Phoenix
Director: Christian Petzold
Intèrprets: Nina Hoss, Ronald Zehrfeld, Uwe Preuss, Nina Kunzendorf, Michael Maertens, Uwe Preuss, Imogen Kogge
Gènere: Drama. Alemanya, 2014. 100 min.
Les conseqüències de la 2a Guerra Mundial han estat àmpliament tractades en l’àmbit cinematogràfic, però poques vegades s’han allunyat de la barbàrie bèl·lica i humana per a focalitzar-se en la més pura intimitat d’una sola persona. És precisament això el que proposa Phoenix, la nova pel·lícula del director alemany Christian Petzold, que explora les seqüeles que la guerra és capaç de produir a la vida d’una dona, centrant-se en la que probablement és la més dura de totes: la dificultat per a recuperar la pròpia identitat. Es tracta d’un procés complex, en què hi ha lloc per a la pèrdua, la transformació, la reivindicació i, fins i tot, la suplantació d’aquesta identitat. El concepte és potent, capaç d’agitar la consciència de qualsevol que s’imagini en una situació semblant, però la discutible forma amb què la pel·lícula construeix el relat per a exposar els seus missatges genera una estranya relació de forces oposades entre ella i l’espectador.
Phoenix és un film on tot el guió està articulat per tal de plasmar el complex conflicte emocional que viu la seva protagonista. El problema és que, en molts casos, aquestes articulacions no funcionen amb suavitat, sinó a base de moviments bruscos i excessivament obvis. Això es tradueix en un bon grapat d’escenes i diàlegs que exerceixen com a comodí, i que tan sols tenen la funció d’empènyer la trama cap on l’interessa; els cops de sort, les casualitats, els comportaments no massa racionals o l’omissió de detalls que no interessen són alguns dels recursos que s’hi poden identificar. Tot plegat evidencia que el director s’aplana ell mateix el camí quan així ho necessita, cosa que requereix una suspensió de la credibilitat per part de l’espectador que, en ocasions, no resulta fàcil. Són més d’una i de dues les vegades en què entren ganes de poder preguntar al personatge què carai està fent o si realment no s’adona del que passa.
No obstant, aquesta circumstància que castiga la versemblança de la història i, per tant, dificulta la possibilitat d’identificar-nos amb el que està passant, no s’acaba imposant del tot. Quan Christian Petzold planteja la part troncal de Phoenix i inicia el seu veritable repte, la pel·lícula aconsegueix reenganxar-nos fins a introduir-nos de ple a la seva problemàtica. Aquí, comença un suggestiu joc entre els dos protagonistes -i a la vegada entre ells i nosaltres- en què el film sap traslladar els sentiments de forma molt subtil i sincera. Gràcies a les meritòries actuacions dels dos actors protagonistes, amb menció molt especial per a Nina Hoss, les mirades prenen una rellevància enorme, fins al punt de substituir les paraules en més d’una escena. Petzold explica així el còctel d’emocions que viu la protagonista, i a la vegada ens deixa constantment intrigats per la forma d’actuar i reaccionar de Ronald Zehrfeld, de qui no ens fiem ni un pèl durant tota la història.
Gràcies a això, Phoenix compensa la poca traça del seu tram inicial, en què fins i tot el muntatge i la producció fan olor a telefilm. La forma amb què el director juga amb l’equívoc i amb les diferents capes identitàries que ha d’adoptar la seva protagonista ens submergeix en el suspens d’una trama quasi hitchcockiana, on no resulta fàcil preveure quin serà el destí, o quan aquest arribarà exactament. A més a més, es guarda alguna que altra sorpresa pel seu tram final. També és en aquesta etapa on Petzold fins i tot té el detall de regalar-nos un parell o tres d’escenes força memorables; sempre centrades en l’evolució de la mirada (els enormes ulls de Nina Hoss hi fan molt) i de l’expressivitat del personatge de Nelly, i sense necessitat de massa diàlegs per a transmetre el que vol. És una llàstima que aquests tocs de talent no siguin presents de forma més àmplia i repartida en el transcurs de la pel·lícula.
Veient com Phoenix centra els seus objectius en una situació complexa i intensa, però més hipotètica que no pas realista, resulta un pèl dubtosa la contextualització que Christian Petzold ha escollit per la seva història. Mesclar una trama desproveïda de versemblança amb un escenari com la ciutat de Berlín poc després de finalitzar la 2a Guerra Mundial sembla fruït d’una voluntat de sobredramatitzar el conjunt, un fet que pràcticament es podria considerar frívol, tenint en compte la gravetat del context en qüestió. Fins i tot les referències als camps de concentració i altres aspectes de la guerra sonen una mica desubicats quan es mencionen en el decurs de la història. Phoenix és, per tant, una pel·lícula marcada pels seus pros i contres, que generarà opinions de tota mena segons el pes que es doni a uns o altres. Personalment, crec que si es decideix superar o deixar de banda la barrera de la credibilitat, el film té prou aspectes per a ser reivindicat.
Martí
