Minions
Directors: Kyle Balda i Pierre Coffin
Veus originals: Sandra Bullock, Jon Hamm, Michael Keaton, Allison Janney, Steve Coogan, Jennifer Saunders, Geoffrey Rush, Pierre Coffin
Gènere: Animació, comèdia, aventures. USA, 2015. 90 min.
Al llarg de segles i segles, des de la creació del propi planeta Terra, els minions han buscat una i altra vegada un amo malvat a qui poder servir, però la seva poca traça els ha deixat contínuament orfes i obligats a buscar-ne un de nou. Quan es cansen de buscar i tot fa indicar que l’avorriment acabarà amb ells, Kevin, Bob i Stuart decideixen emprendre un viatge per a trobar un veritable tirà que els adopti. Arribats a Nova York, descobreixen que és a punt de celebrar-se la convenció “Villain-Con”, on es reuneixen malvats de tot el món.Possiblement són els éssers més difícils de referenciar en el cinema d’animació actual. El seu cos curt, arrodonit i de proporcions variables no es pot considerar humà, però tampoc animal, i no m’atreviria a dir si la seva pell groga i el seu pèl (tot i que com a molt en tenen quatre de mal comptats) son suposadament com els nostres. Són asexuats, però els seus noms els identifiquen com a masculins, encara que l’únic que els hi hem vist fins ara és el cul. Llavors, què tenen els minions que ens fa tanta gràcia? Doncs una mentalitat propera a la d’aquell nen que tots portem dins, amb un immaduresa i una simplicitat que poden convertir qualsevol situació en absurda i hilarant. I, òbviament, compten amb el talent d’un estudi com Illumination, que els ha donat una expressivitat –aquí sí– del tot humana. Després de donar-se a conèixer a la saga Gru, el seu “spin-off” s’esperava amb candeletes, i la veritat és que Los Minions ofereix tota la diversió que en podíem esperar.
El repte és semblant al que Dreamworks va emprendre amb Los Pingüinos de Madagascar: confiar hora i mitja de pel·lícula a uns personatges secundaris que, a base de gags puntuals dins de la seva saga, s’havien convertit en el veritable atractiu d’aquesta, per davant dels protagonistes. En aquest cas, però, l’expectació era força més gran. Des de la seva primera aparició, el 2010 a Gru: Mi Villano Favorito, els minions han estat tot un filó gràcies a la seva eficàcia en tot tipus d’esquetxos, històries curtes i spots de televisió. Ara, el seu salt a la pel·lícula pròpia ha funcionat gràcies a l’encertada dosificació de la història, l’enginyosa integració de referències històriques i socials, i per descomptat la originalitat amb què s’explota la comicitat dels seus menuts protagonistes. Los Minions no és una mera successió de gags –el seu gran perill–, sinó que construeix una base digna i lògica per al seu argument, i hi posa l’ambició justa per a acontentar petits i grans.
Per a qui no conegui els minions (queda algú?), els deu sensacionals minuts de pròleg del film en són la presentació perfecta; no només per a riure constantment amb les seves desafortunades “virtuts”, sinó per a contextualitzar-los hipotèticament a la història de la humanitat. Una bona estratègia de guió que acosta l’espectador a la trama i que s’acaba situant a finals dels anys 60, primer a Estats Units i després al Regne Unit. Globalment, el muntatge va per feina i fa avançar la narració a base d’equívocs, casualitats i girs que a vegades és millor no avaluar amb massa rigorositat. Això fa que el ritme sigui un pèl atropellat en més d’un tram, però també propicia que Los Minions no perdi massa el temps amb transicions que probablement no haurien aportat res. No en va, els minions necessiten moviment constant per a aprofitar al màxim el seu potencial humorístic, sempre de caire molt més directe, visual i expressiu, que no pas refinat.
A l’hora de definir tot el que acompanya els seus petits protagonistes, Los Minions respon amb certa irregularitat. D’una banda, els secundaris –els humans, en aquest cas–, es queden un pèl justos. Tot i sorprendre amb tocs divertits com la “particularment unida” família de l’inici del film, el personatge de Scarlett Overkill (Sandra Bullock) no troba un perfil definit com a principal enemic dels minions i acaba sent un “ni fu ni fa”; fins i tot el seu pintoresc company d’aspecte “beatleitzat” (amb Jon Hamm rascant la veu) aporta força més situacions gracioses que no pas ella. D’altra banda, però, la pel·lícula conté detalls que li fan sumar punts, com les puntuals exageracions dels estereotips britànics (els policies condueixen amb una tassa de te a la mà) i també la inclusió de diverses referències culturals, que a més estan acompanyades una banda sonora carregada de “hits” de l’època. Tampoc hi falten les picades d’ull a altres pel·lícules.
En tot cas, la història s’esforça per a posar sempre els minions en el centre d’atenció, conscient que són la seva arma principal. El millor que es pot dir de Los Minions és que el film adopta la mateixa personalitat que els seus protagonistes: evita incloure lliçons de cap mena ficades amb calçador i musica emotiva de fons –tan típiques d’aquests títols d’animació–, i es dedica bàsicament a divertir-se. Això no treu, però, que reservi els seus moments per a transmetre aquest punt de tendresa, fidelitat i camaraderia que tan bé complementa la seva vessant juganera i temerària. La pel·lícula no descobreix ni inventa res, ja que els riscos que corre son els justos i necessaris, però supera amb èxit el repte d’atorgar als minions la condició de protagonistes, sense que es detectin senyals d’esgotament o repetició. La seva enorme facilitat per a arrencar-nos el riure té encara un munt de camins per a explorar; si ho gestionen bé, en gaudirem durant molt més temps.