reconegui i puguin reprendre la seva vida.Les conseqüències de la 2a Guerra Mundial han estat àmpliament tractades en l’àmbit cinematogràfic, però poques vegades s’han allunyat de la barbàrie bèl·lica i humana per a focalitzar-se en la més pura intimitat d’una sola persona. És precisament això el que proposa Phoenix, la nova pel·lícula del director alemany Christian Petzold, que explora les seqüeles que la guerra és capaç de produir a la vida d’una dona, centrant-se en la que probablement és la més dura de totes: la dificultat per a recuperar la pròpia identitat. Es tracta d’un procés complex, en què hi ha lloc per a la pèrdua, la transformació, la reivindicació i, fins i tot, la suplantació d’aquesta identitat. El concepte és potent, capaç d’agitar la consciència de qualsevol que s’imagini en una situació semblant, però la discutible forma amb què la pel·lícula construeix el relat per a exposar els seus missatges genera una estranya relació de forces oposades entre ella i l’espectador.
Sembla que s’acosten mesos prometedors en el gènere de gàngsters. Fa un parell de mesos parlava de Black Mass, un thriller policíac sobre la vida del popular mafiós nord-americà Whitey Bulger durant els anys 70, amb un irreconeixible Johnny Depp al capdavant; ara, tirem encara més enrere i ens traslladem a Londres per a conèixer la història de Ronald i Reggie Kray, dos bessons que van arribar a compartir l’honor d’estar entre els criminals més buscats del Regne Unit cap als anys 60. El seu ascens dins aquest món fora de la llei és el fil conductor de Legend, pel·lícula escrita i dirigida per Brian Helgeland, un senyor que aparentment no us dirà res fins que sapigueu que ha escrit els guions de coses com Mystic River, Deuda de Sangre, El Fuego de la Venganza o ni més ni menys que L.A. Confidential (film inspirat en aquest blog, i no al revés),
Jurassic World
Director: Colin Trevorrow
Intèrprets: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Nick Robinson, Vincent D’Onofrio, Ty Simpkins, Irrfan Khan, Jake Johnson, Omar Sy
Gènere: Ciència-ficció, aventures, acció. USA, 2015. 120 min.
Zach i Gray es preparen per fer una visita molt especial a la seva tieta Claire, ja que aquesta és ni més ni menys que la directora de Jurassic World, un nou parc d’atraccions construit a Isla Nublar dues dècades després del fracàs de l’anterior projecte. El parc no només ha avançat tecnològicament, sinó també a nivell científic, ja que presenta dinosaures de tota mena i és a punt de presentar al públic la seva última gran atracció: una nova espècie evolucionada que han creat a partir d’un embrió de laboratori.“La gent ja no se sorprèn amb els dinosaures, ve aquí com qui va a un zoo”. Han passat pocs minuts des de l’inici de la pel·lícula i el personatge de Bryce Dallas Howard ja t’ha resumit amb una sola frase les intencions i a la vegada la problemàtica que hi ha darrere de Jurassic World. No ets assegut al cinema per veure dinosaures. Ja els tens avorrits, o això dedueixen ells. Vols alguna cosa més, “amb més dents, que faci més por, més gran, més… cool”; una segona frase, aquesta en boca del científic en cap del parc, que acaba de culminar el metamissatge de la pel·lícula. Sí? Era això el que volíem? Dos hores més tard queda absolutament clar que no, no era això. No volíem un entreteniment sense polir, ni un guió desastrós, ni uns personatges sense gota de carisma, ni un missatge difús sense cap fonament clar, ni una sensació freda al sortir de la sala de cinema. Volíem una obra digna del llegat que assumia.
Conducta
Director: Ernesto Daranas
Intèrprets: Armando Valdés Freyre, Alina Rodríguez, Silvia Águila, Yuliet Cruz, Amaly Junco, Armando Miguel Gómez
Gènere: Drama. Cuba, 2014. 105 min.
Amb només onze anys d’edat, Chala és un nen amb una vida plena de dificultats en un barri marginal de L’Habana. L’absència de pare i l’addicció a l’alcohol i les drogues de la seva mare l’obliguen a buscar ingressos d’on sigui, encara que procedeixin d’una pràctica il·legal com les baralles de gossos. A l’escola, Chala és un alumne conflictiu, però manté una relació molt propera amb la seva professora Carmela, que intenta vetllar per ell més enllà de les aules.Un dels records més especials que tothom conserva de la seva etapa escolar és el d’aquell professor o professora que va jugar un paper prominent en la nostra educació; aquella persona que no només inculcava el seu temari amb passió, sinó que tenia la capacitat de connectar amb els alumnes i detectar les necessitats individuals de cadascú. En un país com Cuba, i en una zona particularment conflictiva com els barris marginals de L’Habana, aquest paper del professor pren una dimensió i una rellevància encara més grans, però a la vegada corre el perill de difuminar els límits entre la relació acadèmica i l’afectiva. El director cubà Ernesto Daranas aborda aquesta problemàtica a Conducta, un drama que recentment li va comportar el Goya a millor pel·lícula iberoamericana gràcies al seu equilibri emotiu i al seu enfoc honest i proper.
Sense fer excessiu soroll, Denis Villeneuve s’està consolidant com un dels directors més sòlids de l’actualitat. Les seves tres últimes pel·lícules, Incendies (2010), Prisioneros (2013) i Enemy (2013), no només són totes de notable, sinó que subratllen la versatilitat de virtuts del canadenc en diferents gèneres. I per si això no era suficient, resulta que Villeneuve ha estat escollit per a dirigir ni més ni menys que el proper projecte de Blade Runner. Abans, però, ens arribarà la seva última producció: Sicario, un ambiciós thriller policíac que s’endinsa a la frontera entre Estats Units i Mèxic per a seguir la història d’una jove agent de l’FBI que s’uneix a un equip especial per a fer front a l’imperi de la droga que domina Ciudad Juárez. El viatge resultarà força traumàtic quan vagi descobrint les parts més fosques de tot aquest negoci.
En duva satt på en gren och funderade på tillvaron
Director: Roy Andersson
Intèrprets: Holger Andersson, Nils Westblom, Charlotta Larsson, Viktor Gyllenberg, Lotti Törnros, Jonas Gerholm, Ola Stensson
Gènere: Comèdia, drama. Suècia, 2014. 100 min.
En un museu d’animals, un home mira de forma aparentment interessada totes les obres exposades, entre elles la d’un colom dissecat sobre una branca. En una habitació d’hotel una anciana a punt de morir abraça fort la seva cartera plena de joies davant els intents dels seus fills per a treure-li. En una classe de sevillanes, la professora intenta magrejar constantment un dels alumnes, tot i les negatives d’aquest. D’altra banda, dos comercials que venen articles de broma es troben a un bar i ensenyen les últimes novetats del sector.Els actes de reflexió sempre són moments importants; tant per les conclusions que se’n puguin treure, com per la rellevància que suposa la pròpia decisió de fer-los, sovint propiciats per alguna situació crítica. En el cas del director suec Roy Andersson, la reflexió plantejada a Una Paloma se Posó en una Rama a Reflexionar sobre la Existencia és doble: la que ell fa decideix fer sobre la vida a través de la seva càmera, i la que a nosaltres ens toca fer com a espectadors. I no, la conjunció d’ambdós exercicis no acaba sortint massa bé. Andersson és un director conegut pel seu estil marcadament personal, àcid i absurd en el seu humor i a la vegada cru i sense escrúpols en la vessant dramàtica, i aquí ho subratlla encara més amb una posada en escena totalment estàtica. No obstant, tot i que les mirades diferents i atrevides sempre són benvingudes, la pel·lícula s’acaba perdent en la reiteració i el capritx de les seves intencions.
Run All Night
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Liam Neeson, Joel Kinnaman, Ed Harris, Vincent D’Onofrio, Genesis Rodriguez, Boyd Holbrook, Common
Gènere: Acció, thriller. USA, 2015. 110 min.
Jimmy Conlon és un veterà mercenari que està pagant les conseqüències de la seva vida dedicada a una banda criminal de Nova York. Un dia, la mala coincidència propicia que el seu fill Mike, amb qui no es parla, es vegi implicat en un conflicte que afecta també a la banda, dirigida encara pel millor amic de Jimmy, Shawn. Però l’amistat arriba fins a cert punt, i el conflicte que comença farà que Jimmy hagi de decidir si ho abandona tot per a protegir el seu fill.En una de les últimes visites de Liam Neeson al show de Jimmy Kimmel, l’entrevista es va veure interrompuda per la intervenció d’un suposat fan de l’actor. El seu desig no era un autògraf o una fotografia, sinó rebre una amenaça de mort per part de Neeson: “Could you threaten me?”. Ell va riure i va accedir sense cap mena de problema, sabent que, en aquest moment, és la imatge identificativa que tothom té associada a ell. Ja sigui per a buscar venjança, per a respondre una emboscada o per a protegir algun ser estimat, és el que esperem amb més ganes cada cop que el seu nom apareix a la cartellera.
El binomi format per Steven Spielberg i Tom Hanks porta inevitablement a recordar un dels grans títols bèl·lics de les últimes dècades, Salvar al Soldado Ryan (1998) però també a una trama criminal tan curiosa i ben elaborada com Atrápame Si Puedes (2002). 13 anys després, els dos es tornen a trobar a El Puente de los Espías, un thriller ambientat a la Guerra Freda en què un advocat es veu implicat de forma inesperada en la negociació de l’alliberament d’un pilot d’avió nord-americà abatut per la URSS. Amb aquesta pel·lícula, Spielberg s’endinsa a un gènere i una temàtica als quals fins ara no s’havia acostat massa (el film més relativament proper seria Munich), així que caldrà veure com es desenvolupa el director de Cincinnati, més acostumat a les grans superproduccions.





















