M.A.Confidential

CREED. LA LEYENDA DE ROCKY

Posted by Martí on 6 de febrer de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: boxa, Creed, drama, Michael B. Jordan, Rocky, Ryan Coogler, seqüela, sylvester stallone, Tessa Thompson. Deixa un comentari

Creed

Director: Ryan Coogler

Intèrprets: Michael B. Jordan, Sylvester Stallone, Tessa Thompson, Phylicia Rashad, Will Blagrove, Juan-Pablo Veza, Andre Ward

Gènere: Drama. USA, 2015. 130 min.

Després de passar un temps en un centre de menors, Adonis Johnson és adoptat per la vídua d’Apollo Creed, pare d’Adonis. Tot i poder refer la seva vida i aconseguir una feina, Adonis té clar des de sempre que vol dedicar-se a la boxa, a pesar del trist final que aquest món li va suposar al seu pare, i és per això que viatja a Filadèlfia a trobar-se amb el veterà Rocky Balboa, el boxejador més popular de la ciutat, i demanar-li que l’entreni. Rocky, però, ho declina i l’envia a entrenar-se al gimnàs Front Street Gym, on hi treballen alguns dels seus vells amics.

El 1976, quan Rocky arribava per primer cop als cinemes, faltaven deu anys pel naixement de Ryan Coogler. Quatre dècades després, ell ha estat l’encarregat de recuperar una de les sagues més llegendàries del cinema nord-americà. La dada no només constata l’inexorable pas del temps, sinó que serveix per a explicar en gran mesura la naturalesa de Creed. La Leyenda de Rocky i el seu paper com a hereva de la franquícia. El film es mou en tot moment entre la construcció de la seva pròpia història i la voluntat de tribut als seus antecessors, i la veritat és que se’n surt de forma correcta i prou equilibrada, tot i que sigui la segona vessant la que guanyi en eficàcia. La rellevància de la pel·lícula en l’escena actual no sembla destinada a prendre gaire alçada, però com en la seva faceta reanimadora de l’univers de Rocky, cal valorar la sensatesa de les seves bones intencions i l’habilitat amb què les duu a la pràctica.

LA GRAN APUESTA

Posted by Martí on 2 de febrer de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Adam McKay, brad pitt, christian bale, comèdia, drama, Finn Wittrock, John Magaro, Ryan Gosling, Steve Carell, The Big Short. Deixa un comentari

The Big Short

Director: Adam McKay

Intèrprets: Christian Bale, Steve Carell, Ryan Gosling, John Magaro, Finn Wittrock, Brad Pitt, Hamish Linklater, Rafe Spall, Jeremy Strong, Marisa Tomei, Melissa Leo

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2015. 125 min.

L’any 2005, el gestor de fons de cobertura Michael Burry descobreix que el mercat immobiliari s’està tornant extremadament inestable per culpa dels crèdits “subprime” i decideix apostar contra aquest mercat preveient el seu col·lapse al cap de dos anys. Quan l’agent de borsa Jared Vennett se n’assabenta, decideix participar-hi també, així com el peculiar gestor de fons Mark Baum i el seu equip. Finalment, dos joves inversors que accidentalment llegeixen uns documents de Vennett també decideixen prendre-hi part, amb l’ajuda d’un banquer retirat.

A l’institut, sempre hi havia aquell professor que, conscient del contingut poc agraït de la seva assignatura, mirava d’imprimir un ritme dinàmic i un to divertit a les classes per a mirar de motivar i despertar l’interès dels alumnes. A La Gran Apuesta, Adam McKay és aquest professor i la recent crisi financera és l’assignatura en qüestió. Una pel·lícula desenfadada i gamberra que busca connectar de seguida amb l’espectador, però que a la vegada mostra una evident vocació didàctica sobre uns conceptes que per a la majoria s’acosten més a sentir parlar en mandarí que no pas a res mínimament palpable i intel·ligible. El film, conscient en tot moment d’aquest fet -ho expressa obertament en més d’una ocasió-, sap amenitzar el camí gràcies a aquest to sempre proper a la comèdia i sobretot a uns personatges força magnètics, però no pot evitar que el contingut ens sobrepassi en més d’una ocasió.

LA JUVENTUD

Posted by Martí on 31 de gener de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: drama, Harvey Keitel, Jane Fonda, Michael Caine, Paolo Sorrentino, paul dano, rachel weisz, vellesa, Youth. Deixa un comentari

Youth

Director: Paolo Sorrentino

Intèrprets: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda, Tom Lipinski, Poppy Corby-Tuech, Madalina Diana Ghenea

Gènere: Drama. Itàlia, 2015. 115 min.

En un luxós complex vacacional situat als Alps suïssos, el prestigiós director d’orquestra Fred Ballinger, ja retirat, passa els seus mesos d’estiu de forma tranquil·la, contemplativa i un tant monòtona. L’acompanyen la seva filla, que té problemes amb la seva parella, i el seu amic de tota la vida Mick Boyle, que està ultimant el guió de la que ha de ser la seva última pel·lícula. Un dia, Fred rep la visita d’un emissari de la reina d’Anglaterra perquè dirigeixi la seva obra més popular amb motiu de l’aniversari d’un dels prínceps, però declina l’oferta de forma rotunda.

A vegades, en el món del cinema, el repte més important per a un director no és el d’aconseguir fer la seva obra més rodona i aclamada, sinó el de saber afrontar i gestionar aquella que vindrà a continuació. I sembla que Paolo Sorrentino ha caigut en aquest parany. Després d’entregar-nos una pel·lícula majúscula com La Gran Belleza, el director italià sabia que hi hauria molts més ulls i moltes més expectatives posades en el següent pas dins de la seva filmografia, però la seva reacció sembla haver estat la de donar el partit per guanyat abans de sortir a jugar-lo, ja que La Juventud dóna clares mostres d’excés de confiança i d’autocomplaença. Mentre a La Gran Belleza tota l’ampul·lositat quasi surrealista i el lirisme de les imatges quedaven totalment justificats pel rumb narratiu que mantenia film, aquí la impressió és que hi ha massa capritxos del director que naveguen sense cap destí concret.

EL HIJO DE SAÚL

Posted by Martí on 29 de gener de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: 2a Guerra Mundial, Auschwitz, Géza Röhrig, Holocaust, Hongria, László Nemes, Levente Molnár, Son of Saul, Urs Rechn. 2 comentaris

Saul Fia

Director: László Nemes

Intèrprets: Géza Röhrig, Levente Molnár, Urs Rechn, Sándor Zsótér, Todd Charmont, Uwe Lauer

Gènere: Drama. Hongria, 2015. 105 min.

Al camp de concentració d’Auschwitz, hi ha muntats un grups especials de treball anomenats “sonderkommando” destinats a les cambres de gas, els forns crematoris i la gestió de les pertinences de totes les persones que hi passen. Saul Auslander és un jueu hongarès que forma part d’aquests grups, i que intenta desenvolupar la seva tasca amb tota la fredor i indolència possible, però un dia veu un nen entre les víctimes a qui reconeix com el seu fill. A partir de llavors, Saul es marca un clar objectiu: donar-li un enterrament lliure.

La de l’Holocaust és una temàtica que ha propiciat diversos testimonis fílmics de gran factura que, partint d’històries i tonalitats de tota mena, ens han anat reconstruint l’horror que es va viure als camps de concentració durant la segona meitat de la 2a Guerra Mundial. Però quan un s’exposa a El Hijo de Saul, s’adona que, cinematogràficament, encara no havia experimentat de forma tan propera el patiment i l’angoixa que podia suposar la vida a un lloc tan terrible com aquest. En la seva pel·lícula de debut darrere la càmera, el jove director hongarès László Nemes envaeix amb la seva mirada els racons més obscurs i dolorosos del camp d’Auschwitz i dóna tota una lliçó de posada en escena al servei d’una intencionalitat necessàriament despietada per a comprendre la veritable càrrega moral i (in)humana de tot allò que presenciem al llarg del film. Un autèntic repte que posarà a prova l’espectador més sensible.

Del Cinerama al cinema digital: del zenit a la decadència (per Enric Mas)

Posted by Martí on 26 de gener de 2016

Posted in: General. Tagged: 70mm, christopher nolan, Cinema digital, Cinerama, Enric Mas, història del cine, Imax, Panavision, quentin tarantino, Steve McQueen. Deixa un comentari

Avui trenco una mica la dinàmica del blog perquè no tots els dies s’adrecen a tu oferint-te publicar un article extern al blog de forma tan lliure i desinteressada com aquesta. En aquest cas, és un article de l’escriptor Enric Mas i com veureu toca de ple la temàtica tractada en aquest espai; això sí, enfocant-la des d’una vessant més industrial realment molt atractiva, i de rabiosa actualitat sobretot arran d’una estrena recent. Espero que us interessi i n’aprengueu coses. Jo he estat el primer en fer-ho.

Del Cinerama al cinema digital: del zenit a la decadència

Enric Mas (http://nitsenblanc.cat)
11 de gener de 2016

Intento imaginar-me què sentien els espectadors quan entraven per primer cop a veure una pel·lícula en Cinerama… però no puc. Em pregunto: van sentir el mateix que jo al veure per primer cop una projecció a l’Imax en 70 mm? Algunes pistes em diuen que no. En Howard Rust, de la International Cinerama Society, em va donar una primera pista: “L’altre dia, estava parlant amb un home que acabava de veure l’Imax. ‘Sensacional’, em va dir, ‘Però, saps… no et produeix les mateixes sensacions ni els mateixos calfreds que et recorren l’esquena com els que et produeix el Cinerama’”.¹ Quin deu ésser el seu secret? Per quin motiu cada pel·lícula vista en Cinerama és un esdeveniment únic que es recorda durant dècades?

Una altra pista la tenim en un home que havia treballat amb en D.W. Griffith a That Royle Girl (1925), i que havia produït i dirigit curtmetratges, innovadors tècnicament, on apareixien intèrprets negres, un raresa en l’època, inclosa la primera aparició de Billie Holliday (Symphony in Black: A Rhapsody of Negro Life, 1935). Un home que havia creat un nou sistema de projecció d’imatge (Vitarama) per a la Fira Mundial de Nova York (1939) unint 11 projectors de 16 mm, els quals aconseguien una imatge de 75 graus en vertical i 130 graus en horitzontal,^2,3 l’evolució del qual va donar lloc al simulador d’artilleria més avançat del món amb què s’entrenaven els futurs artillers dels avions durant la II Guerra Mundial.⁴ Aquest home es deia Fred Waller.

LOS ODIOSOS OCHO

Posted by Martí on 21 de gener de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Bruce Dern, Channing Tatum, Demian Bichir, drama, Guerra de Secessió, James Parks, Jennifer Jason Leigh, Kurt Russell, Michael Madsen, quentin tarantino, racisme, Samuel L. Jackson, The Hateful Eight, tim roth, Walton Goggins, western. Deixa un comentari

The Hateful Eight

Director: Quentin Tarantino

Intèrprets: Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Demian Bichir, Walton Goggins, Tim Roth, Bruce Dern, Michael Madsen, James Parks, Channing Tatum

Gènere: Western, thriller, drama. USA, 2015. 180 min.

Pocs mesos després del final de la Guerra de Secessió a Estats Units, el caçarecompenses John Ruth travessa els boscos de Wyoming amb una de les delinqüents més buscades de l’estat. El seu objectiu és arribar a Red Rock per a entregar-la a la justícia i cobrar el que li pertoca. En ple camí, la diligència amb què viatgen es troba amb Marquis Warren, qui també vol arribar a Red Rock, i amb Chris Mannix, qui jura ser el nou xèrif d’aquesta població. No obstant, la forta tempesta de neu i vent els obliga a aturar-se a un refugi en plena muntanya.

Les particularitats del seu cinema i també del seu tarannà personal sempre han generat la sensació que Quentin Tarantino fa el que li surt dels nassos amb les seves pel·lícules, però que sobretot es dedica a divertir-se darrere la càmera per a divertir-nos a nosaltres davant la pantalla. Aquesta interpretació essencialment lúdica, però, pot portar a l’equívoc de pensar que cada nou film del director respon més a la direcció on apuntin els seus capritxos que no pas a una intencionalitat específica. Crec que Los Odiosos Ocho és la pel·lícula amb què molts s’adonaran (o s’acabaran d’adonar) que això no ha estat ben bé així. És evident que aquí Tarantino torna a adoptar i regirar els gèneres i referents cinematogràfics que l’han inspirat, i que el seu segell roman inconfusible, però també queda clar que darrere el seu humor negre i les seves passades de voltes hi ha una història que vol ser explicada amb un sentit especial.

10è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted by Martí on 18 de gener de 2016

Posted in: General. Tagged: aniversari, cinema, M.A.Confidential. 6 comentaris

Mai m’ha agradat fer servir el blog per parlar de mi, i la sensació que tinc és que quan ho faig (cada any, coincidint amb aquestes dates) és per dir el mateix: gràcies a tots els lectors i lectores –siguin coneguts/des o anònims/es– que de tant en tant passen per aquí per a atrevir-se a acabar alguna de les meves “parrafades” i, més de tant en tant, fins i tot dir-hi la seva. Aquest cop, no obstant, toca repetir-ho amb més motiu i entusiasme que mai. No qualsevol projecte pot presumir d’haver aguantat durant una dècada, i menys encara si no s’ha vist ni un duro pel camí, per què enganyar-nos, però un servidor a partir d’avui ja pot fer-ho: M.A. Confidential compleix 10 anys.

STEVE JOBS

Posted by Martí on 17 de gener de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Aaron Sorkin, Apple, danny boyle, drama, Jeff Daniels, kate winslet, Katherine Waterston, michael fassbender, michael stuhlbarg, Seth Rogen, Steve Jobs. Deixa un comentari

Steve Jobs

Director: Danny Boyle

Intèrprets: Michael Fassbender, Kate Winslet, Seth Rogen, Jeff Daniels, Katherine Waterston, Sarah Snook, Michael Stuhlbarg, Perla Haney-Jardine, Adam Shapiro

Gènere: Drama, biopic. USA, 2015. 120 min.

L’any 1984, a Cupertino (Califòrnia), Steve Jobs és a punt de presentar l’ordinador cridat a revolucionar el món de la informàtica domèstica: el Macintosh de la companyia Apple. Pocs minuts abans de començar l’acte, anunciat als quatre vents i rodejat d’una expectació enorme, Jobs rep la visita la seva exparella Chrisann i la seva filla Lisa, a qui ell no reconeix com a seva tot i el test de paternitat que ho demostra. A més a més, es troba amb el seu company Steve Wozniak, a qui va deixar de banda en el seu projecte Apple II.

Una de les coses que vam aprendre amb La Red Social (David Fincher, 2010) és que Mark Zuckerberg era un pioner i un visionari, però també un paio força detestable. El principal motiu d’aquest retrat ple de contrastos era l’afilat text que Aaron Sorkin va escriure per a l’ocasió, en què l’enginy i l’ocurrència de les converses i discursos de Zuckerberg es combinaven amb una visió ultracompetitiva i envanida que embrutava les relacions personals amb el seu entorn. A Steve Jobs, Sorkin s’acosta de forma similar al difunt guru de la informàtica per a mostrar-nos els clars i obscurs del personatge amb una precisió narrativa encomiable, i fins i tot encara més original en la seva estructura, però la sensació és que el retrat no queda tan arrodonit i a la vegada es detecta un cert posicionament en la visió que dóna del protagonista, especialment en el tram final, que resulta bastant rigorós.

THE WALK

Posted by Martí on 10 de gener de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: ben kingsley, biopic, Charlotte Le Bon, drama, El Desafío, James Badge Dale, joseph gordon-levitt, Robert Zemeckis, The Walk, world trade center. Deixa un comentari

The Walk

Director: Robert Zemeckis

Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Ben Kingsley, Charlotte Le Bon, James Badge Dale, Cesar Domboy, Clement Sibony, Benedict Samuel

Gènere: Drama. USA, 2015. 120 min.

Des de molt jove, Philippe Petit ha mostrat uns dots naturals per al funambulisme, i es guanya la vida buscant llocs especials on poder muntar-hi la seva corda i fent exhibicions davant el públic. Quan s’assabenta de la construcció de les dues Torres Bessones a Nova York, Petit s’obsessiona amb viatjar a la ciutat nord-americana abans que aquestes s’inaugurin i complir el seu somni: recórrer l’espai que uneix els dos edificis caminant sobre un cable i sense comptar amb cap mena de protecció.

L’any 2008, l’Oscar al millor documental va recaure en Man on Wire, el testimoni real sobre una autèntica gesta duta a terme per un home amb un valor impressionant i una sensibilitat artística molt particular, però a la vegada de personalitat força controvertida i de tracte quasi esquerp amb la gent que el rodeja. El documental, muntat a partir d’imatges d’arxiu, testimonis i algunes recreacions (no sempre igual d’afortunades) és d’aquells que t’encén la tensió a l’interior i no la deixa sortir fins el final, i al mateix temps fa un necessari retrat de Philippe Petit i les seves raons per fer el que va fer. Ara, set anys després, Robert Zemeckis adapta la història en forma purament de ficció a The Walk, i aprofita totes les virtuts de la imatge digital per a polir i explotar al màxim l’espectacularitat d’aquella proesa, però es deixa pel camí el requisit de donar un sentit a allò que explica i no quedar-se només en el fet per si sol.

LANGOSTA

Posted by Martí on 5 de gener de 2016

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Ben Whishaw, ciència ficció, Colin Farrell, drama, futurista, John C Reilly, Langosta, Léa Seydoux, paranoia, rachel weisz, The Lobster, Yorgos Lanthimos. 2 comentaris

The Lobster

Director: Yorgos Lanthimos

Intèrprets: Colin Farrell, Rachel Weisz, Léa Seydoux, Ben Whishaw, John C. Reilly, Jessica Barden, Olivia Colman, Ariane Labed

Gènere: Drama, ciència-ficció. Grècia, 2015. 115 min.

Després d’haver perdut la seva dona, David entra a l’Hotel per a començar la seva estança. Allà, és preguntat per l’animal en què vol convertir-se si no completa de forma exitosa els 45 dies que té per a trobar una nova parella. A l’Hotel, David comença a conèixer gent en la seva mateixa situació, però la falta de connexió amb les dones que hi ha i la seva poca destresa en les “caceres de solters” que s’organitzen pel bosc fan que els dies que té de marge se li comencin a esgotar.

“Com és que no tens parella?”, “ja has trobat algú?”, “quan us casareu?”, “i no us animeu a tenir fills?”… A partir de certa edat, la societat moderna té reservades una sèrie de preguntes que semblen succeir-se de forma automàtica per anar marcant el camí del que hauria de ser la vida de qualsevol persona. Tot el que no sigui la consecució d’aquestes fases, una darrere l’altra, acostuma a ser observat amb raresa, incomprensió o inclús menyspreu. És aquesta mena d’imposició social, òbviament portada a l’extrem, la que es veu reflectida a Langosta, una pel·lícula que torna a evidenciar la lucidesa i el carácter personal amb què Yorgos Lanthimos exposa els seus missatges. Aquí, es centra en l’estupidesa que suposa construir una vida a partir d’allò que dicta l’entorn, i la falsedat de sentiments que això comporta. Un relat que agafa de forma més que digna el llegat deixat per Canino o Alps.